A vegades, un dinar familiar es converteix en l’excusa perfecta per posar sobre la taula totes aquelles converses que s’han evitat durant anys. Darrere la decisió de menjar el fricandó de la mare o un plat de peix preparat en l’últim moment hi ha molt més que una simple preferència gastronòmica: ideals, expectatives i un cansament acumulat.

La truita, dirigida per Ferran Utzet amb el text original de Baptiste Amann, mostra les diferents capes d’una dinàmica que és molt més complexa del que sembla a simple vista. En una cita familiar hi ha certs elements que semblen ser imprescindibles: un cunyat que ho sap tot —o que, com a mínim, ho pensa—, la complicitat fruit de la convivència, un comentari fora de lloc, els riures provocats per una història que se situa al límit de la realitat i la ficció i els retrets que es llegeixen entre línies. L’obra d’Utzet fa check a tots aquests elements.

Un dels punts forts de l’espectacle és el seu repartiment. Una impecable Emma Vilarassau protagonitza l’obra juntament amb Jordi Boixaderas, que es posa de ple en el paper d’un pare que, tot i ser un home de poques paraules, expressa a la perfecció el dolor i l’amor a parts iguals. La família que els acompanya en escena està formada per Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch en el paper de les tres filles; i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati en representació de les parelles. Tot plegat, construeix un repartiment a l’altura de la narrativa del text.

En un primer moment, la representació sembla una comèdia que reflecteix fidelment el que podria ser un dinar de qualsevol família catalana. Però, en una combinació de diàlegs i monòlegs, l’espectacle va desenvolupant les diferents trames internes de cada personatge. A poc a poc, van aflorant les inseguretats, les pors i els secrets personals que s’entrellacen amb l’expectativa d’una notícia que ho canviarà tot.

L’evolució del dinar

A la mitologia grega, Eris, deessa de la discòrdia, llença una poma que —a conseqüència de l’efecte papallona— desencadena la Guerra de Troia. Al text d’Amann, encara que sí que hi ha alguna arma curiosa involucrada, el conflicte que es desencadena no és a cop de llança, sinó de paraules. A través de la dissecció dels atributs d’una truita de riu, afloren els dubtes d’una relació que s’ha convertit en rutina, la confiança en la corda fluixa d’una parella i el vincle amb uns pares que semblava apagat.

L’obra pren l’estructura de l’àpat. S’inicia amb l’aperitiu i la tensió va escalant fins a arribar a les postres, quan esclata tot (també literalment). L’evolució es construeix a base d’acudits i sarcasme, sense deixar de banda la intensitat i les reflexions profundes sobre la vida, la mort, l’amor i els ideals. 

La truita genera tota mena de sensacions entre el públic, des de riures i alguns comentaris discrets entre parelles, fins a un silenci sepulcral acompanyat d’ulls vidriosos que acaben en plor. De fet, entre els mateixos actors, Vilarassau s’acomiada dels assistents visiblement emocionada i amb una mà al pit, enmig d’uns aplaudiments que fan aixecar gairebé tota la platea.