El Joker, el Führer i una bandada de coloms - Diari de Barcelona
50è aniversari del Festival Grec
El Joker, el Führer i una bandada de coloms
Pazos fa tornar Brecht al Festival Grec amb una adaptació incendiària de 'L’òpera dels tres rals'
“Sa Majestat la Reina indulta Mackie Messer i li concedeix un títol nobiliari, un castell i una pensió vitalícia”. Així irrompia el missatger reial a l’escena final de L’òpera dels tres rals, a l’assaig general del passat diumenge al Teatre Grec, quan la soga ja acariciava el coll del protagonista. El desenllaç és tan absurd que provoca la rialla immediata del públic, assegut a un amfiteatre que dota la funció de la dimensió gairebé ritual de qui assisteix a un gran judici col·lectiu. Amb aquesta pirueta deliberadament irreverent, Bertolt Brecht despullava ja el 1928 la lògica d'un sistema en què el poder decideix, arbitràriament, qui cau i qui és recompensat amb el privilegi de la justícia. Moments després, el mateix guió s'encarrega d’esmicolar qualsevol il·lusió de final feliç: “A la vida real, els pobres no solen córrer la mateixa sort” .
No és casualitat que, minuts abans de l'indult, Mackie llanci una de les frases més punyents de la peça: “Què és atracar un banc comparat amb fundar-lo?” Gairebé cent anys després, la pregunta continua ressonant amb força; potser no sorprèn qui roba amb una pistola, però costa més identificar les formes de violència que es disfressen d’etiqueta. La directora, Marta Pazos, explora precisament aquesta vigència a la producció que inicia la programació del 50è Festival del Teatre Grec a Montjuïc.
L'argument és conegut. Mackie Navalla, un criminal seductor i despietat, es casa d'amagat amb Polly, la filla de Peachum, un empresari que ha convertit la pobresa en una indústria perfectament organitzada. A partir d'aquí, traïcions, interessos creuats i corrupció institucional conviuen en un univers on Brecht desdibuixa, hàbilment, la diferència entre delinqüents, burgesos i autoritat.
La visió de Pazos fuig de qualsevol banalitat. L'humor es torna una eina política, i el clàssic dialoga amb el present des de la confrontació. Crea un imaginari contemporani per assenyalar que els mecanismes denunciats per Brecht continuen funcionant. El resultat és una posada en escena exuberant i cabaretesca, on l'excés mai no és buit de significat.
L'element visual més evident és l’absència de color. Tots els personatges vesteixen de gris, com si moralment pertanyessin al mateix cos social. Les úniques diferències apareixen en unes cares pintades amb colors vius que funcionen gairebé com màscares. No individualitzen els personatges; els uniformitzen encara més. Tots interpreten un paper dins d'un mateix mecanisme.
Els captaires convertits en coloms, d’altra banda, són una de les metàfores més suggeridores de l’escenografia de Pazos. Un animal domesticat però després abandonat pel sistema, tolerat només mentre no molesti: la imatge reafirma la concepció brechtiana de la pobresa com un símptoma de l’explotació capitalista.
Aquesta crítica al sistema també travessa els personatges principals, caracteritzats amb paral·lelismes subtils: tant la teatralitat com els cabells verds de Mackie el Navalla evoquen al Joker; mentre que el bigoti, vestit i pentinat de Peachum són reminiscents de l’ombra que treia el cap per l’alemanya dels anys 30 que va veure néixer el text original. Lluny de presentar-los com a oposats, el muntatge insisteix que tots dos comparteixen una mateixa moralitat: un roba al marge de la llei, i l'altre explota la misèria des de la més absoluta legalitat.
Tot i això, el joc constant amb la representació comença amb una decisió efectiva de la directora: la quarta paret es trenca físicament, en un esforç per materialitzar l'efecte de distanciament emocional que buscava sempre l’autor alemany. Tot plegat, ens recorda en tot moment que assistim a una representació. La grotesca coreografia dels cossos, la sexualitat portada fins a la caricatura a les escenes al prostíbul o els moviments mecànics dels actors; tot contribueix a l’esforç per dessacralitzar el clàssic en aquesta adaptació.
En aquest nou engranatge, però, la música continua sent una de les grans protagonistes. L'orquestra, situada sota l’escena, interpreta en directe les composicions de Kurt Weill i converteix cada número musical en una prolongació natural del discurs dramàtic. Les cançons oscil·len entre la ironia i la incomoditat amb una precisió que només reforça el caràcter polític de la funció, que culmina al final del tercer acte: quan el missatger salva Mackie en l'últim instant, l'arbitrarietat és tan exagerada que acaba semblant familiar. I aquesta és, probablement, la gran victòria de la proposta de Marta Pazos: trencar la quarta paret, en un context en què la realitat trontolla més que la ficció.
