Dos anys de silenci donen per alimentar moltes expectatives. Sobretot quan es tracta de Vetusta Morla, que ha escollit el Palau Sant Jordi per estrenar De vuelta. Canciones de ida, una gira que mira cap al futur sense renunciar a tot el que els ha portat fins aquí. Una tornada o no han faltat guitarres, folklore, un repertori inèdit, els himnes de sempre i una versió més resilient de la banda. “Estem en lluita i hem tornat” és el seu nou lema.

En realitat, la gira havia començat tres dies abans, quan la banda va repartir cent llibrets amb les lletres del nou disc que vindrà per diferents botigues de música del centre de Barcelona. Era la seva resposta als seguidors que volien aprendre’s les cançons abans que sonessin per primera vegada. La resta d’assistents van rebre el llibret en format digital la vigília del concert. Les paraules abans que la música: una manera amable i molt Vetusta Morla de presentar material nou. Al Palau, però, no calia buscar cap dels 100 afortunats: les pantalles projectaven els versos perquè tothom pogués seguir-los.

Un assaig inèdit en públic

Puntuals com una missa de diumenge, a les 21h han donat el tret de sortida a la seva nova etapa. La banda ha trencat la frontalitat habitual amb un imponent escenari en forma de rombe, tenyit primer de blau neó i després d’una llum coral càlida i hipnòtica. Bateries, guitarres i sintetitzadors ocupaven els extrems del diamant, amb els cinc músics tocant en cercle i Pucho al centre, mirant els seus companys. Més que un concert de pavelló, per moments semblava una sessió d’estudi entre amics.

 Escenografia de 'Gira de vuelta. Canciones de ida', la nova gira de Vetusta Morla. (Aina Piñeiro)

Han obert amb la inèdita Mi colección de duelos, una cançó sobre tot allò que perdem i, sense saber-ho, també guanyem. “¿Cuántas canciones hacen falta para descifrar mi colección de duelos?”, preguntava Pucho davant d’un públic més bocabadat que disposat a cantar. Bailar en Beirut i De alguna forma han confirmat que les noves peces mantenen la sensibilitat lírica del grup, ara travessada per la necessitat de recompondre’s. “Creo en la inmensa suerte de nuestra historia”, diu aquesta última. 

Pucho, amb el seu timbre càlid i inconfusible, ha fet part del primer discurs en català abans de parlar de Palestina, la crisi de l’habitatge, les desigualtats i la necessitat d’un pacte d’estat contra el canvi climàtic. Després d’un “Visca Palestina lliure”, ha resumit la situació: “Estem en lluita i hem tornat”. I amb La deriva, reformulada per incloure les "Maricármenes" i defensar que encara hi ha esperança enmig del naufragi, les guitarres i la bateria han tornat a posar en marxa la maquinària de sempre. Golpe maestro ha aixecat definitivament la pista.

Comunió generacional

El repertori nou s’ha anat intercalant amb les diferents vides del grup. Si vuelves, el primer avançament del disc, ja sonava com un llenguatge natural entre les primeres files. També han passat als sons rústics d’El hombre del saco, mentre que la contundent Todo lo que arde no ha trobat una resposta tan immediata com prometien la bateria i els baixos. Era l’únic inconvenient inevitable: les cançons tot just acabaven de néixer i el públic encara havia d’aprendre a reaccionar-hi. No hi ha hagut, però, cap moment clar per abaixar la guàrdia.

Maldita dulzura continua sonant tan fresca com el primer dia, amb una tornada corejada per diverses generacions entre el públic. “Se me había olvidado la inmensa suerte de nuestro público. Os echábamos muchísimo de menos", deia Pucho emocionat, tot afegint un "Déu-n’hi-do”. I, en aquest instant de tendresa, la nova Lo importante, càlida i acústica, ha estat una altra de les grans sorpreses. La gent seguia els versos a la pantalla i s’esforçava per acompanyar la guitarra de Guille Galván com si la cançó no acabés d’arribar.

23 de junio, La Virgen de la Humanidad, Boca en la tierra i Cuarteles de invierno han conduït fins a una magnífica La vieja escuela, lligada a l’anterior amb un pas de la bateria agressiva a l’electrorock. A Te lo digo a ti, Pucho ha baixat de l’escenari per interpel·lar les primeres files mentre les pantalles mostraven una sola paraula: “Lloga”. 

Un seguidor de la banda ha compartit un moment amb el cantant, durant el tema 'Te lo digo a ti'. (Aina Piñeiro)

Els sis músics han marxat després de La cuadratura del círculo, però ningú s’ha cregut gaire el comiat. Els mòbils i els xiulets han il·luminat el Palau fins que han tornat amb la inèdita Si nos quedamos solos en el mundo, tendra i abraçadora, estranyament familiar per ser la primera vegada que sonava. Pucho ha confessat que portaven un mes d’assajos “plorant aquest disc pels racons”. Després han arribat Consejo de sabios i Copenhague, abans d’acomiadar-se citant Federico García Lorca –“Hay que vivir”– en el norantè aniversari del seu assassinat.

Los días raros ha tancat la nit amb el millor esclat instrumental del concert. Dimarts només coneixíem les paraules; ara aquestes cançons ja tenen cos, guitarres i una primera memòria compartida. Veure tanta gent entregada a una tornada que podia haver quedat a mitges tintes és potser la imatge més clara del que ha passat al Sant Jordi: Vetusta Morla no només ha tornat. Ha tornat a trobar el seu públic.