Entre melodies d’Els Pets i guitarres dels Sopa de Cabra, la companyia de teatre La Barca ultima els preparatius de Cop de Rock, després de 15 anys de l’estrena del musical original de Dagoll Dagom.

Amb un ull posat a la producció i la direcció i l’altre centrat en la interpretació, en Jofre Bardolet (Vic, 1999), director musical, productor i protagonista; i la Júlia Cervera Marsó (Vic, 2002), directora de la peça, encaren la recta final d’assajos amb nervis i emoció per aterrar a la capital catalana.

L’obra omplirà el teatre Colisseum amb temes mítics de rock català durant cinc funcions entre el 3 i 6 de setembre. 

Quin interès teníeu amb aquesta obra?
Jofre Bardolet: Tot va començar perquè un parent meu que havia vist l’obra original, fa 15 anys, havia quedat flipat amb el muntatge. I em va dir: “Jofre, hem de muntar Cop de rock”. Jo no coneixia l'espectacle perquè el 2010 tenia 10 anys i no l'havia vist. Quan ho vaig veure al YouTube vaig dir: ‘’Estàs boig, és una producció enorme”. Però, t’hi poses a pensar i a somiar, i t’adones que a Vic i a la comarca ja hi ha planter. Et poses a fer una llista de noms i veus que la cosa no és tan eixelebrada de pensar: “Ei, es podria fer això”.

Us vau posar en contacte amb Dagoll Dagom?
Jofre: Sí, i la seva resposta va ser tan bona que ens van cedir pràcticament tota l’escenografia original del muntatge. Aquí vam flipar: “Ostres, tenim això. Ara hem d’anar amb totes, evidentment”. Després, vam parlar amb l’Atlàntida, el teatre de Vic, i ens van rebre amb les portes obertes. Vam arribar a fer sis funcions, que és una cosa realment extraordinària, perquè només ho havia fet el Mago Pop. Vist l’èxit, vam dir: "Perquè no intentar que la cosa es pugui moure i anar a picar les portes a la capital”. Perquè en aquest país, a vegades, si no fas les coses a Barcelona, sembla que no passin. En aquest sentit, molt agraïts al Colisseum que ells s’hi posessin bé, que veiessin la peça amb bons ulls.

 L'equip durant un moment del musical.

Com va ser el procés de selecció del repartiment?
Jofre: Vam començar una mica a pensar noms. A Vic hi ha molt talent i, per tant, no va hi va haver un procés com a tal, sinó que la xarxa es va anar teixint a poc a poc. Crec que l’equip és fantàstic. Encara que no hi hagi hagut un càsting, em sembla que costaria molt trobar un repartiment millor.  

Com de fidel és l’obra a la versió original de Dagoll Dagom?
Julia Cervera: Tant a escala musical com de text, ens mantenim molt fidels a l’obra. Bàsicament perquè no és una producció original nostra. L'espectacle continua sent molt vigent i no cal adaptar grans coses. És un espectacle que va triomfar i va tenir molt d'èxit en el seu moment, per tant, això vol dir que va funcionar. El que és evident és que som persones diferents les que ho estem fent. Per tant, les diferències que hi puguin haver seran aquestes: com he abordat el personatge o de quina manera treballo, quines intencions, quin to... 

"Encara que no hi hagi hagut un càsting, em sembla que costaria molt trobar un repartiment millor"

Quina influència té la música en el públic? 
Jofre: Estimem aquests temes i els volem fer arribar a la nostra generació. Llavors hi ha col·legues que venen i que potser coneixen només el Bon Dia d’Els Pets, i el Boig per tu de Sau; de sobte descobreixen tot de temes boníssims i mítics. Les cançons ens ajuden a tots a entendre el fenomen del rock català no només com una qüestió artística, sinó també com un moviment social. És entendre d’on venim per a saber qui som avui, com una forma de memòria històrica de 30 anys enrere.

Quin ha estat el repte més gran?
Júlia: Combinar la direcció interpretativa amb actuar alhora. Perquè soc una actriu podríem dir bastant de mètode. I a mi m'agrada centrar-me molt en la creació de personatge i fer-ho tot en molt detall. M'està costant focalitzar en aquest aspecte el fet que sempre he de tenir un ull posat a l’escena i no sempre m'ho puc mirar des de fora. 

Com és compaginar el paper de director musical amb el de protagonista?
Jofre: Musicalment, és cert que hi ha molta feina feta i no s’ha de portar tant el pes com la primera vegada que vam estrenar Cop de Rock. Per a mi el repte és ser capaç de ficar-me completament en el personatge mentre estic produint un espectacle. Per tant, amb tot un seguit de coses que s’han de gestionar.

"És entendre d’on venim per a saber qui som avui, com una forma de memòria històrica de 30 anys enrere"

Com ha estat el trasllat de l’obra que vau fer a Vic a Barcelona? 
Júlia: Dins de les possibilitats que ens ofereix el Colisseum, nosaltres mantenim l’escenografia original. L'única que l'adaptació que hem hagut de fer són tres roques enormes dalt de l'escenari que, per temes d'espai, no les hi podem fer cabre i n'hem fet construir una de nova. A Vic, les vam fer totes tal com ho plantejava Dagoll Dagom, evidentment sense la plataforma giratòria, que només teatres com el Victòria pot oferir. Però el contingut passa per davant de la forma.

Com ho va rebre l’equip el fet de fer l’espectacle a Barcelona? Sou el mateix equip?
Jofre: Tot és el mateix equip. A excepció d’algun músic de la banda, però el repartiment és el mateix. I això és molt bonic també perquè nosaltres reivindiquem sense complexos que som de Vic, d’Osona. Tots estem en un projecte que ens estimem molt, tota la gent que en forma part és una família. Som un grup de joves de vint-i-pocs anys i tenir l'oportunitat d'anar a fer una obra a Barcelona amb un grup tan unificat i, en el que s’han creat relacions tan boniques d’amistat, és preciós. 

  El repartiment de 'Cop de Rock' durant els assajos.

Espereu una rebuda similar a la que vau tenir a Vic?
Júlia: Esperem que sí. Va ser una cosa màgica. Tampoc tinc les paraules per a descriure-ho, però vist des de dins era èxtasi total. Era cantar el Boig per tu al final del primer acte i estava tothom amb els lots. El número final, quan hi ha un canvi de to, és un moment en què caminem tots endavant i allà soc la persona més feliç d’aquest planeta. El bon rotllo i la química que tenim a l'escenari es palpa. I amb aquesta combinació és impossible que la gent no ho visqui profundament. 

Jofre: Al final interpel·lem molt la nostàlgia i a les persones que la van veure fa 15 anys. Estem superagraïts i emocionats. Sabem, que evidentment la bona rebuda es deu també al vistiplau de Dagoll Dagom, i l'apadrinament de Joan Lluís Bozzo. L'emoció és extrema per nosaltres, i volem tornar als espectadors d'aquesta confiança que ens estan fent arribar.

La rebuda us genera una pressió més elevada?
Júlia: No hem vingut a comparar-nos de qui és millor o qui és pitjor. La pressió hi és, però jo la transformaria en il·lusió, i hi ha moltes ganes de fer-ho. Això ens porta a un nivell de concentració molt elevat. Som molt conscients del que farem o procurem ser-ho. 

Quin atractiu pot tenir l’obra per al públic jove?
Júlia: El primer acte et dona una dosi d’energia, vitalitat i joventut espectacular que surts motivadíssim. En el segon, de sobte han passat 12 anys i parla una mica de les oportunitats de la vida i els seus camins bons i dolents i de putades que pot fer la vida. Més enllà de quina sigui la banda sonora, només això, ja t’interpel·la molt, segur. Tant és així que conec moltíssima gent que ha sortit plorant de Cop de Rock. 

"El bon rotllo i la química que tenim a l'escenari es palpa. I amb aquesta combinació és impossible que la gent no ho visqui profundament"

Seria possible fer una versió actualitzada de Cop de Rock?
Júlia: Crec que sí, segur. Però a emocionalment, no m’imagino un trajecte tan profund amb cançons d’Oques Grasses o Els Amics de les Arts, per exemple, però segur alguna cosa es podria fer. La dramatúrgia que va fer Bozzo, a simple vista pot semblar senzilla; però està tot tan ben lligat i hi ha una feina darrere de fer que les coses encaixin i això és realment difícil. Per tant, no sé fins a quin punt seríem capaços de posar en un espectacle tot el batibull de música en català d’estils tan diferents que s’està fent ara. 

Us agradaria ampliar la gira més enllà de Barcelona?
És un espectacle amb unes dimensions descomunals a tants nivells, per tant, no és fàcil adaptar-ho a tots els escenaris. Aleshores, per poc que puguem, es farà. Estem treballant perquè, després del Colisseum, hi pugui haver més.