La llum d'una vida a 'Morning Sun' - Diari de Barcelona
Crònica teatral
La llum d'una vida a 'Morning Sun'
Raquel Ferri, intèrpret de l’obra, reflexiona sobre els vincles familiars, la invisibilitat de les dones i la importància de les cures
La vida d'una dona es pot explicar a través dels grans esdeveniments que la transformen, però també dels petits moments que, amb el pas dels anys, acaben tenint un significat especial. Aquesta és una de les premisses de Morning Sun, l'obra del dramaturg britànic Simon Stephens que s’ha instal·lat a La Villarroel. La versió catalana —traduïda per Adriana Nadal i dirigida per Pau Roca— es va estrenar el passat 9 d’octubre i es podrà veure fins al 22 de novembre. A través de tres dones de generacions diferents, interpretades per Míriam Iscla, Anna Güell i Raquel Ferri, l'espectacle recorre una vida marcada pels vincles familiars, el dol i l'amor.
Un quadre com a punt de partida
El títol de l’obra remet al quadre d'Edward Hopper en què una dona asseguda al llit rep la llum del sol que entra per la finestra amb una actitud molt introspectiva. La pintura —que també protagonitza la primera escena de la representació—, estableix un diàleg amb els temes de l’espectacle: la solitud, el pas del temps i la necessitat de mirar-se a un mateix. En una conversa amb el Diari de Barcelona, Raquel Ferri —que interpreta la filla— explica que el director ha treballat la referència a Hopper "des d'una perspectiva artística, perquè a l'obra la llum hi juga molt”. L'actriu relaciona aquesta llum amb els diferents moments vitals que travessen les protagonistes i amb la possibilitat de revisar d'una forma poètica les decisions preses al llarg dels anys.
Aquesta revisió de vida es desplega a través de tres generacions de dones que comparteixen una història familiar, però també experiències i contradiccions. La relació entre mare, filla i àvia permet observar com la memòria passa d'una generació a una altra i com cadascuna interpreta el seu passat des del present. En aquest sentit, Ferri explica que la construcció dels vincles amb les seves companyes ha estat natural i que entre elles s'ha establert una complicitat que va més enllà de l'escenari: “Per sort ens vam trobar el primer dia i ja semblava que ens coneguéssim des de fa molt. Ens cuidem dins i fora de l'obra”, afirma.
"Morning Sun és una teràpia barata i ràpida"
De fet, la memòria familiar és un dels vincles que s’estableixen entre la història de les protagonistes i la del públic. Segons l'actriu, la identificació no depèn necessàriament de l'edat: un espectador pot reconèixer-se en la mare o en l'àvia, encara que la seva situació s'assembli més a la de la filla. “Sempre hi ha alguna cosa que et ressona”, assenyala Ferri, que reconeix que el text també l'ha interpel·lada personalment. Per això, recomana l'obra a aquelles persones que travessen un moment complicat en les seves relacions familiars, ja que pot ser una manera d'obrir la porta a converses pendents. “Morning Sun és una teràpia barata i ràpida”, bromeja Ferri.
Un altre dels eixos de l'obra és la invisibilitat que experimenten les dones a mesura que envelleixen. La peça posa sobre la taula com la mirada social pot canviar amb l'edat i com això afecta la manera en què les dones són percebudes. Ferri considera que encara és necessari parlar d'aquesta qüestió des de la cultura perquè, malgrat els avenços del feminisme, continuen existint diferències en la manera d'entendre l'envelliment masculí i el femení. “El fet que ens tractin com un símbol sexual i erotitzat sempre fa que quan som joves servim, i després ja a la brossa”, denuncia l'actriu. Tot i rebutjar aquesta falsa associació entre valor i bellesa, Ferri confessa que tant ella com les altres actrius també troben un punt d’alliberament en aquesta invisibilització: “Quan ja no et miren pots fer el que et doni la gana, com posar-te un xurro al cap. Ningú em mirarà i faré el que voldré”, ironitza.
Un treball de contenció escènica
La interpretació d'aquests temes també passa per la manera com s'ha construït el muntatge. Ferri descriu el treball amb Pau Roca com un exercici de contenció, en què el gest i el moviment es redueixen per donar més pes al text. “Gairebé sense moure't o sense fer res, o marcant certes coses, el personatge agafa una força molt potent”, explica. Aquesta aposta per la precisió es combina amb una escriptura que, segons l'actriu, alterna moments de comèdia amb altres de més emotius, sense necessitat de portar els personatges cap a l'exageració.
La proximitat de La Villarroel és un altre element que Ferri destaca amb relació a aquesta combinació de registres. Per a l'actriu, tenir el públic a prop permet fer-lo partícip de la història i trobar espais per riure's d'un mateix, fins i tot quan els temes que s'aborden són durs. La peça es mou, doncs, entre la intimitat dels vincles familiars i qüestions socials que van més enllà de la família, com el tracte a les persones grans. Segons l’actriu, caldria fer una revisió del lloc que atorguem a aquest col·lectiu perquè “és un absolut desastre com volem silenciar-los”.
Al final, el recorregut de les tres dones torna a una idea que travessa tota l'obra: el pes dels afectes en una vida que canvia sense parar. Per Raquel Ferri, “l'amor ho mou tot, i més en els moments que vivim ara, on l'odi està molt present i sembla que tot s'hagi de destruir”. Hi ha moltes idees que el públic pot endur-se’n després de la funció, però Ferri té clar que la més rellevant és “la importància de l'amor i d'estimar-se”.
