Recentment, les estratègies d’autopreservació del capitalisme es basen en llançar l’esquer de la felicitat individual per extreure dades dels nostres perfils digitals i rendibilitzar l’atenció. La tecnologia acordona la nostra vida de manera gasosa i ubiqua, com un anell de pressió amable, fins al punt que se’ns fa impossible trobar un botó off.

Al bell mig d’aquest clima, la cerca de la felicitat adquireix el to d’un relat messiànic individual que suplanta l’ideal modern de la llibertat i trasllueix una preocupant impotència de compromís amb la col·lectivitat. N’és un exemple el significat del terme “projecte”, restringit exclusivament a l’àrea dels models de negoci. Donades les circumstàncies, la investigadora Ingrid Guardiola creu que és imprescindible que un projecte com el de les Humanitats Digitals es doti d’un marc d’actuació ferri, regulat i que alhora amplifiqui al màxim el seu espectre de possibilitats.

Com subratlla Guardiola, la digitalització es recolza en la maximització dels beneficis de les multinacionals, rectores d’un 'psicomercat' d’abast mundial i impulsores, juntament amb les elits polítiques al llarg dels anys, d’un sofisticat sistema de control i de protocols. Aquesta macroxarxa, però, no només conforma un adversari extern, sinó que té la forma d’un imbricat d’estructures materials que ens travessa.

L’Internet dels anys noranta era més descentralitzat i l’intercanvi entre els usuaris es comprenia en un teixit mutualista i de cooperació. En aquesta línia, Guardiola sosté que a Occident hem passat d’un model anarcocomunista a un model anarcollibertari, on l’economia ocupa tirànicament el centre de gravetat. Alhora, el moment present està llastrat per un entotsolament cognitiu manifestat a través dels filtres bombolla o de les càmeres d’eco, una situació que repercuteix negativament sobre les conductes.

La servitud dels protocols

L’autora, que ha publicat La servitud dels protocols (Arcadia, 2025), ens recorda que les inclinacions de control social tenen molts angles d’abordatge. El control continua sent una forma accentuada de la gestió dels poders, en la mesura en què, tot i que no ho percebem d’entrada, cada cop més àrees de la nostra vida es protocol·litzen. S’ha erigit un conglomerat impersonal de transmissió d’ordres per tal que la màquina s’autoconservi funcionalment, explica Guardiola. Per contra, lamenta, no es vetlla prou per les cures del ciutadà amb el suport dels recursos públics.

Sense els protocols, diu Guardiola, no hauríem superat la pandèmia de la covid, però alhora ens vam convertir en persones que constantment posàvem sota sospita el semblant. Aquesta transformació va córrer en paral·lel a una total conversió digital de les institucions. En síntesi, adverteix la docent, el desànim present vers els mals auguris de l’administració es justifiquen davant una possible inoperància general que desertificaria la cultura.

En aquesta direcció, l’apagada del passat 28 d’abril delata que el nostre temps s’aguanta sobre moltes provisionalitats i sobre una consideració molt fragmentada, superficial i immediata de les coses; i d'acord amb la qual, sota l’imperatiu de l’hiperrendiment, hem dipositat la totalitat del nostre ésser.

Nou contracte social?

El gran aparell digital de difusió de dades, doncs, transparenta l’exercici del poder i el control esdevé indistingible, perquè s’amaga sota una estructura basada en "m'agrada", en incentius competitius o en reptes continus. Guardiola es pregunta si aquest capitalisme extractiu i vigilant ha instal·lat un nou contracte social del qual no podem defugir. Amb prudència, la investigadora es decanta per una línia d’anàlisi afí a figures com Gilles Deleuze o Shoshana Zuboff, en detriment de tendències com el posthumanistme o el transhumanisme, que proposen que ens trobem a les portes d’un nou estadi evolutiu que incrementarà les nostres capacitats com a espècie.  

Per si no n'hi hagués prou, la nostra atenció ha esdevingut el producte estrella d’una mercantilització fantasmagòrica, com es palesa en entrar en entorns on tot és de franc. El ciutadà és l’objecte. La docent invoca també els plantejaments de Franco ‘Bifo’ Berardi, qui subratlla que hem passat d’una societat conjuntiva a una connectiva, en l’epicentre de les noves neurocultures.

El perill d’aquesta transició, subratlla Guardiola, recau en una insensibilització pels relats col·lectius, alimentada per un procés agut d’enginyeria social, basat en el consumisme i en l’acumulació de feines repetitives, curtterministes i monocords. Aleshores, cal recordar que l’entorn canvia més que el cervell, i minva la dificultat per interactuar de manera autèntica amb gent diferent. La relació entre la informació i el coneixement, prossegueix Guardiola, es desajusta, perquè els estímuls i la connectivitat ens deterioren el discerniment. 

Independència de la infoesfera

Segons Ingrid Guardiola, cal redreçar l’acceleració dels costums i, en la mesura del possible, cercar satisfaccions independents de la infoesfera, tot i tenir en compte que els ecosistemes naturals i els tecnològics formen un únic context. En aquest, comprendre els mecanismes operatius de les imatges és fonamental. L’autora es pregunta quin espai i quin temps els dediquem a les imatges a hores d’ara, i es remet als inicis de l’aplicació Instagram, la qual va començar com un receptacle de postals.

En ple 2025, però, s’ha normalitzat l’scroll infinit, un gran xiclet que evoca arquetips consolidats molt de temps enrere en el nostre imaginari, com per exemple, el de la dona submisa. A l’aplicació TikTok només cal acumular gestos hipnòtics i sedants que més que imatges, romanen a les portes de ser-ho. Aquests infoestímuls semiòtics generen entorns de plaer narcotitzant que van més enllà del règim ocular-centrista, i xoquen directament amb el nostre sistema nerviós.

Per això, un primer pas per a les Humanitats Digitals contemporànies consistiria a qüestionar a quin tipus d’imatges es delega la potència memorialística que ens ha servit durant segles per constituir-nos com a éssers socials, conclou Guardiola.