Polity, politics i policy. Tot estudiant de ciències polítiques recordarà els tres conceptes clau que defineixen l’estructura, els jocs de poder i les solucions que tenen lloc en el món de la política. Sembla una nimietat, però uns quants caràcters poden definir el rumb d’un país, i de vegades cal que algú ens ho expliqui amb la mateixa profunditat i senzillesa amb què ho fa Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política i exministre d’Universitats.

Publica La brecha entre saber y hacer (Anagrama, 2026), un assaig precís i telegràfic en què radiografia la convulsió política que vivim, posa solucions sobre la taula i obre debats imprescindibles, tot plegat amb la voluntat de preservar una democràcia que cada cop exigeix més, no sense abans assenyalar amb el seu dit expert el gran elefant que gairebé ens expulsa de l’habitació: la intel·ligència artificial.

Davant d’una època de canvis, desconeguda i absolutament nova per a tots els actors que intervenen en la política (a la pràctica, tots nosaltres), Subirats aposta per solucions igualment innovadores, gairebé experimentals al nostre país. I si tot fos qüestió d’una mica més de tecnocràcia? Aquesta és la gran pregunta a la qual Subirats intenta donar resposta, davant la necessitat de solucions que involucrin no únicament la classe política, sinó també la comunitat científica.

Una comunitat científica que ja existeix i que ja forma part dels ministeris, de les direccions generals i dels departaments institucionals del nostre país. El que passa és que potser no té la presència ni la rellevància que caldrien enmig de la confrontació política que ens envolta. En una època de canvis i de revolucions socials i tecnològiques, sembla idoni que aquells que defineixen l’agenda de problemes i que proposen solucions s’involucrin directament en un procés polític gairebé monopolitzat pels partits.

Aleshores, per què no veiem més experts en el procés polític? És una qüestió de voluntat? D’iniciativa? Subirats dona resposta a aquestes i a moltes altres preguntes i deixa clar que la solució tampoc no pot ser fàcil. No tot es resol amb més tecnocràcia o amb un govern d’experts, per les implicacions que això pot tenir per a la legitimitat democràtica dels governants.

És per això que, amb la voluntat de preservar la democràcia que tant ens va costar recuperar i que avui es veu amenaçada —segons ell— per un creixement exponencial de notícies falses, postveritats i manca d’informació precisa, enmig d’un tsunami informatiu provocat per la revolució mediàtica, la intel·ligència artificial i la democratització de la informació, Subirats proposa repensar els equilibris actuals.

Ho fa amb aquell to acadèmic inseparable del catedràtic de ciència política, però aclarint conceptes i tornant-los a explicar amb voluntat divulgativa, amb l’objectiu d’oferir al públic un assaig que recorri els carrers i els espais de debat, i que permeti prendre partit en un procés polític que necessita de tot i de tothom per no encallar-se davant l’oportunisme dels qui voldrien veure el món cremar.

Els reptes són majúsculs, començant pel clima —el segon elefant en una habitació on dos (la IA i nosaltres) ja som multitud—, passant per la desigualtat, la demografia i tants altres desafiaments que, davant l’enquistament parlamentari, exigeixen polítiques públiques capaces d’anar un, dos i vint passos més enllà.

Mitjançant un repàs acadèmic i d’esdeveniments socials i polítics —que, puc assegurar, serà de gran interès per a qualsevol politòloga o politòleg—, Subirats construeix un nou llibre analític amb la promesa que encara hi ha marge per  millorar, malgrat l’huracà de missatges pessimistes que anuncien un col·lapse imminent.