El matí del 8 d’agost de 2024, el dia en què el socialista Salvador Illa seria investit 133è president de la Generalitat, Carles Puigdemont va robar-li gran part del protagonisme. A l’expresident li van bastar 15 minuts i 15 segons per aparèixer al barceloní passatge de Sant Benet, cantonada amb el carrer de Trafalgar, retrobar-se amb els seus i amb la comitiva de Junts per Catalunya que l’esperava, recórrer els centenars de metres fins a l’escenari instal·lat als peus de l’Arc de Triomf, fer-se un bany de masses amb els milers de simpatitzants que l’havien estat esperant des de primera hora i, finalment, desaparèixer dins d’un cotxe blanc camí d’un pis refugi.

La història que narra La Fugida (Columna Edicions) reuneix tots els ingredients d’un thriller d’acció. Un protagonista a l’exili a Bèlgica des de fa set anys —percebut com un messies per una part important de l’independentisme— que, tot i la decisió del magistrat Pablo Llarena de no incloure la malversació en la llei d’amnistia i mantenir vigent l’ordre de detenció, anunciava insistentment el seu retorn per al dia de la investidura; uns antagonistes que pensaven que el podrien detenir (cossos policials amb el suport de la justícia); actors secundaris (el cercle més pròxim a Puigdemont i els centenars de voluntaris de màxima confiança que van participar en l’operatiu); i una trama que es remunta als mesos previs al referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

La periodista Mayka Navarro i el detectiu privat Francisco Marco, autors del llibre, tracen un recorregut cronològic de les passes que va fer l’expresident abans, durant i després de marxar per segona vegada de Catalunya. L’obra, que combina periodisme i investigació, no és cap peça mestra de la literatura ni tampoc ho pretén: si el lector parteix d’una pretensió exigent, potser no trobarà el que busca. Però si el seu interès és acompanyar l’expresident com un més de la comitiva, posar noms i cognoms als protagonistes i entendre qui i com va participar en els esdeveniments i les decisions que van conduir a aquell dia, hi trobarà un relat detallat d’estratègies i d’un pla final que només coneixien el mateix Puigdemont, el secretari general de Junts, Jordi Turull, i el vicepresident de la formació, Antoni Castellà.

La narració manté un ritme àgil i s’enriqueix amb anècdotes personals de l’expresident. És especialment interessant la manera com es construeix la seva figura. En cap dels 28 capítols els autors arriben a parlar directament amb Puigdemont, però sí amb el seu entorn més immediat. El mètode recorda el del periodista nord-americà Gay Talese, que va retratar Frank Sinatra sense intercanviar-hi ni una paraula. De Puigdemont se’n destaca el lideratge i la capacitat per mantenir un to institucional, fins i tot en les circumstàncies més excepcionals.

El capítol 3, dedicat a la configuració de l’equip que havia d’ajudar-lo a entrar i sortir del país, s’inicia amb el retorn de la llavors secretària general d’ERC Marta Rovira, el 12 de juliol de 2024, en un acte de benvinguda discret a Cantallops, amb tot just 300 assistents. Segons l’obra, una de les lliçons que en va extreure Puigdemont és que ell no tornaria a Catalunya “per la porta del darrere ni sense el bany de masses que considerava que es mereixia”. De totes maneres, no cal tenir simpatia —ni tan sols empatia— amb el personatge per deixar-se fascinar per l’operació que va orquestrar.

D’altra banda, l’escrit analitza amb detall el paper dels Mossos durant aquell 8 d’agost i el cop simbòlic que va representar per al cos que l’expresident no complís amb la seva paraula de presentar-se al Parlament. Tot i això, el llibre no es posiciona ni emet judicis contundents sobre si l’actuació policial va ser encertada, i evita carregar les tintes sobre el cos. A partir dels informes policials d’aquells dies i de les fonts que han pogut consultar, els autors descriuen les tensions i negociacions per decidir qui havia de detenir Puigdemont. I expliquen que la finalitat del dispositiu, coordinat per l’excomissari en cap Eduard Sallent, era garantir el desenvolupament del ple d’investidura i no pas portar l’expresident davant del jutge.

La fugida és una reconstrucció d’un capítol més de la història recent de Catalunya, marcada per la inestabilitat política i per un independentisme en retrocés que necessita una dosi d’epopeia —encara que sigui literària— per revifar els ànims. El llibre, escrit originalment en castellà i traduït al català per arribar al seu públic objectiu, atorga a l’expresident un cert aire d’heroïcitat i es presenta amb l’ambició d’aprofitar l’embranzida editorial de la diada de Sant Jordi. No deixa de ser una crònica d’uns fets que ja formen part de la història catalana i que, com bé recorden els autors: “Ens hem acostat a la veritat tant com els protagonistes ens han permès”.