Arlequí Màscares s’afegeix a la llista de comerços històrics de Barcelona que abaixen la persiana. El dissabte 14 de març, el dia abans que comencés el confinament, va ser l’últim cop que la històrica botiga de màscares artesanes del carrer Princesa, al districte de Ciutat Vella, va obrir les portes. Els seus responsables, Jaume Serra i Samira Bedran, han decidit que ja no tornaran a obrir-la quan acabi la situació d'emergència sanitària. Serra es va jubilar el 31 de març, després de dedicar més d'un any a buscar, sense èxit, un successor que continués el negoci. Ara, s'acomiaden del local modernista on han treballat els últims 25 anys. Antigament, l'establiment havia estat la botiga de barrets Ferreri, de la qual encara es pot veure el rètol i els mobles modernistes de principis de segle XX, que continuen intactes.

Jaume Serra, llicenciat en escultura, és el segon protagonista de l’Ho deixo, una sèrie d’entrevistes del Diari de Barcelona a persones que arriben a la jubilació amb tota una vida professional per explicar.

Ha estat un final propi d’una tragicomèdia...
El coronavirus no ens ha deixat ni desmuntar la botiga. Tot ho tenim allà, els motlles també s’hi han quedat.

Ha estat un comiat agredolç?
Sí, però ens han sorprès molt les mostres d’agraïment per la feina que hem fet durant tots aquests anys. Centenars de persones ens han traslladat la seva tristesa. Ens han sorprès molt perquè ni la Samira ni jo no hem estat de cara al públic, sempre hem estat al taller. No érem conscients que havíem deixat una empremta tan gran a la ciutat de Barcelona. Ha estat un dol col·lectiu.

Ben bé què deixes?
La botiga, els mobles modernistes i la venda directa al públic. Però no pleguem del tot perquè després de 40 anys de trajectòria, encara ens arriben encàrrecs de clients d’arreu del món que ens demanen peces úniques. Això ho continuarem fent.

Ha estat impossible trobar algú que continués?
Sí, i ara, amb el coronavirus, qui és el boig que obre una botiga de productes que no són de primera necessitat? És posar-se una corda al coll i llençar-se al mar. Ho vam intentar amb dues extreballadores, però ara tot se n’ha anat en orris.

L’artesania no té relleu generacional?
No en té, almenys de la manera com hem treballat nosaltres, amb tants motlles, models, tècniques i materials. Som els únics de la península Ibèrica especialitzats en això de les màscares tradicionals.

Es perd una botiga o un museu?
Es perd una botiga. Un museu és un museu. Hem fet peces molt creatives que tenen col·leccionistes d’arreu del món, però representen un percentatge petit en comparació amb les peces seriades que hem fet. És un món artesanal que té aquestes excepcions.

Els aparadors de la botiga Arlequí Màscares al carrer Princesa número 7 de Barcelona, a Ciutat Vella. FOTO: ARLEQUÍ MÀSCARES

I ara en què es pot convertir el local d'Arlequí Màscares?
No ho sabem, però si una cosa és clara és que el mobiliari modernista no es toca. No s’hi pot clavar ni un clau. Els propietaris ho posen al contracte. Algunes persones interessades en el local que han vingut a veure’l no ho entenien. “No es poden trinxar aquests mobles?", preguntaven. [Riu.] Així no anem enlloc. Un mobiliari modernista no és patrimoni dels propietaris, és patrimoni de tots. Els teus fills han de poder gaudir-los quan entrin a l’establiment hi hagi el que hi hagi. És ignorància.

El local, però, no és a la llista d’establiments protegits per l’Ajuntament…
L’Ajuntament no l’ha catalogat com a tal i no sabem per què no ho han fet.

És una irresponsabilitat?
Quan l’Ajuntament es va assabentar que plegàvem, llavors sí que es va interessar en la botiga. Ens van demanar que continuéssim perquè deien que no es podria perdre el carisma i la personalitat de la botiga. Però ja no ens van convèncer.

Què perd Barcelona amb el tancament de la botiga?
Perd una finestra a un món cultural que és desconegut per a moltes persones. La botiga era un lloc per conèixer l’origen de les màscares. Les persones que venien a la botiga se les emprovaven i volien saber el significat de cada model. La màscara Bauta veneciana, per exemple, se la posaven els nobles per amagar-se la cara quan anaven als prostíbuls i als casinos. Totes tenen una història diferent.

Hauríem de ser més conscients de la contribució dels comerços històrics a la riquesa cultural de la ciutat?
Això és fonamental. És imprescindible valorar-ho si es vol evitar que aquestes botigues desapareguin. Les màscares que quedaran a Barcelona són made in China, i són una porqueria de plàstic. Aquesta és la realitat que queda.

Què s’amaga darrere d’una màscara?
Transformació i molta llibertat. La màscara transforma una persona en una altra de cop i volta i també ens dona la llibertat de comportar-nos d’una manera diferent. Ens deslliura de la vida quotidiana que portem. És una manera de trencar les normes socials, també durant el franquisme que ens va tocar viure. Prova d’això és que el carnaval no es va recuperar fins que Franco no va morir.

Què us va portar a fer màscares?
Necessitava diners per pagar-me els estudis a Florència, a l'Acadèmia de Belles Arts. Allà vaig conèixer la Samira, que estudiava pintura amb una beca d'estudis. Jo no en tenia; de fet, vaig poder pagar-me el primer any de carrera perquè vaig vendre el cotxe que tenia. Però, a partir del segon any, ja necessitava ingressos per continuar la carrera. Vam començar fent pintures a l'oli per als turistes i després ja vam començar amb les màscares. Aleshores, pràcticament no hi havia tallers de màscares a Itàlia; vam ser dels primers a recuperar la tradició.

Màscares penjades a les parets de la botiga Arlequí Màscares. FOTO: ARLEQUÍ MÀSCARES

Quin ha estat l’encàrrec més complicat?
L’últim, que encara l’han de venir a recollir. Una senyora ens va demanar una màscara de Sherlock Holmes. Fer aquesta màscara de forma creativa i com una peça única no és gens fàcil. L’ha comprada perquè la vol utilitzar, no és un caprici.

Arlequí Màscares ha tingut clients il·lustres?
Directors de teatre, cantants d’òpera internacional... però tampoc vas preguntant als clients “escolti, vostè qui és?”. Fa uns anys, el Gerard Piqué i la Shakira van entrar-hi. Hi ha alguna fotografia que corre per internet.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Gerard Piqué (@3gerardpique) el 15 Oct, 2017 a las 7:48 PDT

Alguna màscara vostra ha arribat a un lloc privilegiat?
N’hem venudes tantes i de tota mena que no ho sabem. Quan el Liceu va recuperar el gran ball de màscares, les senyores van venir a comprar-se-les. Volien models únics, a ningú li agrada portar la mateixa màscara que els altres [Riu.].

En teniu cap de guardada a casa que no hagueu volgut posar a la venda?
Sí, una de policromada que va fer la nostra filla quan era petita. És l’única que conservem. També és veritat que ara, quan buidem la botiga, en tindrem unes quantes que voldrem vendre.