El poble kurd viu en l’etern retorn de la història. Una correlació de forces que mai juga a favor seu, i els ecos d’una geopolítica amb dinàmiques que escapen del seu control, s’esforcen a mostrar-los com la soledat pot esdevenir l’única certesa. Aquesta ha sigut l’única vida que ha conegut el Kurdistan. 

Els recents esdeveniments a Síria confirmen aquesta vella condemna. La recent ofensiva llampec de les diverses unitats que componen l’exèrcit governamental sirià i les milícies que li han jurat lleialtat —expertes en guerres ràpides després de fer caure el govern de Bashar al-Assad en 12 dies el 2024— tenen encerclades les Forces Democràtiques Sirianes (SDF). Amb elles les aspiracions de Rojava, el Kurdistan sirià.

La majoria de la regió que controlaven, un quart de tota Síria, canviava de mans en qüestió d’hores i les forces kurdes s’arraconaven als seus principals feus: l’enclavament de Kobane (frontera amb Turquia) i la zona nord-oriental del país, amb Al-Hasakah i Qamishli com a ciutats més importants —el cor kurd-sirià, fronterer amb l’Iraq—. Amb prou feines un terç del territori que fins ara ocupaven. 

El nou pla es va iniciar a inicis de gener quan les forces estatals van assetjar i expulsar les milícies kurdes de les YPG dels barris kurds d’Alep de Sheikh Maqsoud i Ashrafieh que s'autogestionaven. Immediatament després, l’ofensiva es va estendre per tota Rojava. 

 
Mapa polític actual de Síria. En blau el terreny ocupat per Israel, en lila el controlat pels drusos, en groc el territori de les FDS, i en verd el de Damasc. Font: Wikipedia / Creative Commons

“No ha estat un col·lapse militar, sinó una retirada ordenada. Podria haver-hi hagut una massacre, però les SDF es van retirar a les zones de majoria kurda, on el suport social a la proposta política és més fort i el front és estable”, expliquen al Diari de Barcelona l’Erkin i el Salva, catalans de la Comuna Internacionalista de Rojava, ubicats a Qamishli. Allà fan tasques de premsa i d’acompanyament a la societat civil.

“Occident ha permés a les bandes jihadistes intentar provocar una guerra ètnica entre àrabs i kurds. L'objectiu era que les SDF es desgastessin defensant zones àrabs, però en lloc d'això, es van replegar al seu nucli dur”, afegeixen els internacionalistes.

L’escenari prometia esdevenir en l’última de les fases de l’encara no resolta guerra civil siriana. Abans de fer arribar més sang al riu, el comandant en cap de Rojava, Mazloum Abdi, i el president sirià, Ahmed Al Sharaa, signaven un alto el foc integral i indefinit juntament amb un acord polític que sembla tancar el capítol de l’autonomia kurda per encetar-ne un amb sabor amarg. S’establia la “integració” de l’estructura institucional, militar i administrativa kurda al govern central de Damasc.

 
Manifestació de kurds a Alemanya. Font: EFE

Jihadisme i llibertat

Els kurds de Síria han sigut un actor fonamental en el mapa del Pròxim Orient des de fa més d’una dècada. Quan l’Estat Islàmic (EI) va proclamar el califat a Síria i l’Iraq, els kurds van ser la primera línia de resistència al seu avenç. Després van liderar la contraofensiva per extingir l’embrió d’estat que havien assolit els jihadistes.

Els kurds van consolidar el seu poder a la part oriental del riu Eufrates. Això incloïa ciutats de majoria àrab com Raqqa i els barris kurds d’Alep. Tot això ja no ho controlen. “Les SDF no són un exèrcit regular, sinó la societat organitzada. A Raqqa no hi havia prou cohesió social per a l'autodefensa”, descriuen els catalans de Rojava.

Institucionalment governats per l’ANEES – Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria –, i militarment per les SDF composta per diversos grups, dels quals les YPG masculines i les YPJ femenines n’eren els més destacats. Aquesta era l’estructura del poder del s’ha conegut com a govern de Rojava, convertit en un dels experiments polítics més cridaners del món. Un intent de confederalisme democràtic inspirat en les idees del líder del partit i guerrilla kurda-turca del PKK i empresonat a Turquia, Abdullah Öcalan, consistent en l’exercici de la democràcia directa, el laïcisme, la justícia social, i la igualtat entre homes i dones.

Però el control d’una vasta zona de territori també es fonamentava en dos eixos que en revertir-se han accelerat l’extenuació del projecte de Rojava. Diversos clans tribals àrabs que col·laboraven amb les SDF van abraçar l’ofensiva de Damasc.

 Un grup de les FDS. EFE / Yahya Nemah

“No existeix una guerra entre àrabs i kurds. És una guerra entre dues propostes polítiques: una línia democràtica contra una proposta reaccionària”, assenyalen l’Erkin i en Salva. “El factor de gènere és clau. Cap dona àrab que participa en les SDF ha desertat. Elles ho tenen clar”, afegeixen.

Els EUA els deixen als peus dels cavalls otomans

L’exèrcit estatunidenc és el factor que ha decantat la balança. Fins aleshores aliat i sustent internacional dels kurds, els nord-americans els havien armat i entrenat durant la guerra contra l’EI i col·laboraven sobre el terreny amb les SDF. Ara col·laboren estretament amb el govern de Damasc.

Però els internacionalistes ho matisen: “No és ben bé així. Sempre han tingut la seva agenda pròpia i no volen ser els seus mercenaris”. Segons expliquen, els kurds haurien rebutjat ser el proxy de la Casa Blanca contra les milícies iranianes a l'Iraq o en una possible intervenció a l'Iran. Ara seria la població àrab sunnita la força de xoc contra l'Eix de la Resistència iranià. “Per això aquest blanquejament mediàtic d’Al Sharaa a Europa”, indiquen. Els estatunidencs mantenen bases militars al territori que fins fa no gaire controlaven les SDF; també zona rica en camps petroliers i gasífers.

 
L'energètica nord-americana Chevron signa un acord d'explotació petroliera amb el govern sirià. Font: EFE/EPA/MOHAMMED AL-RIFAI

Els EUA, a més, havien exercit certa contenció diplomàtica per evitar que Turquia emprengués una invasió general de Rojava: Ankara sempre ha vist el projecte kurd-sirià com un risc d’inspiració i contagi pels més de quinze milions de kurds que habiten la península d’Anatòlia. “El gran guanyador del que està passant és Erdogan. És ell qui ara marca el ritme”, assenyala al DdB Illimani Patiño, doctorand a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i expert en el Pròxim Orient. “Els kurds van salvar la humanitat contra l’EI, i ara Occident permet que Turquia coordini cèl·lules jihadistes i ens ataqui amb drons”, denuncien els dos catalans a Rojava.

Homogeneïtzació obligatòria

L’acord assolit representa una integració forçada al nou Estat sirià, presidit per l’exjihadista d’Al-Qaeda Al Sharaa. Però planegen diversos dubtes sobre la seva materialització. S’assegura que els soldats de les FDS s'integraran de manera individual a l’exèrcit oficial sirià, és a dir, que una vegada dins l’exèrcit estatal no dependran d'un exèrcit kurd que ja no existiria. Tanmateix, de moment es mantindrien almenys quatre brigades de les FDS en vida, que compartirien tasques de seguretat juntament amb l’acordada entrada de les forces policials del Ministeri d’Interior sirià a al-Hasakah i Qamishli.

Aquesta seria la primera vegada en més d’una dècada que autoritats de Damasc trepitjaran sobiranament aquestes ciutats. L’acord també afegeix a la cartera de competències de Damasc el control de les fronteres, carreteres i d’infraestructures com els pous petroliers o preses hidroelèctriques. 

El tractat rescata alguns reconeixements en benefici del poble kurd, si bé escassos. El nou Estat sirià hauria de protegir els drets lingüístics, culturals i educatius dels kurds —sense especificar exactament com—, i concedirà la ciutadania siriana a més de 300 mil kurds-sirians als quals se’ls havia negat des dels temps d’Al Assad. “Si les forces d’Al Sharaa es proposen prendre-ho tot, ho faran”, assegura Patiño. Afegeix: “Cal entendre que els kurds no tenen res per oferir en termes de negociació. El problema sempre serà el mateix per als kurds des de fa 100 anys: no tenen res per oferir a les potències ni als governs als quals pertanyen”. 

El govern islamista arrossega una aversió contra les minories ètniques i religioses del país. Milícies àrabs han comès massacres amb milers de morts a la zona mediterrània del país de Latakia i Tarṭūs, de majoria alauita – una branca del xiisme del qual formava part la família Al-Assad –, i on Rússia manté presència militar. També han assassinat milers de drusos, una altra minoria etnoreligiosa present a d'As-Suwayda, al sud del país. En aquest cas, Israel es va justificar en la defensa d'aquest grup per bombardejar massivament Síria i castigar Al Sharaa.

 
Vladímir Putin va rebre recentment Al Sharaa al Kremlin, felicitant-lo per intentar reunificar Síria. Font: EFE/ Maxim Shipenkov

“El poder està completament dividit, tothom està armat i l'entorn és de desconfiança absoluta. El context de violència indiscriminada és clau per entendre la posició kurda, que considera que no hi ha garanties de seguretat”, assenyala Patiño.

“Aquí ningú et parlarà d'Al Sharaa, sinó d'ISIS. Tothom té clar que les bandes que ataquen són l’ISIS. Fa unes setmanes van decapitar tres companys de les FDS. La propaganda i l'estètica són diferents, però el contingut és el mateix i la societat ho sap”, alerten els internacionalistes catalans. “Si fos un exèrcit d'un estat amb bases constitucionals creïbles, la gent no fugiria massivament quan arriben”, conclouen. "Només te n’adones al terreny; allò és un munt de milícies diferents amb objectius diferents, encara que tots siguin islamistes”, afegeix Patiño.

 
Una milícia governamental. Font: EFE/ Ahmad Fallaha

Resistència i esperança

“Fins i tot entre l'elit liberal siriana que dona suport a la unitat, hi ha zero coneixements i diàleg amb el projecte de Rojava. No es considera el factor ideològic ni el model social; només es veu com a separatisme”, argumenta Patiño, pessimista amb el futur de l'entitat kurda: “No veig cap possibilitat de supervivència del projecte polític. És trist, perquè és un projecte revolucionari i exitós”, culmina l’expert de l’UCM.

L’Erkin i Salva, però, són més optimistes. “No dubtaria de les capacitats de les SDF per defensar-se. Saben que no és possible anar més enrere, i l’actitud és clara: defensaran el confederalisme democràtic”.

De moment ja han rebut més de 100 mil desplaçats. “Estan molt organitzats gràcies al sistema de comunes, i no es deixa ningú al carrer”, diuen els catalans de Rojava. Culminen: “La gent celebra als carrers que han de resistir. Confiem que el projecte es mantindrà viu. Si el règim jihadista no pot tolerar l’emancipació de les dones, aquí tampoc es tolerarà el contrari. És una línia vermella. La resistència serà llarga o curta, però estem segurs que serà una victòria”.

Portes obertes a les presons de l’infern

Sense generar molt soroll a Occident, milers de membres d’Estat Islàmic que estaven a la presó han sigut alliberats. Hi havia uns quaranta mil empresonats entre combatents, dones i fills. La gran majoria portava anys captives de les FDS i els nord-americans; amuntegats en presons que els kurds custodiaven sense ajuda internacional. Molts dels jihadistes eren nacionals de països europeus, que mai els han volgut repatriar. 

El que no és clar és si van poder escapar en l’impàs de la retirada dels kurds i l’arribada de Damasc, o va ser un alliberament per part de les milícies governamentals, algunes amb un lligam amb el jihadisme. L’Erkin i en Salva asseguren que va ser per voluntat de Damasc, que al seu torn acusa les SDF de ser elles qui les haurien buidat deliberadament per generar el caos. Ara serà el govern central amb passat jihadista l’encarregat de custodiar-les.

Davant d’aquesta situació, fins a set mil presoners d’EI custodiats pels EUA han estat traslladats a presons més segures a l’Iraq. “Quina lògica persegueix això? Crear una força mercenària que pugui anar a lluitar contra l'Iraq", asseveren els internacionalistes.

“Tota aquesta gent està radicalitzada. És una realitat perillosa que tindrà conseqüències en el futur”, adverteix Patiño. L’alliberament de milers de jihadistes és una font de neguit pels ciutadans de Rojava, que veuen com el vell malson dels hereus del califat podria tornar a la càrrega contra ells.