Els dies 6 i 9 d'agost de 2025, el món commemorarà el 80è aniversari dels bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki, dos esdeveniments desoladors que van remodelar la guerra global i el concepte de destrucció massiva. Malgrat la immensa devastació, Hiroshima i Nagasaki van ressorgir d’entre les cendres i han esdevingut centres d’educació per a la pau, amb museus, memorials i cerimònies anuals dedicades al record de les víctimes i a promoure un món lliure d’armes nuclears.

Tanmateix, per als residents d’Hiroshima i Nagasaki, el pas del temps no ha esborrat les profundes cicatrius que van deixar els bombardejos. Keiko Ogura, intèrpret, escriptora, activista i supervivent d’Hiroshima, tan sols tenia vuit anys quan la bomba va caure a només dos quilòmetres de casa seva. “Durant 50 anys, vaig ser reticent a explicar la meva història”. D’una banda, els supervivents del bombardeig ara tenen més de 80 anys i no volen parlar sobre les seves experiències a causa del trauma que aquestes evoquen. D’altra banda, molt pocs d’ells parlen anglès. “És per aquest motiu que he decidit compartir la meva història, especialment amb la gent jove, perquè aquest horror no s’ha de repetir mai més”.

"Abans d’odiar els enemics americans, ens vam culpar nosaltres mateixos. Vuitanta anys més tard encara me’n culpo"

El 6 d’agost, el bombarder Enola Gay B-29 va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima, cobrant-se la vida de més de 70.000 persones. Aquell dia, el pare de Keiko va tenir un pressentiment que ella no havia d’anar a l’escola. Casa seva estava a l’altra banda de la muntanya quan va caure la bomba: “Estava al carrer, va haver-hi un flaix, cap color, i després una forta explosió. Vaig pensar que era un tornado o un tifó i llavors vaig quedar estirada a terra inconscient. No recordo durant quant de temps.” El radi de destrucció va ser d’1,6 quilòmetres, que va provocar incendis en una àrea d’uns 11,4 quilòmetres quadrats i temperatures de fins a 100 graus. “Minuts després de la bomba, els supervivents van intentar, sense èxit, ajudar aquells que havien quedat atrapats a les cases incendiades, o que tenien la roba en flames, però es van cremar vius”, recorda Ogura, en xoc, i afegeix que “aquest és un secret que amaguen molts supervivents”.

Les autoritats japoneses van estimar que el 69% dels edificis d’Hiroshima van ser destruïts. “No podia creure el que veia, la ciutat havia estat arrasada per la forta explosió. Pots imaginar-te la teva ciutat dinamitada, completament destruïda en tan sols uns segons!”, lamenta Ogura. Els anomenats “hibakusha”, els supervivents de la bomba atòmica, han dut una càrrega immensa, perseguits per la idea que incomptables éssers estimats van morir en un instant. “Vaig veure persones morir davant meu cada dia”, diu Ogura. Encara recorda el seu trauma més gran: “Recordo que l’única paraula que els ferits deien era ‘aigua, doneu-me aigua’. Corria per donar-los-en una mica, però morien de sobte! No podia entendre per què”. La set és un símptoma comú de l’enverinament per radiació i per aquest motiu, beure aigua pot ser mortal a causa dels greus danys interns provocats per l’exposició a la radiació. “Era un estiu molt calorós i hi havia gent morta a tot arreu. El meu pare havia de cremar desenes de persones cada dia”, recorda Ogura.

Cap al final de 1945, el total de víctimes, incloent-hi aquelles que van morir per les cremades, l’enverinament per radiació i la manca d’atenció mèdica, es va estimar sobre unes 140.000 persones, però el 1950 la xifra va superar les 200.000, a causa del càncer i altres problemes de salut a llarg termini. Per a Ogura i molts altres, cada any que passa és un recordatori de la seva resiliència i la profunda pèrdua que va marcar la seva existència. “Sempre recordo aquells dies i em culpo a mi mateixa, és inevitable”, diu Ogura. “Abans d’odiar els enemics americans o altres aliats, ens vam culpar nosaltres mateixos. Vuitanta anys més tard encara me’n culpo”. Per aquest motiu, la majoria dels supervivents eren reticents a explicar les seves històries. Els “hibakusha” van ser discriminats durant molts anys: “Si deies que eres un supervivent no podies casar-te”, diu Ogura, i explica que “a la gent li preocupava que pogués haver-hi conseqüències genètiques a causa de la radiació”. 

“Ara més que mai, el món es troba en una conjuntura crítica”

Keiko Ogura ara dedica la seva vida a generar consciència sobre els perills de les bombes atòmiques. “Si em preguntes què és una arma nuclear, et diré que és mort massiva”. El maig del 2023, Ogura va compartir la seva història amb líders del G7 i en més de 50 països i regions. El Tractat de No Proliferació Nuclear, que va entrar en vigor el 1970, buscava prevenir la difusió d’armes nuclears, promoure el desarmament i encoratjar l’ús pacífic de l’energia nuclear. Tot i que ha ajudat a reduir el nombre d’ogives nuclears respecte als pics de la Guerra Freda (d’unes 70.000 en la dècada dels 1980 fins a 12.000 avui en dia), la seva capacitat destructiva és més gran que les d’Hiroshima i Nagasaki.

Malgrat que el món reflexiona sobre els horrors d’Hiroshima i Nagasaki 80 anys després, sembla que les lliçons de la història corren el risc de ser oblidades. Malgrat dècades d’esforços diplomàtics per prevenir la proliferació nuclear, el clima geopolític del 2025 està definit per un increment de les hostilitats, les curses armamentístiques i l’erosió de tractats claus. El Tractat sobre la prohibició de les armes nuclears (TPNW), un acord de desarmament més radical, ha estat signat per més de 90 països, però no té el suport dels estats amb armes nuclears. Keiko Ogura està profundament preocupada: “Ara més que mai, el món es troba en una conjuntura crítica”.