Els salaris baixos són la principal idea que sorgeix quan es pensa en la precarietat laboral en el món periodístic. Així ho afirma la tesi doctoral de la periodista del Diari de Girona, Laura Fanals. Però existeixen altres factors determinants que fan que cada cop es faci més fina la línia per renunciar a l’ètica periodística: les situacions d’inestabilitat en els contractes, l’excés de feina, la sobrecàrrega laboral i els horaris “que s’estiren com xiclets”.

Fanals ho ha explicat en el marc de la tercera jornada sobre els reptes ètics del periodisme, celebrada aquest dilluns al campus del Poblenou de la UPF i que portava com a títol "La precarietat de l'ofici: Una amenaça per l'exercici ètic". L'acte ha coincidit amb el 30è aniversari del Codi Deontològic dels Periodistes a Catalunya, i el 25è de la creació del Consell de la Informació de Catalunya.

“La situació de precarietat és estructural i endèmica, i les coses van cada cop a pitjor”, ha dit Fanals. Els tres perfils als quals afecta més la precarietat són els joves, les dones, i els periodistes que treballen en mitjans digitals. El fet que la feina de periodista sigui tan vocacional fa que les empreses i els caps s’aprofitin dels periodistes, especialment dels qui menys en saben, que tendeixen a ser els joves.

Per un costat, i segons les conclusions de la tesi de Fanals, un 80% dels menors de 25 anys cobra menys de 25.000 euros bruts anuals, i molts d’aquests es poden dedicar al periodisme només perquè els seus progenitors els ajuden econòmicament. Aquest fet fa que, cada cop més, “el periodisme només estigui a l’abast de qui s’ho pot permetre”, com ha apuntat Carme Verdoy, periodista de Mèdia.cat, “i és molt perillós perquè hi haurà un biaix de classe”. 
 

“Un 80% dels menors de 25 anys cobra menys de 25.000 euros bruts anuals”

Les dones també són un perfil altament afectat per la precarització, ja que hi ha un índex més elevat a les quals contracten temporalment, el nombre d'aturades és més elevat i els salaris són més baixos. La maternitat i les tasques de cures fan que "hagin d'abandonar el periodisme per aconseguir una major conciliació familiar", segons Fanals. Aquelles persones que es dediquen al periodisme digital pateixen la precarització en tant no hi ha un model de negoci establert que reguli la feina.

Renúncies

La tesi de Fanals exposa que "quatre de deu periodistes han admès que han hagut de renunciar als seus principis ètics per obtenir o mantenir una feina", i que els professionals volen treballar èticament, però són les dinàmiques les que no els ho permeten. Els principis de llibertat, veritat i justícia són els que acaben més perjudicats, ja que els conflictes d'interessos, les pressions polítiques i econòmiques i la publicació de continguts sense una crítica prèvia són el pa de cada dia dels periodistes. "No sempre 'més precari' vol dir 'menys ètic', però generalment, els periodistes renuncien abans a l'ètica que no pas a pagar un lloguer", conclou Fanals.
 

Quatre de cada deu periodistes ha admès que han hagut de renunciar als seus principis ètics per aconseguir o mantenir una feina.

La periodista Clàudia Pérez ha estat la veu jove de la conferència, i ha deixat clar que "el sistema no funciona, perquè l'únic que dona és precarietat". Els millenials i la generació Z han posat sobre la taula el benestar emocional en tots els sentits, també en el periodisme, evidenciant que "la precarietat comporta malestar", ja que els joves "assumeixen feines que no volen o que no saben fer, només per pagar-se el lloguer. I això fa que l'ètica quedi en un segon pla".

L'àmbit a què es dedica, la cultura, també és un món precaritzat. Així, Pérez treballa "amb material precaritzat des d'un sistema precaritzat". A més, als joves se'ls qüestiona la seva feina per manca d'experiència i per falta de recursos en la professió. Però aquesta sospita sempre és per part dels adults, que contribueixen a precaritzar la feina periodística dels joves per falta de confiança.

Segons el periodista d’Alternativas Econòmicas i Mongolia i col·laborador d'ElDiario.es Pere Rusiñol, "s'han de crear estructures col·lectives que permetin que un periodista individual se senti protegit pel codi deontològic". En aquest sentit, sosté que el deteriorament de la figura de l'editor i del propietari d'un mitjà és el primer pas per fallar a l'ètica periodística. "Els interessos d'un banc o d'un fons estan pervertits pels interessos polítics i econòmics externs al periodisme", per això cal que es "reforcin els comitès d'empresa", demana Rusiñol.

“La precarietat, sobretot afecta els periodistes d’entre 25 i 44 anys que treballen en mitjans privats”

La investigadora i professora al grau de Periodisme de la UPF, Ruth Rodríguez, ha donat l'apunt relacionant la situació estatal amb Europa. Segons la seva recerca, feta el 2012, allò que més preocupava els periodistes europeus sobre la professió eren "les pressions econòmiques i l'increment del sensacionalisme".

Tot i això, els espanyols i els italians estaven especialment amoïnats per la precarietat, a causa de la similitud de contextos mediàtics entre els dos països. L'any 2018 es va repetir la mateixa pregunta, i es va aconseguir la mateixa resposta. "La precarietat, sobretot afecta els periodistes d'entre 25 i 44 anys que treballen en mitjans privats", segons l'estudi.

Possibles línies d'actuació

A l'hora de trobar solucions per lluitar contra la precarietat, s'han traçat diverses línies clares d'actuació. En primer lloc, identificar i visibilitzar les múltiples cares de la precarietat, ser transparents i no fer-ho un tabú. També aplicar una lluita col·lectiva, ja que l'organització ha d'anar acompanyada de la voluntat d'unió per defensar el codi deontològic.

És important l'educació mediàtica envers la ciutadania, a les universitats, als futurs periodistes i als editors. "S'ha d'ensenyar què és la precarietat i les seves conseqüències", ha defensat Xavier Ramon, moderador de l'acte i professor de Deontologia al grau de Periodisme de la UPF.

A banda, els ponents van destacar que s'han de cercar els models alternatius, apostar per altres vies de propietat i de model de negoci i observar mitjans d'altres països per estudiar i aplicar la seva gestió. Per un altre costat, s'ha de plantejar un augment del suport institucional i legislatiu per protegir els periodistes davant la precarietat, i implicar a cadascun dels agents que formen els mitjans per reimaginar models que no estiguin sotmesos als condicionants externs al periodisme i que no vetllen per l'ètica en la professió.

Tot i el camí que encara queda per recórrer, i que no depèn únicament dels periodistes, també ha quedat clar que les bases per atacar el problema d'arrel estan establertes i llestes per ser aplicades i per acabar amb un dels principals problemes del periodisme.