Cinquanta anys després de la mort del dictador i d’un llarg procés de democratització, una pregunta incòmoda continua planant sobre Barcelona: pot ser democràtic un lloc on els seus habitants no es poden permetre viure-hi? Les transformacions accelerades dels darrers anys han tensat fins al límit el seu projecte col·lectiu, construït institucionalment, políticament i socialment entre encerts, fracassos i polèmiques constants.

La resposta —o almenys les claus per entendre el moment actual— arriben de la mà de Jordi Amat (Barcelona, 1978), filòleg, escriptor i coordinador del suplement Babelia d’El País. Al seu darrer llibre, Les batalles de Barcelona (Edicions 62), Amat proposa un recorregut antològic per mig segle de conflictivitat social, política i econòmica. A través de referències culturals decisives i anècdotes precises, l’autor desplega un relat dens però necessari, que explica com s’ha arribat fins aquí, què està en joc i què es pot esperar del futur.

Les batalles de Barcelona s'ha llegit últimament a diferents mitjans com un assaig cultural, però també com un manifest polític. Tu com el definiries?
Diria que és un llibre de crítica que té com a matèria bona part de la producció cultural que s'ha fet durant els últims 50 anys, que té la ciutat de Barcelona com a tema i que, amb la suma de totes aquestes peces, es pot entendre quina ha estat la vivència que els barcelonins hem tingut de la nostra ciutat. M'imaginava que el llibre s'incorporaria a una conversa que fa molt temps que mantenim els barcelonins sobre quina és la nostra relació amb la ciutat. El llibre no comença la conversa, però no imaginava que el llibre en generés tanta. Estic feliç que això s'hagi produït.

Et molesta o t'interessa que es llegeixi així?
No soc conscient que s'hagi llegit com un manifest. No està pensat com un manifest, però no em molesta. Ara que tu m'ho dius, sí que d'alguna manera hi ha una certa presa de posició no ideològica. En la passejada final per anar a veure El 47 amb la meva família, sí que hi ha aquesta voluntat de dir que hi ha problemes en el context en què estem, fins i tot per un petitburgès com jo. El conflicte pot ser que sigui necessari, però del que es tracta és d'aconseguir trobar les solucions que no passaran sense la protesta davant dels problemes que té la ciutat.

Has rebut alguna rèplica per part de l’Administració o d’algun dirigent polític?
No. Abans que sortís, l'alcalde Collboni em va preguntar de què anava el llibre i vam tenir una conversa que va ser interessant. Així en un pla polític, no l'he tinguda. Però sé que el Jordi Valls l'està llegint, i una de les persones a qui vaig passar una versió primigènia és el secretari d'Estat de Cultura, Jordi Martí, perquè és amic meu, però no hem tingut una conversa sobre el llibre.

Si haguessis d'escollir una sola icona cultural que expressi el malestar barceloní actual, quina seria?
L'imperatiu categòric, l'obra de teatre de Victoria Szpunberg. Diria aquesta obra de teatre, per aquest malestar paròdic que viu la protagonista, quan sap que haurà de deixar de viure al pis on viu perquè li augmentaran molt el lloguer. A més, té aquest veí que patia tant de soroll dels seus veïns perquè són llogaters de temporada. Diria que aquesta és una obra que sí que captura aquest esperit, aquest malestar.

Els Jocs Olímpics del 92 et van agafar amb 13 anys. Quin record de la ciutat et van deixar?
El que més recordo és l'intercanvi de pins del Cobi a la plaça Catalunya, com un element amb cert optimisme pop, una imatge naïf, il·lusionant, festiva. Ara bé, si penso en imatges icòniques avui, diria les paraules de Pasqual Maragall recordant Lluís Companys, la fletxa de Rebollo, i els saltadors a les piscines Picornell amb la ciutat al fons, per la plasticitat de la imatge.

Quina diries que ha estat la teva batalla interior més gran com a barceloní?
Jo soc algú poc batallador. Llavors, recordo d’una manera frívola acampar una nit amb la campanya del 0,7%. Recordo manifestacions contra ETA i recordo moments d'incomoditat personal meva relacionats amb el procés. L'1 d'octubre va ser un dia trist per molts motius: pel que estava passant i per no sentir-me implicat quan els meus s'hi sentien. I recordo com a cua d'això la segona investidura de l'Ada Colau com a alcaldessa i veure l'arribada del Joaquim Forn al Saló de Cent. Ho recordo com un dia d'una profundíssima emoció, aquella escena, la recordo com a brutal. Si hagués de dir alguna de les batalles, pensant-hi, diria que tenen a veure amb la meva incomoditat amb com s'estava desenvolupant el procés.

T'hauria agradat tenir un paper més institucional?
No. He participat en la conversa pública a través dels articles. Generacionalment, la majoria de gent del meu estatus cultural va prendre una posició que no era la meva, i l'afany d'intentar mantenir ponts sense claudicar a les pressions em fa estar tranquil sobre la conducta que vaig tenir. Avui dia estic tranquil en la mena de posició com a opinador que vaig tenir en uns anys que van ser tensos i que em sembla que no em vaig deixar arrossegar per l'onada.

"S'està produint una presa de consciència majoritària respecte als problemes que fan que els ciutadans es despengin de la democràcia. Crec que hi ha una voluntat no impostada d'enfrontar-se a batalles com la del turisme i l'habitatge"

Encara tenim possibilitat de pau dins d'una voluntat política o estem en un punt de no retorn?
El món s'està posant prou magre perquè aquells espais en què la democràcia pugui ser preservada siguin amenaçats. Però també s'està produint una presa de consciència majoritària respecte als problemes que fan que els ciutadans es despengin de la democràcia. Els nostres governants ho saben i hi ha una voluntat, crec que no impostada, d'enfrontar-se a batalles com la del turisme i l'habitatge.

The humble water gun has become the symbol of Spain's anti-tourism protests.

It all started at a tourism protest in Barcelona, Spain in 2024. pic.twitter.com/G25vzfDs08

— The Associated Press (@AP) June 18, 2025

Quan s'inicia la dissociació entre ciutat i ciutadania?
Amb els Jocs Olímpics no. El moment abans i després és de reconciliació i orgull. En canvi, amb el projecte del Fòrum de les Cultures, a partir de l'any 2000, hi ha una dissociació creixent entre el projecte institucional i la ciutadania. El cas emblemàtic per mi és la Rambla, el passeig que ha definit la ciutat i per on hem passejat, i que ha deixat de ser perquè els barcelonins no hi passegem. És possible que la Rambla torni a ser dels barcelonins? Aquesta és una de les preguntes interessants. I recordo que va formar part de la conversa que vam tenir amb l'alcalde.

La Copa Amèrica de vela: "Un joc de rics, l'exemple modèlic del divorci entre les elits locals i la ciutadania; una nota al peu de pàgina del que ha estat Barcelona"

La Copa Amèrica segueix la mateixa lògica?
La Copa Amèrica va ser viscuda com una cosa completament aliena. Un joc de rics amb una promesa de resultats que ningú es va creure. És un exemple modèlic del divorci entre les elits locals i la ciutadania. En el recorregut de la ciutat, el Fòrum és un moment clau en la substanciació d'una crítica al model, la Copa Amèrica i això. La Copa Amèrica, com a molt, és una nota a peu de pàgina del que ha estat la ciutat en els últims anys.

Al llibre cites a Manolo Vital com a referent útil de conciliació amb la ciutat. Davant la manca de lideratges, qui representa la Barcelona d'avui? Ada Colau, el Sindicat de Llogateres...?
L'Ada Colau de la PAH té un valor icònic clar. El cas del Manolo Vital, de finals dels 70, em sembla que és el cas d'un mite útil en la mesura que a través de la mitificació que en fa la pel·lícula pot tenir una dimensió transversal. És molt difícil no veure en el seu heroisme, entre cometes, com algú que fruit del seu sacrifici millora les condicions de vida de la col·lectivitat. Llavors la pregunta seria, hi ha algú que encarni això? Tu em dius el Sindicat de Llogateres; no ho tinc clar, perquè hi ha oposició al Sindicat de Llogateres de la mateixa manera que hi ha oposició al moviment antiturístic per part de determinats sectors. Perquè un mite funcioni, ha d'interpel·lar més gent de la que directament s'hi veu interpel·lada. Des de fora han d'entendre la seva utilitat i ara mateix no sé qui seria el que podria ser aquesta funció.

Parlant de turisme, penso en models “d’èxit” com Londres, Nova York, que muten econòmicament, però veuen dissipat el seu teixit social i cultural. Si Barcelona s'hagués de reinventar, triarà l'essència o els diners?
Vull que triï l'essència i els diners. Sense diners no m'imagino la transformació que demana la ciutat fora del marc del capitalisme. El que hauríem de convenir tu i jo és què entenem com aquesta essència. Tenim un tramat cultural prou ric per a regenerar una idea de la catalanitat barcelonina, que jo crec que és el que defineix aquesta essència, d'una manera reeixida? Dubto una mica que els grans equipaments culturals de la ciutat hagin tingut aquesta prioritat. Hi ha excepcions, com l'exposició sobre Mercè Rodoreda que es fa al CCCB. Crec que hi ha un moment potent en aquest assumpte que té a veure amb com es fa la reforma del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que ha de ser el cap del sistema de museus català, que és a Barcelona, té un rol molt important amb això i encara no sabem com es desenvoluparà.

(...)
Però és un dels focus d'irradiació a través dels quals des de Barcelona aquesta essència es manté. Llavors, no es podrà fer una bona regeneració d'aquesta essència (a mi m'agrada més dir-ne identitat urbana indissociable d'una catalanitat oberta i cosmopolita) sense diners. Sí que tendeixo a pensar que aquesta no ha estat una prioritat dels ajuntaments en general, la veig clara en l'acció de govern del primer Pasqual Maragall i espero que trobin la manera de fer-ho. Crec que les elits econòmiques locals veien amb l'alcaldia Collboni, després del que per ells va ser l'infern de vuit anys dels Comuns, no una possibilitat de regenerar l'essència, sinó de continuar fent pasta i em sembla que tenen una decepció respecte a les seves perspectives econòmiques.

Al llibre es parla d'una Barcelona post-Olímpica amb dificultats d'omplir-se contingut per part de Vázquez Montalbán i de Azúa. Barcelona està condemnada a viure sempre remolc de Madrid?
La batalla pel PIB està perduda durant molt temps. Hi ha un buidatge i una acumulació de poder a Madrid fondíssima, que no és viscut com un problema per la majoria de comunitats autònomes. Barcelona és diferent, perquè és la capital de la cultura catalana. El repte és com aquest rol cultural esdevé motor de progrés i no una rèmora. Crec que aquest és un dels reptes de futur més interessants; de quina manera és pal·liada la crisi de la catalanitat de la ciutat i això és vist com un motor transformador en positiu, i no com una cosa que ens ancori a una dinàmica que ens allunyi de la globalització, que és la realitat que existeix.

Durant els últims anys, has parlat extensament de Jordi Pujol i la seva figura, també se'l menciona al llibre. Creus que Junts ha d'aferrar-se al pujolisme?
Jordi Pujol és el polític català més important de la segona meitat del segle XX. És un constructor de l'autogovern amb llums i ombres. Per un partit nacionalista, amb les seves llums i ombres, no imagino un capital millor que Jordi Pujol. No sabem com acabarà el judici ni sabem si hi veurà el final del judici. Una edat avançada, un estat de salut molt fràgil… Però diria que el gruix de la societat catalana, sense considerar que és innocent, majoritàriament ha tendit a amnistiar-lo. A la pregunta que tu em fas, el nacionalisme conservador no disposa de tants referents com per abdicar del que l'ha vertebrat històricament. Però tant és així com que un polític, que jo considero que és essencialment moderat, com Salvador Illa, el fa seu implícitament també.

"El gruix de la societat catalana, sense considerar que és innocent, majoritàriament ha tendit a amnistiar Jordi Pujol"

Com a autor d'aquests i altres llibres, t'he de preguntar per la beca municipal de 80.000 euros per retratar Barcelona, fortament criticada per una autora d'El País: estem davant d'un cas de populisme cultural?
La notícia de la beca em sembla que és indeslligable d'una cosa que no té a veure directament amb la literatura, que és l'enquesta sobre usos lingüístics a la ciutat, en què es constata un retrocés de l'ús del català, que a molta gent ens inquieta. Crec que el moment és equivocat a l'hora de fer un plantejament de recolzar una iniciativa de literatura que s'escriu en castellà, quan la immigració llatinoamericana és vista com un dels causants d'aquest retrocés en l'ús; crec que políticament és poc hàbil plantejar-ho.

Dit això, quan parlem del desenvolupament econòmic de la ciutat i parlem del seu capital cultural, s'ha de treure profit d'un determinat llegat de la presència d'escriptors llatinoamericans a Barcelona, emblemàticament els del boom, però això va des de Rubén Darío, fins a Roberto Bolaño. No entendre que aquesta tradició enriqueix la centralitat de Barcelona com a capital editorial és negar-se que assumeix una realitat positiva. Si la beca s'hagués explicat en aquest context històric i entenent la incomoditat que podia generar, crec que no hauria passat el que ha passat. El problema històric de la cultura catalana és la dimensió del mercat. Hi ha un contrast entre la riquesa del tramat cultural i el públic al qual s'adreça. El repte és ampliar la base de consumidors, no només subvencionar creadors.

Al final de Les batalles de Barcelona, qui té més números de guanyar la ciutat? Ets optimista? 
Jo vull que els meus fills visquin en aquesta ciutat. Faré els possibles perquè hi visquin i crec que es guanyaran la vida en aquesta ciutat i no caldrà que marxin. L'esperança té a veure amb el futur i el meu futur no és el d'un senyor que no és de 47 anys sinó el dels fills que en tenen 14. La ciutat ha de ser seva i han de poder viure a la seva ciutat. Crec que es trobarà el mecanisme perquè aquesta sigui una ciutat global i a la vegada no hagi perdut l'essència, la identitat en què jo insisteixo, on es pot viure amb el canvi que implica sempre la vida de la ciutat i que es transforma pràcticament perquè si no es mor. Hi ha problemes grossos, però no soc catastrofista.