Jaume Sanllorente (Barcelona, 1976) és periodista i escriptor. Poc després d’acabar la carrera, va decidir marxar de viatge a l’Índia, on va conèixer un orfenat i va decidir quedar-s’hi a viure per entregar la seva vida a les persones i al projecte que han omplert vint anys de la seva vida: l’ONG Sonrisas de Bombay.

Per què vas decidir marxar a l’Índia?
Era un país que no m’atreia gens i, la veritat, no sé per què vaig acabar anant-hi. Tampoc no em vaig enamorar del país. Però l’últim dia del viatge vaig conèixer un orfenat amb 40 nens que estava en una situació molt difícil perquè anava a tancar i aquells nens tornarien al carrer. I allà em vaig quedar. Vaig iniciar l'organització Sonrisas de Bombay. Avui dia, aquells 40 nens ja són més de 20.000 persones que s’han vist beneficiades pel treball de l’ONG. Treballem a Sri Lanka, Nepal, Bangladesh, Índia, Pakistan i Espanya. 

A Espanya?
En el darrer any, Sonrisas de Bombay ha gestionat operacions igual de grans a Barcelona que a l'Índia. Quan parlem de persones encadenades en un soterrani, sense menjar durant dies, això passa aquí al costat. En una de les últimes operacions vam col·laborar molt amb Mossos i va ser a Rubí: el tràfic de persones passa al costat de casa nostra. 

Què implica el tràfic de persones?
És la utilització o explotació d'una persona amb fins comercials i n'implica el transport, el canvi de fronteres. Normalment, en un altre país els enganyen, els prometen un futur. Hi ha vegades que arriben a pagar diners a la màfia perquè els donin una feina. Vam tenir un cas d'un noi jove que la mare s'havia venut un ronyó. Els casos amb els quals treballem són persones que fan la ruta dels Balcans, els porten per Turquia i Sèrbia, on els treuen el passaport i els porten en camions de forma terrestre fins a Espanya. 

Estem en el moment de la humanitat amb més esclaus. Mai n'hi ha hagut tants com ara.

(...)
Llavors arriben aquí i els posen a treballar de forma forçada, és a dir, dormint al mateix lloc on treballen, encadenats, en un soterrani tancats, sense el passaport i sense llibertat. Estem al moment de la història de la humanitat amb més esclaus. Mai hi ha hagut tants esclaus com ara.

Quina funció té Sonrisas de Bombay en aquesta lluita?
A Catalunya tenim relació amb la Policia Nacional, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana per lluitar contra el tràfic de persones. Igual que treballem a altres països ho fem aquí. La diferència està en el fet que en les operacions de rescat a l'Índia i en altres països tenim un rol molt més policial i aquí no tant. Estem especialitzats a treballar contra el tràfic humà en una àrea geogràfica concreta de l'Àsia del Sud, és a dir, el Pakistan, l'Índia, Sri Lanka, Nepal i Bangladesh. Aquesta peculiaritat que tenim fa que moltes vegades puguem ser de molta ajuda als cossos policials. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Sonrisas de Bombay (@sonrisasdebombay)

Quan us trobeu amb un alliberament, quin paper teniu?
Quan la policia ja ha fet la seva feina, ens fem càrrec dels supervivents. Portem tota la seva rehabilitació: buscar un lloc on es puguin allotjar, la reinserció laboral, acadèmica... Per exemple, classes de castellà o català, perquè puguin trobar una feina. Ens fem càrrec dels supervivents.

A l'hora de fer un voluntariat, el primer que hem de preguntar-nos és què necessita la part que rep. No s’ha de regalar amb condicions.

(...)
Tenim psicòlegs que poden parlar en la seva llengua perquè es tracta de persones que potser van entrar al país fa 4 o 5 anys i han estat en un soterrani, sense sortir i, per tant, no parlen l'idioma. Fa poc vam tenir un cas d’una plantació de marihuana que es trobava per Montserrat. El pitjor de la situació és que tenien 20 homes treballant des de feia quatre anys i no sabien on eren. No sabien ni a quin país es trobaven. 

Sempre pensem que això passa lluny de casa, sembla impossible que passi tan a prop perquè no ho veiem…
Molts cops sí que ho has vist i t'ha passat per davant, però no ho has sabut reconèixer. Per això fem molta tasca de sensibilització, perquè la gent se n'adoni. Per exemple, als supermercats 24 hores. Quan sempre hi ha la mateixa persona que tanca la porta i es queda a dins. Diràs que sembla una persona lliure, si està a la caixa treballant, que no s’escapa… Si no ho fa és perquè la màfia li ha dit: "Sé on viu la teva mare, el teu pare i els teus germans. Si t'escapes els matem". Moltes persones es troben dins aquesta gàbia invisible de l’amenaça a les famílies. 

L’explotació sexual forma part d’aquesta indústria de tràfic de persones?
Espanya és un dels països del món amb més explotació sexual per part d'espanyols. Ho ha estat tota la vida. Hi ha moltes dones forçades a treballar sexualment que han vingut, sobretot, d’Amèrica Llatina i Àfrica, de països com Nigèria. Si parlem de persones explotades sexualment per metre quadrat, la Jonquera està per sobre de Bangkok. 

Han passat vint anys des que vas conèixer per primera vegada l’orfenat on va començar Sonrisas de Bombay, has vist créixer als nens…
Tenim un grup de WhatsApp i continuem estant amb contacte. Hi ha moltes històries diferents. Per exemple, el Vijay és un nen de l'orfenat que es va casar amb la Kiran, que és una nena de l'orfenat. Vaig anar al seu casament i ara tenen un fill. Ell és membre del Consell Directiu de l'Organització a l’Índia, membre del govern d’allà. L'Agnel ara viu a Suïssa i és professor. Va crear fa dos o tres anys una ONG per ajudar els nens del carrer on el vam trobar a ell. Em diu que soc el seu mentor. Són històries molt maques i estem en contacte amb tots. Ara mateix estem preparant junts una cosa pel 20è aniversari, estan col·laborant amb Sonrisas de Bombay. 

Viure en un altre país tan diferent culturalment no deu ser fàcil. Quines dificultats té trobar-te en un país aparentment tan allunyat del nostre?
Al principi és molt difícil. A més, és curiós perquè comences a deixar de ser dels teus, d'on venies, ja no ets un més. Però tampoc ets un més on estàs. Has de saber navegar en aquella solitud. També és veritat que aquesta desetiqueta t’ajuda a poder ser més objectiu a l'hora de retratar el món. Formar part d’un lloc, d’un col·lectiu de persones, és un necessitat per a la salut mental. Necessitem la pertinença. 

Com es va prendre el teu entorn que te n’anessis a viure a l’Índia?
No els va entusiasmar, però em van donar suport en tot moment. És una cosa que jo intento sempre tenir molt clara i aplicar també al meu entorn. Em pot agradar o no el que faci un amic meu, però sempre defensaré que pugui ser lliure per fer-ho. Moriria perquè sempre tingui el dret a poder expressar la seva opinió, encara que sigui radicalment diferent de la meva. I això és la base de creure en les llibertats. Si una opinió és diferent de la teva, però no fa mal a ningú, ha de viure. 

Veiem que els voluntariats s’han posat molt de moda entre els joves, com ho veieu des del punt de vista d’una ONG?
Quan parlo del voluntariat parlo des del que jo conec. M'hi fixo molt quan algú fa un voluntariat en qualsevol cosa a la vida, professionalment, personalment. Per mi importa que algú faci un voluntariat, però penso que és important que siguin professionalitzats i dins de les fronteres. Per exemple, si tingués a Espanya un projecte de salut per a persones sense sostre, no pensaria que un noruec farà millor aquella tasca que algú de Barcelona, encara que sigui un país més desenvolupat que el nostre. De fet, ho faria pitjor perquè no parla l'idioma i hi ha moltes diferències culturals, de maneres de fer… És per respecte al beneficiari. A l'hora de fer un voluntariat, el primer que hem de preguntar-nos és què necessita la part que rep. No s’ha de regalar amb condicions. 

Què poden fer els joves per involucrar-nos o per ajudar a projectes com el vostre?
No cal marxar lluny, sempre es pot ajudar al costat de casa. Hi ha milers d’entitats amb ofertes de voluntariats que necessiten persones. Per exemple, un cas que em sembla preciós és Amics de la Gent Gran, una organització que uneix persones joves amb grans que estan soles.