“El misteri de l’amor és més gran que el misteri de la mort." Salomé, d’Oscar Wilde, en la versió de la companyia La Cremosa, presenta l’obra d’una manera crua i animal i, per tant, profundament humana. Júlia Genís i Guillem Font donen vida als protagonistes —la princesa Salomé i el profeta Iokanaan— en una proposta dirigida per Mia Parecisa, que es pot veure fins a l’1 de febrer al Teatre Tantarantana.

La Cremosa utilitza el desig com a motor de les seves creacions, tal com ja van fer el 2023 amb Purificats, de Sarah Kane, i amb Salomé en la seva primera versió el 2021. Per aquest motiu, no podíem evitar preguntar-nos:

Per què heu escollit Salomé per encarnar el desig?

J: És un text preciós, però que escènicament no aporta gaire. És un text d’imatges, simbolista, paisatgístic; descriu molt, però no té gaire trama. Salomé fa la dansa dels set vels per aconseguir el seu desig, i punt. Aleshores, el Mia —el director— va veure en aquest text l’oportunitat perfecta per crear una escenificació potent a nivell de cos i de veu, perquè, clar, quan has repetit quatre cops la mateixa frase, com la dius? A més, portar el desig a l’escenari des de l’autoritarisme, la sexualitat o la violència és molt difícil en el teatre; això es veu més en el cinema.

A la cua de l’estrena hi havia gent comentant que Salomé va sorgir com un treball de l’Institut del Teatre fa set anys. Com ha canviat l’obra des de llavors?

J: La peça és pràcticament la mateixa que quan la vam fer fa set anys. En la forma també és gairebé clavada. Però nosaltres, com a intèrprets, és clar, ja no som els mateixos.

I com ha estat retrobar-vos amb aquesta obra?

G: En aquell moment estàvem en plena expansió: estudiant, cada dia treballant-hi i ho vam donar tot fins al límit del que teníem. Vam estar tot l’any, de setembre a juny, fins que la vam presentar. Ara et retrobes amb allò que vam crear fa tants anys i, per una banda, penses que és molt guai, perquè retrobar-se amb una peça tan física és divertidíssim; però, per l’altra, he madurat com a intèrpret, he madurat com a artista, i el meu cos tampoc no és el mateix que en aquell moment. I crec que tot això ha anat molt a favor de la peça, per situar-la en un lloc una mica més assentat, una mica més madur, i per trobar-hi matisos que abans potser no hi eren.

J: La diferència més clara que hi trobo en mi és que ara m’ho passo molt bé fent-la, perquè abans el viatge era molt més intens i pensava tota l’estona en com havia de fer cada moviment. En canvi, ara puc jugar dins de la forma, des de la tranquil·litat, perquè soc jo qui porta les regnes de l’obra.

Penseu que, arran d’això, la vostra interpretació també ha canviat?

J: De fet, una de les coses que em feia més por de revisitar Salomé i un personatge que, en teoria, té catorze anys, era que hi havia alguna cosa d’aquesta joventut tan desfermada i energètica que li anava molt bé. I en revisitar-ho amb vint-i-vuit anys pensava que no sabria com fer-ho. Però el cos sempre se’n recorda d’alguna cosa.

"Wilde va posar en el personatge de Salomé els seus propis impulsos homosexuals prohibits en el seu temps"

Tornant als personatges, com interpreteu el desig de Salomé?

J: El desig de Salomé cap a Iokanaan és obsessiu, fins al punt d’arribar a les últimes conseqüències. Però, a més, també hi ha la sorpresa que Salomé és una persona desitjada per tothom, menys per Iokanaan, i crec que aquí hi ha el punt d’inflexió. També parla de l’amor impossible. El Mia sempre explica que Wilde va posar en el personatge de Salomé els seus propis impulsos homosexuals prohibits en el seu temps. Salomé fa una gran descripció del cos d’Iokanaan —la seva pell blanca, els seus cabells negres, els seus llavis vermells— i, en realitat, és Wilde descrivint el seu amant.

I el desig de Iokanaan?

G: Iokanaan no sent desig cap a Salomé, perquè l’únic tipus de desig que sent, o que pot sentir, és cap a Déu. Tot i així, penso que en la proposta de La Cremosa, Iokanaan sí que té una contradicció de desig. Amb Salomé sent: “M’està naixent alguna cosa que no em pot néixer”, cosa que alhora és impossible perquè ell està tancat a la seva presó, fins que entra Salomé i li crea un desig que no sap on ubicar. I que no vol ubicar. Per això Iokanaan decideix tornar-se a tancar a la presó, perquè prefereix estar tancat que amb aquesta dona.

Fent referència al text de l’obra, vosaltres penseu que Salomé és un monstre?

J: És molt difícil jutjar el teu personatge, però jo penso que Salomé no és un monstre. Crec que és una persona massa lliure, i tanta llibertat li dona molt poder. I tenir tant poder dins d’un sistema és dolent per al sistema. Per això no és que ella sigui un monstre; simplement lluita pels seus desitjos.

G: Jo crec que no és un monstre; és al contrari: és devota als seus principis. Ella accepta el seu destí. També té molt clar què creu, què sent i quines són les seves idees, i les exposa fins al final, tot i les conseqüències. Però no crec que això et converteixi en un monstre.

Com ho transmeteu, això, a l’escenari?

J: Tota la peça està basada en forces oposades. Herodes mira Salomé, Salomé mira Iokanaan, Iokanaan mira Déu, Herodies mira Herodes, el jove sirià mira Salomé… És a dir, ningú mira qui el mira. També hi ha una cosa que m’agrada molt de Salomé: a ella 'li sua tot', no es regeix per les normes, i el seu desig també és així, desbordat.

"Hi ha moments en què ens ploren els ulls, no per l’emoció que estiguem sentint, sinó per la qüestió física"

És difícil comunicar l’obra amb mirades?

J: Hi ha moments en què ens ploren els ulls, no per l’emoció que estiguem sentint, sinó per la qüestió física: els ulls han d’estar molt presents tota l’estona, ja sigui mirant l’objecte de desig o mirant endavant, expressant alguna cosa que el públic ha de veure que tu no estàs dient.

G: Hi ha molts detalls subtils amb significat. Per exemple, les cançons en italià que apareixen de cop i trenquen l’escena. 

Què signifiquen aquestes cançons?

J: Jo crec que les músiques en italià apel·len a la ironia del Mia (riu). Salomé, des del punt de vista del públic, és angoixant. Estàs en tensió tota l’estona: no acabes d’entendre exactament què està passant, hi ha molta energia, tothom parla alhora, hi ha molts jocs escènics. Crec que les músiques donen un espai per dir “ei, tranquils, que venim a passar-nos-ho bé”.

G: I la posada en escena té alguna cosa molt musical més enllà de les músiques: en el text, en com el diem, en com està jugat a nivell de tons. El Mia ja ho ha creat pensant que tot sembli, tota l’estona, una dansa o una cançó.

"A mi em sembla el més còmode del món actuar despullada. Em dona llibertat"

A l’obra, la nuesa és present en Iokanaan i Salomé. Com us sentiu, com a actors, en aparèixer despullats a l’escenari?

J: Jo crec que la nuesa al teatre s’ha de reivindicar, perquè tinc la sensació que estem anant enrere. Fa vint anys, un nu a escena era el més normal del món, perquè hi havia una explosió de llibertat després dels quaranta anys de repressió que va viure aquest país. La nuesa al teatre no hauria de ser trencadora. Ara mateix, amb la quantitat de contingut que veiem a les xarxes, al cinema…, torna a haver-hi un tabú al voltant del cos i, sincerament, a mi em sembla el més còmode del món actuar despullada. Em dona llibertat. I quan portes tres minuts despullada, ni te’n recordes, que ho estàs.

G: També és utilitzar el cos com una eina més del teatre. Per exemple, hi ha dos actors que van amb una mitja al cap i amb tanga, i d’aquesta manera els estem despersonalitzant. I el nu de Salomé apareix a la dansa dels set vels, també per donar importància a l’escena. I el nu de Iokannan apareix després de la mort, com si tornés a néixer. 

Guillem, has fet la il·luminació de l’obra; el disseny gràfic i el cartell els ha fet Pau Oliver Fotografia, i l’edició de vídeo i la comunicació les ha fet Zúbel Arana, tots dos també actors de l’obra. Aquesta feina la feu per gust o per la precarietat del sector?

G: Les dues coses. En el meu cas, jo també soc il·luminador i, amb la precarització actual i amb el que costa poder pagar un sou digne a algú perquè vingui a fer la il·luminació, ho faig jo perquè és més barat. I també perquè m’agrada, òbviament. Tots hem fet una mica de tot dins de la companyia, a més d’actuar, que no és poc. Això ho atribueixo, bàsicament, a la precarització, però ens encantaria poder donar feina a tothom, per descomptat.

J: Estem assajant i, al descans, parlem de tots els altres temes tècnics (riu). Aixecar un espectacle així costa molt, amb els pocs recursos que tenim.

Quines adversitats trobeu a l’hora de presentar una obra d’un format alternatiu, fora del mainstream?

J: Per exemple, no podem portar de gira Salomé o Purificats, perquè cap teatre municipal creu que el seu públic sigui prou intel·ligent per entendre una proposta així.

G: I això és mentida, perquè qualsevol persona pot veure aquest tipus de teatre.

J: Però creuen que no omplirà el teatre, o que no ho entendran, o que és massa estrany per a ells. I, al final, estem jutjant les capacitats de les persones per entendre o per gaudir d’una peça diferent. No tot s’ha d’entendre en aquesta vida: pots gaudir d’alguna cosa per moltes altres raons. Tenim molta sort que el Tantarantana hagi confiat en nosaltres dues vegades.

G: També és una falta de costum. L’educació teatral catalana, en aquest cas, no dona espais per a això. Els únics espectacles que giren són els de gran públic o les grans produccions privades. No hi ha un circuit que doni espai a aquest tipus de propostes. Caldria arriscar més amb els diners públics i apostar per companyies petites i emergents. No dic nosaltres, perquè n’hi ha moltíssimes, i “emergent” és un concepte que donaria per a una entrevista sencera. Però crec que fa molta falta apostar més enllà del teatre centralista barceloní.

"Caldria arriscar més amb els diners públics i apostar per companyies petites i emergents"

Penseu que el teatre està monopolitzat?

J: Està molt monopolitzat, perquè els teatres grans ja tenen tancades les gires, ja tenen convenis amb altres teatres. Aleshores ocupen molt d’espai. Entre el TNC, el Lliure, Focus… queda molt poc marge per a propostes diferents o que vinguin de teatres de proximitat, com se’n diu aquí a Barcelona. L’únic que tenim a favor, com a companyia que no ens paga ningú més que nosaltres mateixos, és la llibertat absoluta per fer la proposta que realment ens ve de gust.

Per lligar l’actualitat amb Salomé, quina lectura contemporània en faríeu?

J: Jo diria que, des de la idea de l’imperialisme i del poder, la pregunta és on col·loquem el poder: qui el té, quanta gent el té, i què estem disposats a fer per mantenir-lo i per mantenir aquest sistema, o si estem disposats a trencar-lo i assumir fins al final les conseqüències que comporta trencar un sistema. Al món s’està tornant a implementar un feixisme imperialista en què una sola persona té el poder d’anar a altres terres i dir què s’ha de fer i què no. En la nostra obra, el poder el té Herodes: ell mana, diu tot el que vol, com ho vol i de la manera que ho vol, i tothom li fa cas, menys una persona.

G: També s’obren molts temes a nivell de religiositat: els jueus parlen de les mil maneres diferents d’entendre la seva religió o de la nova religió que està apareixent, i tothom parla alhora i ningú s’escolta. En un paral·lelisme actual, podríem parlar del genocidi de Gaza, però la Zúbel Arana ho explica millor en un reel que va fer a Instagram.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de La Cremosa (@cialacremosa)

Hi ha històries que es reescriuen durant segles perquè sempre admeten noves mirades, i la de La Cremosa és una de les que més promet per conquerir els escenaris aquest 2026.