Jean Luc Godard (París, 1930), tot i sovint recordat pels cinèfils més naïf per la seua obra de joventut, dins la qual es troben grans clàssics com À bout de souffle o Pierrot le Fou, encarnava la figura de l’artista com a actor polític. El director entén el cinema com a un trampolí a partir del qual generar, de manera crítica, unes idees sobre el món i la història. Aquest món era, per la generació dels anys 30, un sinònim de guerra: de fet, la mateixa filmografia de Godard, ja des del seu primer curtmetratge, Opération Béton, criticaria i reflexionaria sobre la seua immoralitat. 

Aquest és, precisament, l’eix entorn del qual gira La fraternitat de les metàfores, una exposició que s’endinsa en la relació del cineasta amb els conflictes bèl·lics i polítics del segle XX. Al llarg de les quinze sales, i de manera cronològica, el Palau de la Virreina acull el punt de vista de Godard, entre altres, sobre la Guerra Civil Espanyola —una de les grans inquietuds dels artistes de la seua generació, tal com es veu a Serra de Teruel, gran influència del francès i projecció amb què obre l’exposició—, el conflicte palestí, l’alliberació d’Algèria o la guerra dels Balcans. 

Contràriament a l’aconseguit per Richard Linklater a Nouvelle Vague, últim gran homenatge cultural al director, l’exposició no té un caràcter fetitxista, ni està orientada a fer bavejar els fanàtics nostàlgics del cinema de l’època. El presentat a la Virreina és un producte absolutament racional, i té com a sol objectiu comprendre en profunditat el pensament de Godard.

L’exposició no té un caràcter fetitxista, ni està orientada a fer bavejar els fanàtics nostàlgics del cinema de l’època

La mateixa disposició de les sales n’és un recurs clau. La mostra d’anotacions, documentació i storyboards en forma de collage, forma d’expressió característica del director que, en aquest cas, recorden a la tendència online dels vision boards, culmina amb la projecció d’un fragment de l’obra final. És una reconstrucció ideal del procés creatiu, del desenvolupament de la idea i, sobretot, del perquè de cadascuna.  

Entre aquestes explicacions, resulten especialment interessants per l'espectador les raons per les quals Godard, increïblement radical en altres qüestions formals, mai no va tractar la guerra a través d’imatges directes dels conflictes. Jusqu'à la victoire: Les Méthodes de pensée et de travail de la révolution palestinienne, inacabat documental encàrrec de l’OLP que filmava soldats i revolucionaris dels països àrabs, resultaria finalment en Ici et ailleurs (1976), una crítica frontal al paper del cineasta i de la filmació d’imatges bèl·liques després de la mort de molts dels “actors” a la revolució.

Godard, així, s’hi plantejava fins a quin punt el director, des de la posició de privilegi, té la potestat de parlar per altres, i si aquestes imatges, més que una protesta, esdevenien un producte de consum, debat que denota contemporaneïtat i que resulta completament extrapolable a la cultura periodística actual.

El conflicte de classes, motor de la filmografia del francés des del 65 fins al 75, també ocupa un espai simbòlic dins l’exposició. En una mostra del Godard periodista, la Virreina exposa alguns dels seus articles i fotoreportatges a J’accuse, publicació francesa d’extrema esquerra. S’entén la intenció del comissari de no haver volgut aprofundir en l’etapa maoista de Godard, qüestió més que tractada als estudis de cinema; tanmateix, es troba a faltar un cert aprofundiment en una qüestió de tanta importància a la seua trajectòria, que realment no hauria desentonat amb la línia de l’exposició.

La fraternitat de les metàfores és una oda al pensament crític, i, al mateix temps, un atac contra l’onada de pseudointel·lectuals negacionistes digitals, pels quals l’art es pot dissociar completament del rerefons polític i la ideologia de l’autor.