Ser (home) o no ser (home), aquesta és la qüestió. L'amor, com la bogeria (o la màgia) tot ho iguala. L'infern està buit, i tots els dimonis (o les dones) són aquí. No hi ha foscor, sinó falta de llum (o de tendresa).

Tant de bo tenir el poder de la ploma que tenia Shakespeare per convertir en paraules les papallones que voltegen per tot el cos, o les mans que estrenyen el cor quan el sentiment és el contrari. Però amants del teatre: no patiu! Sanzol torna al Teatre Poliorama amb uns versos que entren dins del teu cap en forma de so i s'hi queden rondant, explorant el territori fins que les metàfores es converteixen en dolces imatges. Aleshores, es transformen en fum i deixen l'espai buit pel següent vers, que causarà més gaudi que l'anterior.

La magistral escriptura és la missatgera d'un sentiment: felicitat. El teu cos és al seient del teatre, però la teva ment és dins del món màgic i innocent de La Tendresa. Tot allò que succeeix fora de la sala – totes les preocupacions, totes les pors, totes les penes... – desapareixen durant l'hora i cinquanta minuts que dura l'obra. Reconec que amb el primer monòleg vaig pensar: "una altra obra d'humor de cunyat sobre les diferències entre homes i dones", i Sanzol em va demostrar com d'equivocada estava en els següents trenta segons. Els riures del públic van in crescendo a mesura que l'obra avança, i es confonen entre ells perquè no saps d'on venen. Només saps que t'envolten com si cada rialla fos un ocell de colors que recorre la sala i juga amb les altres riallades. Quan la rialla s'acaba, l'ocell mor. Però arriba un punt en el qual les rialles no acaben, sinó que s'encadenen, i sorgeixen nous ocells mentre els antics romanen a la sala; i volen, i juguen, i ballen, fins al punt que xoquen entre ells de tants que hi ha.

Aquestes rialles són dolces, se senten com un "tot anirà bé". Perquè l'espectador sap que tot acabarà bé. L'obra és com si fos un vaixell que navega per una tempesta, però no com la de Shakespeare, ja que el capità no té por perquè sap que no s'enfonsarà: al final tot serà una història d'aventures per explicar. A cada escena, l'obra s'embolica més i més, i quan creus que la situació no es pot enredar més apareix la frase: "Tinc un pla", i Sanzol fa la seva màgia, altre cop.

Les rialles són tendres, perquè els personatges desperten aquest sentiment en l'espectador. No hi ha maldat en les seves accions, tot el que fan és per amor. Però és un amor pur que busca la felicitat en l'altre, un amor que es troba ben lluny de la fina línia que el separa de l'odi. Tots els embolics que succeeixen són causats per voler protegir els éssers estimats i per intentar que siguin feliços. És fascinant com amb uns personatges tan caricaturescos es poden transmetre missatges profunds com que estimar massa fort pot ferir, i com que tots tenim les mateixes pors i això ens uneix malgrat les diferències. Ja ho diuen: nihil novi sub sole. Aquests missatges són tan senzills, però alhora tan universals i humans que a tothom l'afecta, l'ha afectat o l'afectarà en algun moment de la vida. I segur que Shakespeare i la gent de la seva època també se sentirien reflectits.

El decorat no és a l'escenari, és a la imaginació dels espectadors, i els actors són els encarregats de fer que els paisatges cobrin vida d'entre els pensaments. Desperten imatges que es trobaven amagades entre els records. Quan penso en una escena de l'obra, ja sigui a la cova, al bosc... visualitzo el lloc. Però aleshores me n'adono: allà no hi havia cap bosc, només una cortina blava. El vestuari dels llenyataires és tan senzill, tan auster... de la mateixa manera que el fons, és perfecte: no cal res més. En aquesta simplicitat es troba la grandesa: els actors i el text fan que l'obra funcioni, no fan falta grans decorats per impressionar. El vestuari de la reina i les princeses és una referència al concepte de l'obra. Els vestits llargs medievals són preciosos, i la perruca i els botons estan fets de llana, aportant així un polsim d'originalitat (i potser de màgia) i d'aquest element que converteix en ninots els personatges.

Els actors no donen vida als personatges, el guió els dona vida a ells. La seva interpretació és exagerada i teatral: són com titelles que actuen en un teatrí per tots els nens del poble. L'expressivitat dels actors està calibrada a la perfecció. La interpretació és exagerada, però continua arribant als espectadors que s'uneixen sota la pell dels personatges amb els actors. El públic sent el que l'actor sent, el que el personatge sent. No puc parlar de cap actor en particular, no perquè cap destaqués, sinó perquè tots es feien brillar entre ells. Es notava que hi havia química i que se sentien còmodes compartint el seu espai més personal. No tenien por de donar-ho tot a l'escenari. Ferran Vilajosana expressa amb el cos sencer. Per actuar, utilitza fins i tot les pestanyes, és una passada. Laura Aubert i Anna Castells juguen amb la veu i tracen un dibuix amb ella que claven en els moments on cauen els acudits, però alhora et fan sentir la intensitat dels seus sentiments. I de Marta Pérez, Jordi Rico i Albert Prat, només puc dir que tenen una important trajectòria en el món de l'actuació, i després de presenciar-los a La Tendresa, he entès per què.

Al setembre d'aquest mateix any s'estrena la pel·lícula sobre l'obra: La Ternura, que serà dirigida per Vicente Villanueva amb actuacions de Carlos Cuevas i Alexandra Jiménez. Tenint en compte com el format teatre influeix tant en l'engranatge que dona vida a l'obra, no sé què esperar de la pel·lícula. Tant de bo poder gaudir d'ella tant com he gaudit de La Tendresa.