D’aquí a una setmana, milers de catòlics catalans podran dir allò que ja van dir Oques Grasses l’any 2012 a la cançó Cul: “Jo el meu papa el tinc a casa”. Lleó XIV aterra dimarts a Catalunya després que ja ho fes Benet XVI fa setze anys. La visita, expectatives òbvies a banda, ha aixecat polseguera per l’ús que es farà del català a les misses. Així és, senyores i senyors: als defensors de la llengua ens està costant sang, suor i llàgrimes esgarrapar quatre mots que ens facin oblidar el malson que representa que el castellà predomini a Montserrat, a l’Estadi Olímpic i a la Sagrada Família. 

L’ofertori, les pregàries sobre les ofrenes, el prefaci, la pregària eucarística, les paraules de la consagració, el ritu de la comunió, les oracions finals, l'Evangeli, les monicions introductòries i les intervencions del celebrant seran en castellà. A Catalunya. On el 93,4% de la població de 15 anys o més entén el català. Sembla que, al llarg de dimarts, el govern va moure fitxa per mirar de convèncer el papa Lleó XIV perquè, en algun moment, parlés en català durant la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família. Sort, perquè tot el que faci el pontífex es mirarà amb lupa i perquè aquesta vegada sí que sembla de veritat allò que “Europa i el món ens mira”.

L’últim cas mediàtic entre el Sant Pare i la llengua catalana va ser fa tres anys al 800 aniversari de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. El papa Francesc va rebre un text de l’arquebisbe Joan Josep Omella i l’escena va fregar la distopia. L’argentí, de Buenos Aires, va dir: "Está en castellano. ¿No tiene que ser en catalán?", i l’aragonès, de Queretes, va respondre: “No”. Gràcies per tant i perdó per tan poc, suposo. Cal destacar que el papa segueix els criteris lingüístics de l'arquebisbat que l'acull. Després de les pressions, sembla que Omella n’ha après alguna cosa i el català no serà un simple element de decoració. Que així sigui.

Sabem que mantenir la llengua avui dia sembla més un acte d’activisme polític que quelcom integrat en la nostra quotidianitat. Entre tots, però, estaria bé no anar amb el lliri a la mà i conformar-nos amb les engrunes. El dret lingüístic és un dret humà i, per tant, tenim el dret a rebre les misses en català. I més si ve algú tan versat en la diversitat lingüística com un estatunidenc que ha après el quítxua al Perú. Ara, a tall de reivindicació, us diria allò tan nostre: que els catalans de les pedres en fem pans, que m’importa un borrall si algú pensa que això del català és parlar del sexe dels àngels i que és moment de no fer presoners. Però això seria de cop i volta infantilitzar-nos i ara cal contundència. Així que, amb tot el respecte del món als feligresos, si el català no guanya pes a la visita del papa, serem nosaltres qui rematarem la cançó d’Oques Grasses: “Ja pots agafar-ho tot i anar-te'n a tomar pel cul”.