El Ministeri d'Economia va revelar fa escassos dies que el govern espanyol havia recaptat 2.294 milions d’euros durant el 2025 per no deflactar (o ajustar) la tarifa de l’IRPF a la inflació. Això ha permès que Espanya compleixi els compromisos econòmics amb Brussel·les, però s'ha posat en dubte la legitimitat d'aquesta política. "Opacitat fiscal" i "progressivitat en fred" han estat alguns dels qualificatius que s’ha guanyat la decisió de l'executiu, que té previst mantenir la no deflactació de l’IRPF fins al 2028, sense especificar quins nous ingressos es preveuen d’aquesta mesura.

Per obtenir les claus d’aquesta desició econòmica parlem amb un expert en la matèria, Jorge Onrubia, professor titular d'Hisenda Pública a la Universitat Complutense de Madrid i investigador associat de Fedea.

Els espanyols estan pagant avui més IRPF sense ser més rics?
La resposta és senzilla: sí, òbviament. Hi haurà una part del que paguin de més que correspondrà a un increment de la capacitat de pagament real, però evidentment hi ha una altra part que correspon a un simple augment monetari de les seves rendes. Al darrere hi ha els preus, és la inflació. Els mecanismes pels quals normalment es produeixen aquests augments monetaris solen ser salaris, pensions o prestacions que pugen nominalment per compensar totalment o parcialment l’IPC. Però en la mesura que l’IRPF no actualitza prou els paràmetres que determinen la quantitat a pagar, l’impost, atès que és progressiu, fa que augmenti el tipus mitjà.

Què vol dir que és progressiu?
Nosaltres definim la progressivitat dels impostos com quan un augment de la renda condueix a un augment del tipus mitjà. El tipus mitjà és la quota que jo pago dividida entre la meva renda. Aleshores, si augmentes un euro de base imposable i el tipus mitjà augmenta, l’impost es comporta progressivament. Què passa? Que hi ha augments de renda, per exemple en salaris o pensions, que simplement compensen la inflació. Però si tu no toques la tarifa de l’impost, això fa que augmenti el tipus mitjà encara que la capacitat adquisitiva no hagi crescut.

Ho pot explicar amb un exemple?
Imagina’t que tu cobres una pensió o un salari de 20.000 euros l’any. Vas a la tarifa i et surt una quota de 3.000 euros. Si el 2025 la teva empresa no t’apuja el salari i tornes a tenir una base liquidable de 20.000 euros, tornaràs a pagar 3.000. Però la pregunta és: els 20.000 euros de 2024 tenen el mateix poder adquisitiu que els 20.000 euros de 2025? No. Tu hauries d’agafar aquests 20.000 euros i dividir-los entre 1 més la inflació. Si la inflació ha estat del 4%, aquests 20.000 ja no tenen el mateix valor real. Aleshores, encara que nominalment pagues el mateix, realment estàs pagant més perquè la teva capacitat adquisitiva és menor. I si la teva empresa sí que t’actualitza el salari amb la inflació, posem que te l’apuja a 20.800 euros, mantens el mateix poder adquisitiu real, però en anar amb una renda nominal més alta a la tarifa, el tipus mitjà augmenta. Aquí apareix la progressivitat en fred.

I això només passa amb la tarifa de l'IRPF?
No, també passa amb deduccions, mínims, reduccions i límits que fa anys que estan congelats. Per exemple, hi ha unes despeses deduïbles de 2.000 euros per a rendes del treball. Si mantens aquesta deducció des de fa deu anys, evidentment aquests 2.000 euros avui compren molt menys. És una qüestió de capacitat adquisitiva. Passa igual amb el mínim personal, amb les deduccions per fills, per discapacitat o amb límits per aplicar reduccions. Si aquestes xifres no s’actualitzen, l’efecte que tenen per ajustar la tributació cada vegada és menor. Tot això en conjunt és el que anomenem progressivitat en fred. En anglès s’anomena fiscal drag. Els hisendistes en castellà ho solem traduir per ‘rèmora fiscal’.

Per què es diu que l’IRPF es converteix en “una màquina de recaptar”?
Perquè si tu veus la sèrie de recaptació anual de l’IRPF, fa pocs anys estàvem al voltant dels 100.000 milions d’euros i ara ens hem plantat en xifres moltíssim més altes. I això passa en un context d’inflació acumulada des de 2022, amb revaloritzacions de salaris i pensions. En un impost progressiu com l’IRPF, això és una màquina de recaptar. Això ja va passar als anys vuitanta. Hi havia taxes d’inflació molt elevades i no corregien prou els paràmetres de l’impost. Això permetia augmentar la pressió fiscal real.

"Qui té més exposició davant la inflació són les classes baixes i mitjanes-baixes, amb nivells d’estalvi baixos i salaris menys protegits"

Qui surt més perjudicat per aquest desajust?
Amb la inflació hi surten perdent els nivells baixos, mitjans-baixos i mitjans de renda, amb nivells d’estalvi baixos i salaris menys protegits. A Fedea acabem de publicar sobre això. Les llars amb menys renda consumeixen pràcticament tota la seva renda. Fins i tot moltes viuen endeutades per finançar part del seu consum. En canvi, les llars amb més renda poden estalviar més i col·locar aquest estalvi en actius més protegits davant la inflació, com immobles o determinats productes financers. Les llars amb menys renda mantenen els seus estalvis en actius molt líquids, comptes corrents o dipòsits, molt més exposats a la inflació.

El govern espanyol argumenta que aquesta recaptació més gran amb l’IRPF serveix per finançar despesa social i complir objectius europeus.
Aquest és el discurs polític. El problema és que tens una joguina molt perillosa. En lloc de fer una reforma fiscal on estableixis explícitament com vols distribuir la càrrega tributària, acabes utilitzant la inflació per recaptar. Quan l’impost opera realment a través de la inflació, els efectes distributius que genera són força incontrolats. I aquests efectes es concentren precisament en llars de renda més baixa, assalariats i persones amb menys capacitat de protegir-se davant la inflació. Per tant, no n’hi ha prou amb dir: ‘Recapto més per finançar despesa pública’. Cal mirar també qui suporta realment aquesta càrrega més gran.

Vostè relaciona això amb el sistema de pensions.
És clar. Avui tenim un dèficit del sistema contributiu de pensions espectacular. Les cotitzacions socials no arriben. Estem parlant d’uns 60.000 milions d’euros l’any. I per què no arriben els diners? Primer, per la demografia. I segon, perquè el nostre sistema de pensions contributiu és dels més esplèndids de la Unió Europea. La taxa de substitució a Espanya està al voltant del 78%. Això significa que una persona que surt del mercat laboral amb 100 euros entra com a pensionista cobrant-ne 78. A Alemanya la taxa està al voltant del 52% perquè allà el sistema es complementa molt més amb estalvi privat i plans de pensions. Mantenir un sistema tan generós exigeix moltíssima capacitat recaptatòria, i part d’aquesta recaptació addicional està arribant via impostos, com en aquest cas, sense ajustar la inflació.

En un dels seus estudis recents també parlaven de l’impacte generacional.
Sí. Els individus assolim les nostres màximes rendes laborals al voltant dels 50 o 55 anys. Si l’impost sobre la renda és progressiu, quan més guanyes és quan més contribueixes. Si tu no actualitzes certes rendes predominants a determinades edats, s’estan produint mecanismes de canvis distributius intergeneracionals. Les persones en plena vida laboral, especialment assalariats de rendes mitjanes, són qui més noten l’augment de pressió fiscal derivat de la inflació.

Què hauria de passar d’aquí a 2028?
Tard o d’hora caldrà fer una reforma fiscal més integral. La Comissió Europea va demanar a Espanya el 2022 una reforma tributària coherent i transparent, però el que hem vist fins ara són petits pedaços: impostos temporals a energètiques, banca, hidrocarburs, taxes digitals o augments de recaptació via inflació. Una reforma de debò exigeix discutir quin ha de ser el nivell de pressió fiscal, com distribuir les càrregues i com minimitzar distorsions econòmiques.

"Tard o d’hora caldrà fer una reforma fiscal més integral, on es discuteixi quin ha de ser el nivell de pressió fiscal i com distribuir les càrregues"

Això implica apujar impostos explícitament?
Això és una decisió política. Un partit pot voler més progressivitat, un altre menys. Però quan fas una reforma fiscal explícita, el debat democràtic és transparent. El problema de recaptar via inflació és que molta gent no percep que realment li està augmentant la pressió fiscal.

També van parlar sobre la tributació de l’estalvi.
És clar. A Espanya tenim un sistema dual des de la reforma de 2006-2007. Les rendes de l’estalvi tributen separadament de les rendes del treball perquè el capital financer té molta mobilitat internacional. Si tu graves fortament les rendes de l’estalvi financer, el problema és que pots deslocalitzar inversió. Això no significa que no es pugui debatre políticament si aquests tipus han de pujar o baixar. Però explica per què pràcticament tots els països mantenen tractaments diferenciats.

S’ha parlat molt a les xarxes últimament sobre la ‘Llei Beckham’, sobre la seva modificació per part del PSOE-UP i les seves conseqüències per a l’habitatge.
A mi mai m’ha agradat. Entenc els arguments per atreure talent o inversió, però no veig raonable mantenir durant tants anys una tarifa pràcticament a la meitat per a determinats treballadors estrangers. Pot haver-hi algun tractament temporal més curt, però res de tenir una tarifa tan reduïda.

Algunes persones sostenen que la no-deflactació podria ser inconstitucional.
No ho veig. El Tribunal Constitucional no jutja intencions polítiques, sinó normes concretes. Una altra cosa diferent és que determinades configuracions tècniques de l’impost puguin generar problemes constitucionals, com va passar amb l’impost de plusvàlua municipal, però obligar constitucionalment a indexar tots els paràmetres fiscals seria enormement complex. Mesurar exactament quina part de la recaptació correspon a inflació i quina a capacitat econòmica real és tècnicament molt complicat.

"Tota societat ha de decidir quant Estat del benestar vol finançar i com repartir l’esforç fiscal. Però això s’hauria de fer mitjançant decisions explícites i comprensibles"

Hi ha països que automatitzin aquests ajustos d’inflació?
Sí. En alguns països llatinoamericans existeixen mecanismes automàtics d’indexació. L’Uruguai, per exemple, utilitza unitats monetàries equivalents que s’actualitzen periòdicament. Això passa sobretot en països amb tradició d’inflacions elevades. Però fins i tot allà continuen sent decisions legislatives que es poden modificar políticament.

Després de tot aquest debat, quin diria que és el problema de fons?
La qüestió central és la transparència. Tota societat ha de decidir quant Estat del benestar vol finançar i com repartir l’esforç fiscal. Però això s’hauria de fer mitjançant decisions explícites i comprensibles. Quan la inflació es converteix en un mecanisme silenciós d’augment de recaptació, el debat democràtic es torna molt més opac.