Arriba a la cita acordada puntual. Sota el braç duu una llibreta petita, un bolígraf per prendre qualsevol anotació i un llibre del qual, després de la nostra conversa, n’haurà de fer la presentació. És un home ocupat, d’èxit reconegut en l’entorn literari i cultural català. 

Jordi Amat (Barcelona, 1978) és coordinador des de 2024 de Babelia, suplement literari del diari El País que es publica setmanalment. Treballa en aquesta capçalera des de 2021, quan es va incorporar a la secció d’Opinió. Anteriorment, havia escrit a El Periódico i a La Vanguardia. Fou llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (2001) i des d’aleshores no ha fet més que eixamplar la seva obra. El seu gran èxit ha estat El fill del xòfer (2020), però també ha publicat La confabulació dels irresponsables (2017), Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater (2022) o Les batalles de Barcelona (2025), entre d’altres.  

Com veus l’estat de la literatura catalana recent i la seva crítica?
Un dels fets més rellevants que s’han produït els últims anys és que, per primera vegada, hi ha una internacionalització de la literatura catalana amb algunes figures com Irene Solà, que és tan traduïda com ho ha sigut la Rodoreda. Això té un moment concret que ens permet datar la projecció de la literatura catalana, que és quan va ser la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007. Va ser utilitzat amb intel·ligència i va permetre que el peatge per la internacionalització que hi havia fins aleshores, que era passar pel castellà, no fos necessari. Un canvi que se suma a la feina de l’Institut Ramon Llull. Crec que ha fet que hi hagi una possibilitat de canvi d’escala en la projecció d’una literatura d’una llengua minoritària. Si em preguntes si això va acompanyat per la crítica, diria que no. 

Per què?
La influència de la crítica és menor de la que havia estat. Hi té a veure el rol que juga la premsa i la crisi d’intermediaris, en aquest cas entre autor i lector. 

Aquesta crisi de mitjans castiga la possibilitat de construir una comunitat literària de prestigi?
La crítica literària de diari, en general, és fungible. No té capacitat de canonització. En general, no és el lloc on s’estableix que un llibre és important. L’actor clàssic de canonització és l’acadèmia. A Babelia podem jugar aquest paper una o dues vegades a l’any amb les llistes dels millors llibres contemporanis. Encara preservem un capital simbòlic que ens permet dir què és important i això té un impacte en les llibreries. Com a coordinador d’un suplement literari, el que he de dir al lector és si el llibre es bo o dolent i perquè li interessarà. 

"La crítica literària de diari, en general, és fungible. No té capacitat de canonització"

Sovint es confon la ressenya amb la crítica?
Per a mi és un gran misteri distingir una cosa de l’altra. Entenc que una ressenya és més informativa i una crítica més valorativa, però crec que ho usem indistintament. 

No creus que és part del problema?
No. Hi ha coses que els dic ressenyes que les podríem definir com a crítica. En tot cas, la possibilitat que un suplement cultural aculli crítica literària en termes clàssics s’ha anat perdent. No m’agrada, però ho constato. S’escriuen textos més curts, es busca un titular amb engagement a la web… És una nostàlgia per un món desaparegut. 

Potser els mitjans estan contribuint a accelerar aquesta situació.
També és un problema de pressupost. Cada dia rebo un informe de les lectures que hem tingut el dia anterior. Part de la meva feina és col·laborar per quan l’empresa vagi a buscar publicitat pugui demostrar que ens veu cert número de gent. 

Queda tot subeditat a aquesta necesssitat?
No, però no al marge. 

I la responsabilitat dels mitjans no hauria de ser potenciar la crítica?
Sí, però si actués d’aquesta manera estaria més a prop de veure com em tanquen el suplement que no pas de rebre aplaudiments. Per què no existeix un The New York Review of Books en castellà? Perquè no és sostenible en termes de volum.

I revistes com Laye?
Laye no va viure dels exemplars que va vendre. 

I la seva influència?
A l’època és irrisòria. El rellevant és que és un espai on gràcies als diners públics de l’estat franquista hi ha una gent jove, enormement talentosos —alguns—  que poden aprendre. Tenen un marge de llibertat molt peculiar, perquè és una revista oficial, però que no llegeix ningú. És una revista cultural d’ultra minories, que no es troba als quioscos. 

"No existeix un The New York Review of Books en castellà perquè no és sostenible en termes de volum"

Però transcendeix…
És clar, perquè hi escriu Alfonso Costafreda, Manuel Sacristán, Josep Maria Castellet, Joan i Gabriel Ferrater…

I no és més important això?
Molt més! Però la comparació l’hem de fer amb el que publicaven els diaris d’aleshores. Laye no és un diari, és una revista per a intel·lectuals i que influeix en un medi molt petit. Aquesta és la diferència. Quan estudiava Filologia anava a la biblioteca a buscar els exemplars de Laye. Era l’any 98 i havien passat quaranta anys. Però cap lector de llibres normal de l’any 1952 llegia Laye. Llegien Antonio Vilanova a Destino.  

I el cas de Carles Riba?
No era un crític literari, estrictament. Era un acadèmic, un assagista, que quan intervenia en la conversa pública ho feia adreçant-se a un públic molt restringit. No sabem quants lectors tenia Riba i si el llegim és per saber quina idea de la literatura tenia i com l’articula a partir d’un comentari sobre determinades obres. Aquesta funció, la crítica en premsa no la té des de fa dècades. 

I doncs, quina és la funció de la crítica?
Una de les funcions és sanejar les disfuncions d’un sistema que opera en el mercat. Aquest mercat pot ser que ens faci creure que un llibre és bo, mentre que algú amb criteri decideix que no. Quan la crítica no compleix amb aquesta funció perd credibilitat.  Al mateix temps, ser un sistema literari petit de volum produeix que les relacions entre autors i crítics siguin constants. Per tant, és impossible que no hi hagi incomptabilitats permanents en la lectura d’un crític que segurament coneix o serà amic de l’escriptor. Condiciona el sistema. 

"Les relacions entre crítics i autors limiten la potencialitat de la crítica. Quan la crítica no compleix amb aquesta funció, perd credibilitat" 

Condiciona, però podria ser positiu si es retroalimenta per fer una millor literatura.
Sí, però a efectes pràctics no ho és. La sociabilitat limita la potencialitat de la crítica. No diràs d’algú amb qui compartiràs demà un sopar que el seu llibre és una merda. 

La independència de Catalunya podria ser una solució per impulsar la crítica i la literatura catalana?
Un dels grans llibres de crítica literària en català és Carles Riba avui, de Joan Ferraté. Es va publicar el 1955 i se’n van vendre, em penso, 12 exemplars. Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster, que és un llibre sensacional, es publica el 1972 també sota dictadura franquista. La feina editorial darrera de Poesies 1957, de Josep Carner, es fa en plena Guerra Civil i és segurament el llibre més important de poesia catalana del segle XX. És un problema de volum, no de llibertat nacional.