De Badalona a Portland, i de la G League a l'Eurolliga. Amb només 21 anys, Isaac Nogués s'ha convertit en un dels noms propis del bàsquet estatal. Format al Joventut i campió del món Sub-19 el 2023, l'escolta català va sorprendre tothom creuant l'Atlàntic per destacar als Rip City Remix, on va batre rècords defensius abans de signar pel València Basket l'estiu del 2025.

Parlem amb ell sobre la seva meteòrica adaptació a l'elit.

Vas formar part del planter del Joventut de Badalona, un dels bressols més importants del bàsquet europeu. Quin entrenador o company creus que et va influir més i quins records en guardes?
La persona que més m'ha marcat en la meva etapa al Joventut va ser en David Jimeno. El vaig tenir com a entrenador durant cinc anys seguits i ara és al Madrid com a ajudant. Li tinc molt d’apreci perquè em va ajudar moltíssim, no només dins la pista, sinó també fora, gestionant una sèrie de problemes personals que vaig tenir. És sens dubte qui més m'ha influït.

Et defineixes com una "persona amb sort" per saber aprofitar les oportunitats clau. En l'esport d'elit, però, la pressió sol jugar males passades. Com gestiones els nervis en aquestes situacions límit?
En temes esportius he tingut molta sort fins al dia d’avui. El tema dels nervis sempre m'ha costat una mica de controlar, però al final, quan confies en tu mateix i consideres que saps fer el que et toca, que en el meu cas és jugar a bàsquet, doncs al final la pressió queda en un segon pla. 

El 2023 et vas proclamar campió del món Sub-19 amb Espanya. Amb perspectiva, quin impuls va suposar aquell or per a la teva carrera?
Sempre dic que si no hagués estat campió del món, no estaria on soc ara. I no només pel títol, que va ser mèrit dels 12 jugadors, sinó pel partit que vaig fer a la final. Aquella actuació em va impulsar totalment. És cert que la temporada següent vaig anar a Osca perquè ja ho tenia signat, però la gent ja em mirava amb uns altres ulls. Sens dubte aquell partit em va canviar la vida, sobretot pel paper que vaig fer a la final.

"En temes esportius he tingut molta sort fins al dia d’avui"

Vas decidir fer les maletes i provar sort a la G League dels Estats Units amb els Rip City Remix. Com vas afrontar un canvi cultural i esportiu tan dràstic venint de lligues FEB?
Al principi ho vaig afrontar amb molts nervis, perquè mai havia marxat tan lluny de casa. Però, com deia, vaig tenir molta sort perquè em van tocar uns companys excel·lents, com a jugadors i com a persones. Al final, quan estàs lluny i amb una llengua diferent, això ajuda molt. A més, es va donar una casualitat que mai m'hagués imaginat: els meus dos primers entrenadors allà eren catalans. Em va facilitar moltíssim l'adaptació i l'estada.

Tornes d'Amèrica havent estat escollit en el millor quintet defensiu de la G League. Quins aprenentatges t'has endut d'allà que apliques ara al bàsquet europeu?
Sobretot el tema físic. El bàsquet allà és molt més atlètic, i em vaig haver d'acostumar a defensar jugadors extremadament ràpids i forts. Crec que això m'ha anat molt bé per jugar ara aquí a Europa, on també hi ha jugadors molt físics i ràpids. Però no tots són com els d'allà i, en certs aspectes, m'ha donat un plus.

Cada cop més joves talents catalans opten per la via americana (NCAA o G League). Tu has fet el camí d'anada i tornada per triomfar a l'ACB. Com ho valores? És un pas necessari?
Crec que la majoria dels joves que marxen, com va ser el meu cas, ho fan perquè no tenen la certesa o la confiança d'un equip ACB que confiï en ells a curt o llarg termini. I, al final, el que tothom vol és jugar. Vaig marxar perquè aquí sentia que no tenia l'oportunitat real de triomfar a Espanya. Si no, probablement m’hauria quedat i no hagués maxat als Estats Units. La majoria de jugadors que hi van és perquè aquí no se’ls promet res, així que marxar fora sovint és la via per demostrar que vals quan a casa no t'ho garanteixen.

I com va viure el teu entorn més proper, família i amics, aquesta decisió de marxar a Portland?
Sempre han volgut el millor per a mi. És veritat que vam haver de parlar molt del tema de la distància i, sobretot, de les 9 hores de diferència horària, una realitat que notava molt. Però sempre han estat molt propers i, gràcies al telèfon, no els vaig trobar tant a faltar com em pensava. A més, la meva mare va venir un parell de setmanes al desembre a fer-me companyia. Així que és un tema que vaig portar bastant bé, i ells també.

"Es va donar una casualitat que mai m'hagués imaginat: els meus dos primers entrenadors allà eren catalans"

Ja has debutat amb la selecció espanyola absoluta. Com va ser el moment de la trucada?
Em va agafar totalment per sorpresa. Era l'11 d'agost, estava a Aragó amb els amics, i em va trucar el meu agent dient que la selecció em necessitava per unes lesions d'última hora i que havia d'anar a Barcelona. Òbviament em va enxampar de sorpresa. De fet, l'endemà tenia un viatge a Itàlia amb els amics i ho vaig haver de cancel·lar tot. Però va ser per una bona causa i amb molta il·lusió. Al final, és l’alegria de compartir pista amb jugadors que porto admirant des de petit, alguns em treuen 10 o 12 anys.

Ara ets al València Basket, jugant Eurolliga sota les ordres de Pedro Martínez. Quin rol tens i com t'adaptes a un tècnic tan exigent?
No tinc un rol tancat com a tal, però aquest any em toca observar i aprendre. Estic jugant, però soc conscient que soc molt jove en comparació amb els meus companys i que mai havia competit a aquest nivell d'Eurolliga. M'ho prenc amb calma, no tinc pressa, així que aquest any vaig aprenent de la Lliga i dels veterans per estar molt més preparat de cara al meu segon any de contracte.

"Vaig marxar als Estats Units perquè aquí sentia que no tenia l'oportunitat real de triomfar a Espanya. Si no, probablement m’hauria quedat"

Vas començar a Osca, vas saltar als Estats Units i ara ets a l'elit. T'imaginaves aquest escenari amb només 21 anys?
Sincerament, m'hagués pogut imaginar debutar a l'ACB cap als 25 o 26 anys. Però el que mai m’hagués imaginat era que amb 21 anys, només dues temporades després d'estar a Osca, estaria jugant l'Eurolliga amb el València... mai ho hagués dit. Estic molt orgullós de mi mateix.