Hi ha figures que, a causa de la tasca i obra que cultivaren al llarg de la seva vida, transcendeixen més enllà dels seus temps, de la seva època més estricta. Aquests casos són amplíssims al llarg de la història. En canvi, a mesura que limitem l’espai i el temps, aquest nombre es redueix. Entre els que recordem i estudiem en distingim, a grans trets, els que han contribuït a fer del nostre poble, país o planeta, un espai encara més desagradable, inhabitable. O bé, els que ho han fet en el sentit oposat: han estat activament positius, virtuosos. Aquest és el cas singular de Josep Maria Castellet. 

Nascut a la Barcelona de 1926 en el si d’una família burgesa dedicada al tèxtil, Castellet es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona. En aquell ambient universitari, disconforme i desencantat amb la societat del moment, s’envoltà del cercle intel·lectual que més endavant s’encarregaria de l’edició de la nova revista Laye (1950-54). Una publicació articulada des del règim que no va sofrir els mals de la censura però que, com el cavall d’Ulisses, va lluitar des de dins del sistema per la modernització i renovació cultural d’un país gris, aturat. Alguns dels noms més destacats foren, amb el de Castellet, el de Carlos Barral, els germans Ferraté/Ferrater, els Goytisolo o Manuel Sacristán. 

En commemoració del centenari del naixement de Castellet, el Palau Robert acull "Josep M. Castellet, personatge en grup", una exposició que s’allargarà fins al 24 de gener impulsada per l’Institució de les Lletres Catalanes i comissariada per na Teresa Muñoz Lloret, biògrafa de l’assagista i editor. 

Per a Castellet, els diferents grups en què va participar i les relacions personals que establí al llarg de la seva trajectòria foren d’una importància vital en la construcció del personatge. Així, "Jo m’he fet amb els altres" és la idea amb què Muñoz fonamenta una exposició articulada en sis àmbits temàtics de la figura d’un intel·lectual amant de la discussió i del tracte humà. 

"Josep Maria Castellet només semblava entrellucar la felicitat, fugint d’aquella alineació, en una conversa franca de tu a tu, en aquell rar instant en què l’amistat i la confiança es manifesten com una força vital que es retroalimenta en la comunió amb l’altre", escriu Jordi Amat en la introducció a Retrats, que acaba d’editar en memòria de l’autor la que va ser la casa seva durant més de tres dècades, Edicions 62.

Així, la mostra s’inicia amb la presentació de la faceta memorialística d’un autor que dedicà part de la seva obra a escriure sobre figures amb qui coincidí en algun moment o altre: Rodoreda, Pasolini, Octavio Paz, Ferrater, Fuster, Roig, Espriu, Pla, entre d’altres. És, d’aquest últim, de qui en podem entreveure una influència més clara en la literatura de Castellet, qui, alhora, li dedicà Josep Pla o la raó narrativa (1978), un primer estudi sobre l’obra ingent de l’escriptor empordanès. 

L’exposició continua amb un segon bloc que tracta l’inici professional com a crític i assagista, amb destacada importància de la revista Laye o Seix Barral, on publicà els cèlebres La hora del lector (1957) i Veinte años de poesía española (1939-1959). Muñoz també repassa les relacions europees de Castellet o l’activisme polític i cultural que professà amb imatges dels Fets del Palau (1960) o la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat (1970). 

També es destaca l’etapa de Castellet com a director literari d’Edicions 62, càrrec que va ocupar des de 1964 fins a 1996 i des d’on propugnà la renovació de la literatura catalana i distribuí obres mestres d’autors internacionals tan destacats com Marguerite Duras, William Faulkner, Cesare Pavese o Bertolt Brecht. 

És una exposició que retrata la lluita constant de Castellet per obrir un món paral·lel al règim franquista. Una lluita que també lliurà des de la seducció i la construcció de la pròpia imatge, sempre elegant, però allunyat dels estàndards tradicionals de l’època, faceta amb què l’exposició queda closa.