Fa poques setmanes se celebrava a Beijing el gran esdeveniment anual de la política xinesa: les Dues Sessions de l'Assemblea Popular Nacional. Els 5.000 diputats xinesos juntament amb l'elit del Partit Comunista debatien i aprovaven les línies mestres que hauran de regir el país i donaven el tret de sortida al Pla Quinquennal 2026-2030. Mentre una part del món està en flames i l'economia global es prepara pels pitjors escenaris, la Xina esquiva guerres i se centra en els assumptes interns i el seu desenvolupament.

Justin Lin va ser economista en cap del Banc Mundial entre el 2008 i el 2012, just quan la gran crisi financera, i des del 2013 és conseller del Consell d'Estat de la Xina, l'òrgan administratiu suprem del país. El Diari de Barcelona conversa amb ell sobre les claus i conclusions de les Dues Sessions, la situació financera global, i l'autocrítica sobre el paper del Banc Mundial.

La guerra i Ormuz han posat entre l’espasa i la paret l’economia mundial. Es tem el pitjor?
Està clar que tot això provoca interrupcions en el subministrament de petroli i un fort augment dels preus. Però no són els únics reptes als quals s’enfronta l’economia global.

Quins són?
El primer és la disrupció comercial a causa de les polítiques comercials proteccionistes dels EUA. En segon lloc, la situació del mercat financer nord-americà. Actualment, el Dow Jones ronda els 48.000 punts. Quan jo era l'economista en cap del Banc Mundial el 2008, el Dow Jones estava a 12.000 punts. Ara s'ha multiplicat per quatre. Però sabem que l'economia real no s'ha recuperat del tot de la crisi del 2008. La seva taxa de creixement anual entre 2008 i 2024 ha estat només del 2,1 %. En canvi, el Dow Jones s'ha quadruplicat.

"La taxa de creixement dels EUA entre 2008 i 2024 ha estat del 2,1 %. En canvi, el Dow Jones s'ha quadruplicat"

Què significa?
El 2008, des del BM i l'FMI ja dèiem que amb 12.000 punts hi havia una bombolla. Si ara l'economia real no s'ha recuperat, però el Dow Jones s'ha multiplicat per quatre, vol dir que la bombolla podria ser encara més gran. Els EUA van utilitzar l'expansió quantitativa per superar la crisi financera, i tota aquesta oferta monetària s'ha canalitzat cap al mercat de valors. Si hi ha una correcció, crec que pot ser pitjor que la del 2008.

Tenint en compte tot això, quin impacte preveu sobre la Xina?
Qualsevol tipus d'incertesa afectarà la Xina, igual que afecta altres països. Però la Xina és una economia gran i podrà superar els xocs externs, tal com ja va fer amb el del 2008. El govern xinès acaba de celebrar les Dues Sessions i ha establert un objectiu de creixement que se situa en la franja del 4,5 % al 5 %. Confio plenament que la Xina serà capaç d'assolir l’objectiu independentment de l'entorn extern. De fet, crec que serem capaços de mantenir la franja del 5 % durant tot el 15è Pla Quinquennal del 2026 al 2030. 

"Per moltes incerteses que hi hagi al món, una cosa segura és que la Xina continuarà sent una força estabilitzadora de l'economia mundial"

En aquest context de proteccionisme creixent, la Xina pretén seguir oberta al món?
La Xina aposta per la globalització i per mantenir l’economia oberta. Exportarem allò en què som bons, però importarem allò en què no ho som tant. El creixement de la Xina es convertirà en un motor per al creixement i l'ocupació en altres països. Mantenir unes relacions comercials on puguem créixer grans i petits serà fonamental per impulsar l'economia global. Per moltes incerteses que hi hagi al món, una cosa segura és que la Xina continuarà sent una força estabilitzadora de l'economia mundial.

Mencionava abans les Dues Sessions recentment celebrades a Beijing. Quines són les principals lliçons econòmiques que n'ha extret la direcció del país? 
La Xina ha arribat a una etapa en què està molt a prop de ser un país de renda alta, el llindar del qual se situa en 13.935 dòlars de Renda Nacional Bruta per càpita. Amb el creixement dels ingressos, les expectatives de la gent canviaran i el motor de creixement de l'economia també. La gent vol una millor qualitat de vida: un bon entorn mediambiental, entreteniment de qualitat, poder viatjar i gaudir d'una bona salut. El govern ha de ser capaç de satisfer aquesta nova demanda de la població.

Quin és el canvi del motor econòmic que menciona?
Quan estàvem en procés de convergència econòmica amb Occident, teníem avantatges respecte a la innovació tecnològica. Creixíem important millor tecnologia i equipaments que la incorporaven. Aquest marge de maniobra encara existeix en alguns sectors, però en molts altres la Xina ja ha assolit la frontera global. En productes electrònics, electrodomèstics, així com el sector de l’automòbil i els vehicles elèctrics, la Xina és líder mundial. Ara ens toca dependre de la innovació tecnològica pròpia: hem d'inventar noves tecnologies i productes per mantenir el nostre lideratge.

Com s’assolirà?
En el marc de la quarta revolució industrial —intel·ligència artificial, economia digital i la resta de nous sectors emergents—, on la Xina té una gran oportunitat per competir. Sortim des de la mateixa línia que qualsevol altre país, però tenim el gran avantatge del talent: cada any es graduen al país més de cinc milions d'estudiants en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. Tenim un mercat intern enorme que en paritat de poder adquisitiu ja és el més gran del món i un teixit manufacturer complet.

"No m'esperava la guerra comercial. Quan estudiava economia a Chicago em van ensenyar que en el comerç tothom hi guanya"

Recuperant el panorama global, quan va deixar el Banc Mundial el 2012 s’hauria imaginat que poc més d’una dècada després es produiria una guerra comercial entre la Xina i els EUA? 
No m'ho esperava. Quan estudiava economia a Chicago, em van ensenyar que en el comerç tothom hi guanya. També em van dir que la competència és bona perquè ens incentiva a fer-ho millor. Però ara veiem que quan els EUA són menys competitius, necessiten protegir-se. Els EUA i Europa s'enfronten a problemes interns, però sovint no estan disposats a encarar-ne les causes reals i els agrada culpar els altres. Aquesta situació no és bona per a les institucions de Bretton Woods creades per facilitar la globalització i el lliure comerç, que al cap i a la fi, continuen sent el camí a seguir. 

En una entrevista al Diari de Barcelona, Pascal Lamy, exdirector general de l'Organització Mundial del Comerç, es mostrava autocrític per no haver regulat la sobrecapacitat industrial xinesa ni les subvencions estatals. Com respon a aquesta acusació, molt habitual a Europa? 
És una acusació infundada. Qualsevol país, si exporta, ha de produir més del que consumeix. Si no, no exportaria. Agafem el sector de l'automòbil com a exemple: actualment, la Xina produeix 35 milions de cotxes a l'any i n'exportem uns set milions. És a dir, un 20% . Però si ens fixem en Alemanya, poden produir uns cinc milions de cotxes i n'exporten quatre milions. N'exporten el 80 %! Aquest és el sentit de l'esperit del comerç: si tens un avantatge comparatiu en determinats sectors, produeixes més del que consumeixes i ho exportes. Els països que importen aquests béns els poden consumir a un cost més baix del que costaria produir-los a ells.

Quin és el camí d’Europa per ser més competitiva i menys depenent de les importacions xineses?
Per afrontar la competència cal modernitzar les teves indústries millorant la qualitat, apostant per la innovació i buscant nous avantatges competitius en sectors emergents. Quan la Xina va iniciar la reforma d’una economia planificada a una de mercat, amb els nostres salaris baixos vam entrar a la fabricació intensiva en mà d'obra. Abans de la Xina, altres com Corea del Sud, Taiwan, Singapur i Hong Kong eren les que exportaven això. Es van trobar amb la competència xinesa i van haver d'afrontar ajustaments. Però van millorar i van fer el salt cap a sectors de major intensitat tecnològica i d'alt valor afegit. Gràcies a això, avui dia han multiplicat per quatre el seu PIB per càpita. Si s'haguessin dedicat a queixar-se per les exportacions de la Xina continental, el seu nivell d'ingressos s'hauria estancat. 

Les institucions financeres receptaven concedir crèdit per estimular el consum a curt termini als països en desenvolupament. Vostè sempre ha defensat que per generar un creixement real, calia inversió en infraestructures. Aquesta idea ha guanyat la batalla als grans cercles econòmics mundials? 
És un debat que vaig tenir amb els meus col·legues entre el 2008 i el 2009, quan va esclatar la crisi financera mundial. Les institucions financeres globals oferien ajudes a la desocupació, suport social i estímul al consum. La intenció era bona. Però jo defensava que era millor aprofitar l'ocasió per invertir en infraestructures i alliberar els colls d'ampolla del creixement.

Per què?
Si inverteixes en infraestructures, estimules l'economia, crees ocupació i redueixes la necessitat de donar subsidis a les persones aturades. Al mateix temps, aquesta inversió elimina els obstacles per al creixement futur. El 2014, l'FMI va publicar un informe especial dins del seu World Economic Outlook que deia: el millor moment per invertir en infraestructures és durant una recessió. Estic molt content que la idea s'hagi acceptat.

"Si inverteixes en infraestructures, estimules l'economia, crees ocupació i redueixes la necessitat de donar subsidis a les persones aturades"

Com es diferencia l'impacte de la inversió en infraestructures o en estímuls fiscals pel que fa a l'endeutament dels estats?
Als països en desenvolupament hi ha greus colls d'ampolla pel que fa a les infraestructures, i això frena el creixement. Si s'hi inverteix per eliminar-los, el creixement s'estimularà i s'accelerarà. El govern podrà utilitzar l'augment d'ingressos derivat d'aquest major creixement per retornar el deute contret per fer la inversió. En el passat, s'aplicaven estímuls fiscals per crear llocs de treball i promoure ingressos per a l’avui. Però això implica que en el futur el govern hagi d’apujar els impostos per pagar aquell deute. Els estímuls fomenten el consum però la productivitat no augmenta. 

"Malgrat les bones intencions, les institucions financeres de Bretton Woods no van ajudar els països en desenvolupament a crear llocs de treball ni a mantenir el creixement"

Des del Sud Global i des de veus d'esquerres d'Occident, es critica el BM i l'FMI acusant-los de ser instruments neocolonials dissenyats per mantenir la desigualtat Nord-Sud. Les troba justificades?
Al BM hi vaig trobar col·legues amb molt bona intenció i ganes d'ajudar els països en desenvolupament. Les seves recomanacions polítiques semblaven bones, per exemple, per fer front a la corrupció o per millorar l'estat de dret, l'educació i la salut. El problema és que no tenien cap programa per donar suport a la modernització industrial ni a la millora de les infraestructures. Malgrat les bones intencions, no van ajudar aquests països a crear llocs de treball ni a mantenir el creixement, motiu pel qual molts països del Sud Global continuen atrapats en la pobresa.

Quin paper juguen en aquest escenari les alternatives financeres que estan sorgint fora de les institucions tradicionals de Bretton Woods, com la nova arquitectura promoguda pels BRICS+ o la iniciativa de la Franja i la Ruta de la Xina?
Institucions financeres de nova creació com el banc dels BRICS —el Nou Banc de Desenvolupament— o el Banc Asiàtic d'Inversió en Infraestructures (BAII) són molt benvingudes. Sorgeixen dels mateixos països en desenvolupament i, per tant, saben exactament què s'hi necessita. Els seus programes poden ajudar a resoldre els problemes estructurals de què parlàvem. A més, la cooperació entre les noves institucions i les ja existents serà molt positiva: unes tenen idees fresques i solucions adaptades i les altres l'experiència acumulada.

Fent èmfasi en la seva especialitat en les economies en desenvolupament, vostè destaca la importància que l'estat financi la recerca en les fases inicials. Ha d'assumir, per tant, els riscos que el capital privat rebutja. No és perillós dependre d'un sector privat guiat per la rendibilitat immediata?
La invenció tecnològica té dues parts: la recerca bàsica i el desenvolupament tecnològic. El sector privat té incentius per assumir el desenvolupament tecnològic perquè poden patentar els avenços. Però abans cal molta recerca bàsica on el sector privat no té incentius per invertir perquè no ofereix beneficis immediats. Això ho dic especialment pels països en desenvolupament. Necessiten emprenedors que siguin pioners, però aquests s'enfronten a tota mena de reptes. Si fracassen, han d'assumir personalment tots els costos. Si tenen èxit, a diferència d’un país desenvolupat, l’avenç tecnològic no el podrà patentar. Per això necessiten el suport de l'estat.

Com?
Donant incentius als pioners perquè provin coses noves i dotant-los de bones infraestructures. Es pot crear una zona econòmica especial o una zona d'exportació industrial. També cal formar els treballadors perquè puguin exercir en aquests nous sectors. Aquesta és la Nova Economia Estructural que proposo: una relació de treball orgànica entre l’estat i el mercat. Això és competència i incentius per als emprenedors, i l’ajuda de l'estat per corregir fallades del mercat.