La importància de la imatge en temps de sobreinformació: torna el World Press Photo al CCCB - Diari de Barcelona
Fins al 13 de desembre
La importància de la imatge en temps de sobreinformació: torna el World Press Photo al CCCB
La 22a edició de la mostra reivindica el fotoperiodisme humà i veta les imatges generades amb IA
“Una eina per ensenyar a mirar les imatges de manera crítica”. Així ha qualificat Judit Carrera, la directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l'exposició fotogràfica World Press Photo, que un any més aterra a Barcelona amb el recull de les millors fotografies documentals del 2025. La mostra documenta, entre d’altres, els conflictes d’Ucraïna i Gaza, crisis mediambientals i protestes ciutadanes. Presentada aquest matí al CCCB, es podrà visitar del 6 de novembre al 13 de desembre, i compta amb la col·laboració directa de la Fundació Photographic Social Vision.
Ara més que mai, el prestigiós concurs de fotoperiodisme s’enfronta a reptes com la informació manipulada, la hipersaturació d’imatges i una actualitat accelerada. Davant d’això, l'organització defensa la rigorositat d'un jurat cada cop més estricte amb l’ús de la intel·ligència artificial.
Aquesta edició reuneix 144 fotografies de 42 autors d'arreu del món. La imatge guanyadora de l'edició d'enguany (la millor fotografia del 2025) és Separats per l’ICE, de Carol Guzy, que captura el moment en què les autoritats estatunidenques separen una família. La foto és especialment il·lustrativa de les temàtiques centrals de l'exposició: l’abús de poder, la migració, els conflictes armats i la crisi climàtica. “És el moment més important per al fotoperiodisme des del segle XX”, sentenciava Sílvia Omedes, jurat global del World Press Photo 2026 i fundadora i directora de Photographic Social Vision, fent referència als reptes que travessa la societat actual.
Per aquest motiu, s’emfatitza la tasca educativa del fotoperiodisme. “És important que cultura i educació treballin plegades per incentivar la comprensió lectora visual dels futurs ciutadans”, afirma Omedes. Per això, aquest any s’ha triplicat l’oferta del programa de visites guiades presencials —adreçades al públic general, a grups privats i, molt especialment, als centres educatius—, a més d'oferir activitats complementàries gratuïtes amb els fotoperiodistes guardonats. Des del CCCB subratllen que l'objectiu no és només exposar les fotografies guanyadores, sinó desplegar una programació estable que permeti arribar a grans sectors de la societat.
La selecció de les imatges es basa en l'emotivitat, la potència visual i la capacitat d’interrogar l’espectador fins a situar-lo en una posició incòmoda. Per avaluar les més de 57.000 fotografies presentades, el jurat s'ha estructurat en sis comitès territorials (Àfrica, Àsia-Pacífic i Oceania, Europa, Amèrica del Nord i Central, Amèrica del Sud, i Àsia Occidental, Central i del Sud).
Però segons els organitzadors, la selecció d'enguany ha estat especialment complexa pel filtre tecnològic: “S’han descartat projectes molt potents pel simple fet que la càmera del mòbil amb què s’havien fet feia servir un programari basat en intel·ligència artificial”, assenyala Omedes. Davant l'impacte creixent d'aquesta tecnologia, el jurat s’ha vist obligat a extremar el control i aplicar un criteri d'admissió inflexible.
En la presentació d’aquesta edició hi han participat dos dels guardonats de l'estat espanyol: Brais Lorenzo i Diego Ibarra.
Històries locals
“31 dels 42 guanyadors són autors locals que retraten la seva pròpia regió”, ha explicat la comissària de la World Press Photo Foundation, Marta Echevarría, destacant que aquest fet és especialment rellevant perquè permet que el fotògraf entengui en profunditat els matisos de la història que captura.
És el cas d’un dels guardonats en l'àmbit nacional, el gallec Brais Lorenzo, que documenta la realitat dels incendis forestals. Lorenzo explica que se sent especialment vinculat a aquesta problemàtica local, la qual li serveix d'eina per traslladar la seva obra a un debat d'abast global.
“Vaig néixer entre incendis”, ha explicat el fotògraf, i destaca que es tracta d'un problema estructural que reflecteix un malestar profund en pobles com el seu. A més, aprofita la seva intervenció per posar en relleu que “la vida no hauria de ser tan dura al camp” i que la situació actual és conseqüència d’un abandonament sistemàtic.
No només explicar el moment, sinó allò que passa després
“Què queda després d'una bala?”, es pregunta Diego Ibarra Sánchez, guardonat en la categoria de Projecte a Llarg Termini. El fotògraf, que porta 11 anys vivint al Líban, subratlla la importància d’entendre que els conflictes armats deixen una taca profunda en la vida de la població, i que la feina del fotoperiodista no es pot limitar a cobrir el moment culminant de la violència.
El premi l'ha rebut per un treball sobre els efectes de la guerra en el dret a l'educació.
Descriu la seva fotografia com un “cop de puny visceral” que obliga l’espectador a sortir de la seva zona de confort, alhora que convida a reflexionar sobre la necessitat d'informar sense servir el poder i explicant les històries sempre amb el consentiment dels seus protagonistes.
