Amb la Llotja de Mar plena de gom a gom de lectors fidels i entusiasmats, Isabel Allende ha presentat aquest dijous L’hora abans de l’alba (Planeta, 2026), el seu nou llibre. “No aplaudiu, que interrompeu”, ha demanat divertida al públic, que celebrava cadascun dels seus posicionaments polítics. L'acte ha demostrat un cop més la personalitat arrasadora de l’autora xilena, compromesa amb la democràcia, la memòria històrica i els drets de les dones. “Quan ets tan baixa com jo, has de tenir una veu forta”, ha defensat amb una metàfora. Totes aquestes converses, juntament amb anècdotes personals i familiars, han protagonitzat la trobada, moderada per la periodista Julia Otero. 

La novel·la, ja a les llibreries, és la continuació de La casa de los espíritus (Penguin Random House, 1982). Segons ha explicat l’escriptora durant la presentació, ha reprès la història allà on la va deixar fa 45 anys: amb l’Alba, neta d’Esteban Trueba, el patriarca que va marcar tres generacions de la família; en una situació personal desesperada que l’obliga a ser forta. La casa on viu tampoc li posarà les coses fàcils, ja que serveix com a mirall del patiment d’un país en dictadura. Tot i que sembla un estat inventat, com el Macondo de Gabriel García Márquez, la narració evoca fàcilment al Xile natal de l’autora, que en aquells anys es trobava sota el control de Pinochet. 

La comparació d’Isabel Allende amb Gabriel García Márquez és més que convenient. Ambdós han esdevingut referents del realisme màgic i han ajudat a posicionar les obres llatinoamericanes com a literatura innovadora i de qualitat. Precisament, el fet que la xilena sigui una de les autores més venerades en llengua espanyola ha despertat, de nou, dubtes sobre el criteri per escollir els guanyadors del Premi Planeta, valorat en un milió d’euros. S’ha de tenir en compte que abans de l’edició d’enguany, el guardó perdia prestigi a marxes forçades mentre que ara, amb la incorporació de l’escriptora, ha millorat la seva imatge. 

Però la reputació recuperada no ha sigut suficient per a escapar d’una nova polèmica. Com s’ha pogut mantenir l’anonimat a l’hora d’atorgar-li el primer premi, si al manuscrit apareixen noms de La casa de los espíritus? Però sobretot, com és possible que Allende, que mai no s’havia presentat a cap certamen, hagi decidit entregar la segona part de la seva obra magna a l’editorial competidora de Penguin, el grup que ha publicat tots els seus llibres fins ara? Cap d’aquestes qüestions s’ha tractat a la presentació del llibre. 

En canvi, sí que s’ha parlat del procés creatiu de la llatinoamericana. “Passo la major part dels meus dies sola, tancada a una habitació mentre escric. En aquests moments apareixen les històries, els personatges i les connexions entre ells, així que no vull ser interrompuda. És la part més important de la meva vida”, ha confessat Allende.  Construir una habitació pròpia al més pur estil Virgina Woolf és el consell que dona a futures novel·listes: “L’escriptura necessita solitud i per a elles això és complicat. Quan el pare treballa des de casa, tothom va de puntetes; quan és la mare la que s’asseu a escriure, sembla que tot s’hi val. Han de pensar que si el nen té sang, algú altre ho solucionarà”. 

Allende ha viscut de primera mà les dificultats que pateixen les dones que volen triomfar en la literatura. Hi ha companys de professió a Xile que encara qüestionen el seu èxit, tot i que són comentaris que no l’afecten. “Per cada puntada que rebo, en torno dues”, ha assegurat. De la mateixa manera, ha comentat que té molts motius de ràbia i rancor, però que els deixa córrer perquè no vol viure amb el pes del ressentiment i la venjança.

El pes del temps

Bona part de la conversa s’ha centrat en el pas del temps i els seus efectes. L’autora ha comentat que no entén per què a la gent li fa vergonya envellir, atès que “és millor alternativa que la tomba”. Per una banda, els anys de maduresa li han servit per trobar-se amb una “revolució”, que ha estat l’amor. “M’he casat moltes vegades i, si tinc temps, potser ho faig per quarta vegada”, ha dit entre riures. “Amb la urgència de què el temps s’acaba, creix la necessitat d’amor”, ha afegit. Entre comentaris d’aquesta mena, Allende ha recordat que la seva mare volia ser vídua durant els últims anys de la seva vida, ja que juntes consideraven que les persones més felices són els homes casats i les dones solteres. 

D’altra banda, ha lamentat no poder escriure-li més cartes diàries, que eren un exercici per registrar tots els esdeveniments i, així, recordar-los: “Una vegada morta la mare, tots els dies em semblen iguals. No és per l'edat”. És per això que ha destacat la importància de mantenir la memòria; sense aquesta no hauria tingut arrels després de viure desplaçada constantment. 

Sense por de posicionar-se

Julia Otero ha admès que, abans de llegir l’obra d’Allende, desconeixia que Pablo Neruda, poeta i compatriota, s’havia endut amb ell a Xile exiliats de la Guerra Civil espanyola. L’autora ha confirmat que van ser rebuts amb els braços oberts per part població i ha desitjat aquest tipus de migració en un futur. Escapant del món literari, l’autora llatinoamericana no ha amagat la seva alegria per la derrota de Trump fa uns dies.