La mobilitat a Barcelona i els entrepans de polvorons - Diari de Barcelona
La mobilitat a Barcelona i els entrepans de polvorons
Bellugar-se per la ciutat comtal durant les obres d’estiu pot convertir-se en un maldecap si no hi estàs acostumat
La vida, sovint, ens porta a les petites victòries i a les petites derrotes del dia a dia. Treure’ns per fi la pellofa de crispeta enquistada a la dent ens alegra l’existència; llevar-te i veure que el mòbil no s’ha carregat durant la nit, l’amarga. Hi ha, però, alguns estadis superiors, coses per les quals val la pena celebrar i d'altres que, en canvi, et fan bullir la sang.
Si darrerament has passat mig minut bellugant-te per Barcelona, sabràs que això forma part de les grans derrotes de la vida. És arribar l’estiu i, amb ell, el caos total en la mobilitat: les obres del tramvia, el metro, les rondes, els FGC, Rodalies i els autobusos posen la paciència al servei de l’espectador en aquesta festa anomenada “anar del punt A al punt B”.
En conjunt s'estan executant 24 obres, amb una vintena de pavimentacions i millores en diverses infraestructures de transport públic. Vagi per davant que concentrar les actuacions a l’estiu té lògica i és necessari per millorar la circulació interurbana. Són els mesos de menor mobilitat viària i baixen els trajectes vinculats a les escoles, les universitats o les oficines.
Els pensaments intrusius a vegades em porten a pensar que aquells que viuen a Barcelona només de setembre a maig gaudeixen de les millores que jo pateixo quan vinc a Barcelona entre el juny i l'agost. Com que soc de fora de l’Àrea Metropolitana sé que són pensaments intrusius i res més que això.
Sigui com sigui, he de passar un estiu més a la ciutat comtal, cosa que, a tots els efectes, és més feixuga que un entrepà de polvorons. Per anar a la feina, surto des del Raval. De camí no puc articular ni una paraula en català (ningú m’entén), la vorera està més calenta que el cendrer d’un bingo i suo com un pollastre (deixant completament estèril la dutxa prèviament feta). Giro la cantonada i, oh, sorpresa: obres. La Rambla sembla Can Seixanta.
Entro al metro a Liceu, a l'L3. Faig la parada fins a Catalunya i, oh, sorpresa, obres. He de fer el transbord de l'L3 a l’L1 a peu. Pel carrer. Si no fos perquè tinc la T-Mobilitat, hauria de pagar un nou bitllet, suposo que per fomentar l’ús recurrent del transport públic. En aquest camí ja no puc parlar ni castellà (alguns sectors ara sí que empatitzen amb els defensors del català), la vorera ja sembla el pal d’un xurrer i suo tant que algú em pregunta si vinc d’una marató. No, senyora, només he sortit de casa a Barcelona a l’estiu.
Arribo fins a Glòries i (no repetiré l’“oh, sorpresa” perquè ja no és sorpresa), obres. Travesso el carrer i, com a bon ciutadà, miro a dreta i esquerra. A la dreta, els carrils que eren blancs ara són grocs. Em pregunto si és un homenatge al mallot de Pogačar o si Rufián ha deixat de referir-se a “este país” com a Espanya i tornem als llaços de fa una dècada. No és res d’això, vaja. A l’esquerra, trobo el tram ple d’operaris que fan patir i només espero que no els doni un cop de calor.
Temps era temps quan anava de Ciutadella a Ca l’Aranyó sense fer canvis de línia. Em presento a la feina, acabo el torn i marxo, que ara he d’anar fins a Collblanc. Miro la ruta de tornada, veig que hi ha obres a plaça de Sants i, tip, decideixo que avui me’n torno de genolls, que arribaré més tard, però sense tants obstacles. De camí potser m’agafo un entrepà de fuet, que és català, no està tan calent i passa millor que el de polvorons.
