L’escriptora Carmen Martín Gaite relatava que “la soledat s'admira i desitja quan no es pateix, però la necessitat humana de compartir coses és evident”. La soledat, doncs, és un sentiment que forma part de l’existència humana, però quan va més enllà de sentir-se sol o sola i inclou una connotació negativa com l'aïllament o la sensació d’abandonament, passem a parlar de soledat no desitjada. 

Aquesta soledat no desitjada afecta a diferents etapes de la nostra vida, i és un fenomen social que pot arribar a tenir efectes perjudicials en el benestar i la salut de les persones, tal com assenyala al Diari de Barcelona Marta Sala, tècnica social de la fundació Amics de la Gent Gran. Així i tot, és un sentiment que està més present en la vellesa perquè és una etapa on som més susceptibles a patir canvis importants com són la viudetat o la pèrdua d’éssers estimats.

La transcendència en aquesta etapa de la vida és més gran, ja que la soledat fa que les persones grans siguin més vulnerables a patir problemes de salut física i mental. Cristina Prado, metgessa de família al CAP Casernes corrobora aquesta afectació: “Quan estem més contents i ens preocupem més pel nostre benestar, obtenim un plaer que puja les endorfines. En el moment en que les endorfines baixen, sentim més dolor i tristesa. Tot empitjora a nivell físic, locomotor i anímic”. 

El camí cap a una societat envellida

La Unió Europea està patint un envelliment poblacional a causa del descens de la natalitat, la mortalitat i l’augment de l’esperança de vida. Es tracta d’una tendència global que va encaminada cap a l’increment de persones grans, que comporta un augment de persones que viuen soles, i amb un alt risc d’experimentar el sentiment de la soledat.

Pilar Rodríguez, adjunta a gerència i directora de la Unitat Operativa Sociosanitària de l’Associació Benestar i Desenvolupament, apunta que “les persones grans cada cop estan més excloses de la societat, i més amb l’alfabetització digital. No es poden connectar ni poden socialitzar, i això els fa estar més sols. Parlem d’un individualisme total”.

Anna Corrons, sòcia de Can70, afegeix que la feina activista actual hauria de passar per “ser conscients que hem de crear una xarxa social per tota la vida, i pensar que a partir de certa edat l’hem d’estar mantenint com sigui. Que tothom sàpiga de tu i tinguis amb qui compartir les teves emocions i la teva vida”. 

“Les persones grans cada cop estan més excloses de la societat”

Pilar Rodríguez

Adjunta a gerència i directora de la Unitat Operativa Sociosanitària d'ABD

D’aquesta idea neix Can70, el primer habitatge cooperatiu sènior a Barcelona. Amb l’objectiu “d’envellir feliçment, de forma solidària i col·laborativa i amb les dependències cobertes fins al final de la nostra vida”, un grup de 16 persones va iniciar el projecte l’any 2015 per tal d’escollir el model de convivència que desitgen. “Parlem d’un envelliment decidit. No vol dir que estem tot el dia fent gimnàstica, només hem decidit la manera en què volem passar els nostres últims anys sense que ens hagin de cuidar els nostres fills”.

Es tracta d'un model “que no sigui especulatiu, que sigui replicable i que, si cal, acabi sent públic”. Ja són més de 30 persones (majoritàriament jubilades o pensionistes que ja no treballen) que, preocupades arrel d’una experiència personal o de gent propera que ha viscut sola durant els últims anys, decideixen inscriure's al projecte.

Estratègies contra la soledat no desitjada

Ciutats com Barcelona, que ja compta amb una Estratègia municipal contra la soledat 2020-2030, cada vegada estan més conscienciades sobre aquest fet. Per aquest motiu, l’Ajuntament de Barcelona presenta un estudi publicat per Rico-Uribe, en què es van entrevistar a unes 10.000 persones adultes a Espanya, Finlàndia i Polònia. L’anàlisi mostra com la soledat s’incrementa pel mal estat de salut i l'envelliment, que provoca situacions que ens fan més propensos a aquest sentiment, com són la viduïtat, la jubilació, la pèrdua de l’entorn i, fins i tot, la mobilitat d’aquest sector de la societat cap a residències o localitats allunyades de les seves famílies. 

Malgrat això, hi ha una part de la població que assegura que les ciutats no es troben preparades per assumir l'envelliment de la ciutadania i la gent gran es troba amb “moltes dificultats per pujar als autobusos, per exemple. Les persones dependents han de desplaçar-se amb taxi, i no hi ha prou recursos econòmics. “Les ciutats amigables són una fal·làcia”, afegeix Pilar Rodríguez.

Així doncs, és clau a nivell de societat la creació de propostes i accions que permetin paliar la situació de soledat no desitjada en persones grans, i sobretot desplegar accions de caràcter preventiu. Lázaro González, president de la Plataforma Mayores y Pensionistas denunciava al Congrés Nacional d’organitzacions de persones grans organitzat per CEOMA, que Espanya encara no té una estratègia estatal per tractar la soledat i que, per aquest motiu, es necessiten recursos que tractin a les persones de manera individualitzada, i que creïn una societat inclusiva articulada per convivència. Afirma que, pel que fa a la soledat no desitjada,  “ja fem tard”. 

És important també destacar el paper de les encarregades de la cura d’aquestes persones grans. Les cuidadores (un 90% del total són dones) conformen un col·lectiu també invisibilitzat, que també es senten soles i que no són cuidades.

Anna Corrons explica que actualment “les dones immigrants, que són el gruix de persones que conformen aquest col·lectiu s’estan començant a organitzar en cooperatives sense ànim de lucre” i que la tasca de la societat és important per “lligar les necessitats que tindrem com a societat envellida amb la possibilitat que tenim de gent que necessita treballar cuidant, i que fins ara hi havia pel mig empreses que s’hi volien lucrar”. 

Des de les residències contactades, afirmen que són uns centres que no noten tant els efectes de la soledat no desitjada en les persones grans. Montse Vigo, treballadora social de la Residència Bona Estada d’Almenar, relata que “el sentiment de soledat no desitjada a la residència no el sento expressar, a no ser que sigui cap a les famílies”, i expressa que intenten pal·liar aquests casos buscant “un nexe de connexió per poder-os integrar i ajudar a socialitzar”. 

La tasca dels joves 

Algunes de les característiques per obrir un camí en què la soledat es pugui arribar a desentrellar són “la passió, la col·laboració i la curiositat”, afirma l’Elena Delgado, psicòloga i storybuilding d’Adopta un Abuelo. Hem de pensar, doncs, en el futur que la gent jove ha de començar a conrear per quan siguin grans.

Anna Corrons, sòcia de Can70, manifesta que la tasca dels joves és parlar obertament de l’envelliment, deixant de considerar-lo un tema tabú pel fet que està prop de la mort: “No cal que us poseu a cuidar gent vella si no us ve de gust, però comenceu a parlar de com voleu el vostre envelliment”. 

“Comenceu a parlar de com voleu el vostre envelliment”

Anna Corrons

Sòcia de Can70

Daniela Compte és una jove que forma part del grup de voluntaris d’ASTE, una associació sense ànim de lucre formada per persones que comparteixen un interès per la tercera edat, amb l’objectiu de crear sinergies intergeneracionals. Després de fer un curs de formació de dues hores, van assignar-li a la Isabel, una dona de 86 anys.  Cada dijous a les 11:30, la Daniela visita la seva residència per tal de compartir una estona amb ella, parlant i desconnectant.

La Daniela reivindica la labor dels voluntaris: “És un projecte que no et costa res perquè només és una hora a la setmana, però fas el bé. I també t’estàs ajudant a tu, surts molt reconfortat. S’ha de donar visibilitat a aquesta població que a vegades està oblidada”, afegeix.  

En aquesta relació intergeneracional també treballa Viure i Conviure, un programa de la Fundació Roure que proporciona allotjament a joves estudiants en el domicili de persones grans en situació de soledat o que tinguin necessitat de companyia. Montserrat Amigó té 91 anys i n’és una de les usuàries. “Amb la gent amb qui vaig estar encara em continuo comunicant. Cada persona que ve és divertida i t’ho passes bé, em va ajudar molt a sentir-me feliç”.

Aquesta iniciativa, doncs, ajuda a cobrir dues necessitats com són la solitud de les persones grans, i la dificultat d’accés a l’habitatge dels joves. Teresa Rutllan, psicòloga del projecte apunta que l’objectiu de la Fundació és “crear un vincle entre les dues persones, que pugui sorgir una amistat i que la persona gran no se senti sola”, un vincle que Montserrat Amigó reivindica “és com si jo hagués sigut l’àvia i ells els néts”. 

Montserrat Amigó, usuària de Viure i Conviure

La soledat té nom de dona

Segons dades de l’Idescat, i profunditzant en les dades des de la perspectiva de gènere, observem que el percentatge de dones que viuen soles duplica al dels homes. 

L’associació ABD va realitzar un informe l’any 2019-2020 sobre la soledat no desitjada en persones grans, on un 34,15% de les persones enquestades, persones que viuen soles i que tenen més de 65 anys, pateix  un sentiment de soledat no desitjada. L'estudi tracta les causes i efectes de la soledat no desitjada en persones grans en quatre comunitats autònomes diferents per tal de generar coneixement de la problemàtica social, i conclou que, de les persones enquestades que s’identifiquen amb un sentiment de soledat, el 78,38% són dones mentre que el 21,62% són homes. 

A més, observen que les edats on es pateix un sentiment de soledat més elevat és entre els 75 i 89 anys, i en un 61,26% afecta en persones viudes. Des de Viure i Conviure també afirmen que que el gènere afecta, i el perfil d’aquest col·lectiu té una mitjana d’edat de 87 anys i són majoritàriament dones vídues i residents a Barcelona.

És imprescindible, doncs, pal·liar la situació de vulnerabilitat de les persones grans, cobrint les seves necessitats físiques, emocionals, cognitives, socials i comunitàries de la gent gran. I la millor manera de fer-ho, en una societat que, tal com expressa Anna Corrons, “està perdent condició humana”, és compartint temps i intercanviant relacions i vivències. “La humanitat sense vincle social no l’entenc”, afegeix.