Avui es compleixen exactament 105 anys d'un dels crims més impactants de la crònica negra i política de la ciutat: l'assassinat de l'advocat Francesc Layret. Figura clau del catalanisme republicà i defensor incansable de la classe obrera, la seva mort a mans de pistolers a sou va marcar un punt d'inflexió en una Barcelona convulsa, convertida durant el primer terç del segle XX en un autèntic camp de tir on el pistolerisme de la patronal i la guerra bruta dessagnaven els carrers.

Per endinsar-nos en aquesta època de plom, parlem amb Gerardo Muñoz Lorente (Melilla, 1955), qui ha publicat aquest octubre Pistolerismo y terrorismo en la España de Alfonso XIII: especímenes del hampa española (1914-1936) (Editorial Almuzara). Muñoz, escriptor prolífic de novel·la i assaig històric, compta amb una llarga trajectòria pública: va ser diputat a les Corts Valencianes pel Centre Democràtic i Social (CDS) entre 1987 i 1991, i membre del Consell Valencià de Cultura des del 2018. Al Diari de Barcelona conversem amb ell sobre la seva nova investigació, sobre els baixos fons d'aquella Barcelona explosiva i, inevitablement, sobre la vigència i la tragèdia de Layret en el seu aniversari.

Per què un llibre com aquest avui dia? 
Perquè fa just un segle del que s'explica en el llibre. Els fets més notables van ocórrer precisament a principis dels anys 20 a Espanya, però principalment a Catalunya i a la ciutat de Barcelona.

Salvant les distàncies pel que fa a la violència, s'assembla la polarització política actual amb la fi als anys 20 del torn dinàstic? 
La situació que es vivia fa un segle a Espanya és molt diferent de la que es viu ara, encara que hi hagi alguns paral·lelismes. El bipartidisme de la Restauració s'estava descomponent, i el bipartidisme de la Transició ha travessat una crisi molt forta. També l'independentisme català estava en auge, i recentment ho ha estat. Però per sort, el conflicte entre el moviment obrer i la patronal està superat. Les vagues eren en alguns casos molt dures, i, per descomptat, la violència al carrer no es pot comparar. És una època en què van ser assassinats quatre presidents del Consell de Ministres.

A què et refereixes amb "els espècimens de l'hampa espanyola"? 
Fa dos anys vaig publicar un llibre sobre la dictadura de Primo de Rivera —que en la justificació del seu cop d'estat apel·lava al clima de conflictivitat social—, i vaig trobar personatges secundaris i oblidats, tots reals, que semblen de novel·la i mereixien ser recuperats.

“Pistolers, atracadors de bancs, policies i confidents, membres del Sindicat Lliure, polítics i també els anarquistes de la CNT. Tots són contemporanis a la Barcelona d’aquella època”

Quins són? 
Pistolers, atracadors de bancs, policies i confidents, membres del Sindicat Lliure, polítics i també els anarquistes de la CNT. Tots són contemporanis a la Barcelona d'aquella època. Per exemple, el fals baró Von Rolland, que era un espia de l'exèrcit alemany a Barcelona, o l'altre fals baró König, que havia estat doble espia tant francès com alemany i quan va acabar la Primera Guerra Mundial va continuar dirigint una xarxa de confidents i pistolers a Barcelona al servei de la patronal, juntament amb l'excomissari de policia Bravo Portillo, que s'anomenava La Banda Negra. Un altre personatge és Tomás Cerdán, àlies El Pellicoco, un atracador de bancs que es va fer amic a Barcelona d'un grup de policies d'alt rang que parlaven d'ell sense saber-ho. Es va escapar de la presó a Granollers, a Alacant, i es va tornar a escapar de camí a la Model. És l'arquetip del delinqüent espanyol d'aquesta Barcelona.

Aquesta època també significa terrorisme d'estat, avui que es parla tant de lawfare i policies patriòtiques. Hi ha paral·lelismes aquí? 
La policia estava molt involucrada en la política en tots els sentits. Joaquín Milans del Bosch —capità general de Catalunya anterior a Primo de Rivera— donava suport al Sindicat Lliure, i la policia s'aprofitava d'antics anarquistes que passaven a confidents i fins i tot es convertien en pistolers. Però la justícia es va mantenir una mica més imparcial. De fet, Martínez Anido —governador civil de Barcelona— va ser destituït el 1922 pel president del govern gràcies a la pressió del fiscal general de Barcelona.

“A Alfons XIII no li agradava anar a Catalunya, però sabia que havia de contemporitzar amb els nacionalistes catalans per frenar l’avenç de l’obrerisme”

En el títol esmentes explícitament aquesta Espanya com la d'"Alfons XIII". Quin va ser el seu paper en el pistolerisme? 
Ell borbonejava, és a dir, treia i posava els presidents del govern al seu capritx. Des de finals de 1902 fins al setembre de 1923, hi va haver 34 governs amb una mitjana de poc més de set mesos cada un. No li agradava gaire anar a Catalunya i va patir algun atemptat, però sabia que havia de contemporitzar amb els nacionalistes catalans per frenar l'avenç de l'obrerisme. Tot i que gràcies a la vaga de la Canadenca el 1919, el govern es va veure obligat a crear el Ministeri de Treball.

 
Per què van assassinar Salvador Seguí, el Noi del Sucre? 
Seguí sempre va defensar la via pacifista com a secretari general de la CNT. Va dedicar molt de temps a l'ensenyament dels obrers, sobretot al barri del Raval, i era molt estimat a Barcelona. Va ser amenaçat fins i tot pels seus companys que no veien amb bons ulls la negociació amb la patronal, i quan va ser assassinat es va parlar que podien haver estat els seus enemics dins del sindicat del grup de Durruti i els germans Ascaso. Però en realitat, el va matar una patrulla del Sindicat Lliure que el va seguir des de la plaça Universitat fins a disparar-lo als carrers del Raval.

“Layret va defensar els anarquistes de la CNT sense cobrar, simplement per simpatia i per amistat”

Seguí era amic de Francesc Layret, l'advocat que els defensava. Avui que fa 105 anys de la seva mort, qui va ser Layret?
Layret era un republicà i nacionalista català que, després de participar en diversos partits, va fundar el 1919 el Partit Republicà Català, del qual va ser elegit diputat al Congrés aquell any. Com a advocat, va defensar els anarquistes de la CNT sense cobrar, simplement per simpatia i per amistat, i va defensar activament el moviment sindical revolucionari de Barcelona al Congrés. El ministre de Governació Martínez Anido va ordenar el 1920 la detenció massiva d'anarquistes, nacionalistes i republicans, entre els quals hi havia Lluís Companys i el Noi del Sucre. Layret els va defensar i els visitava diàriament al vaixell on van ser confinats al port de Barcelona.

[...]

Es diu que el cap de la policia de Barcelona va rebre 40.000 pessetes d'un industrial barceloní per consentir que un grup de pistolers de la patronal l'assassinessin. El van esperar a primera hora de la tarda del dia 30 de novembre, prop del número 26 del carrer Balmes, entre la Gran Via i el carrer Diputació, on vivia Layret. L'esposa de Companys va arribar per recollir-lo perquè havien quedat amb l'alcalde de Barcelona per intentar convèncer Martínez Anido que demorés la deportació dels detinguts a Menorca. Quan Layret es va dirigir al taxi, Fulgencio Vera, àlies Mirete, se li va acostar des de la cantonada del carrer Diputació i li va disparar 20 bales de les quals set li van impactar. Es va organitzar una vaga i durant el seu funeral va ser acompanyat per una multitud contra la qual la Guàrdia Civil va carregar.

 
L'historiador i escriptor Gerardo Muñoz, durant una conferència

El republicanisme català el recorda com mereixeria la seva figura?
Probablement no, i hauria tingut moltíssima més rellevància política si no l'haguessin matat. Més enllà d'algun carrer o plaça en el seu nom, hi ha gent que sempre l'oblida, sobretot les generacions més joves que ni saben qui era.

“Es diu que el cap de la policia de Barcelona va rebre 40.000 pessetes d’un industrial barceloní per consentir que els pistolers de la patronal assassinessin Layret”

I de l'assassí, el Mirete, què se'n sap? 
Era natural de la província de Múrcia i era un delinqüent comú que va passar a actuar com a confident de Martínez Anido. Encara que es movia en l'entorn del Sindicat Lliure, només era un pistoler d'origen humil, reclutat a l'hampa i protegit per la policia. Tenia 20 anys quan es va oferir voluntari per assassinar Layret, ja que l'odiava des que va aconseguir que un tribunal absolgués els presumptes assassins del seu sogre, obrer i president del Sindicat Lliure a l'Hospitalet de Llobregat. Va rebre 3.000 pessetes per la feina i va ser detingut per això el 1934, tot i que el 1935 va ser sobreseüda la causa perquè el delicte estava comprès en els indults i amnisties publicats des de la data dels fets.

Si patrons i sindicalistes d'aleshores aixequessin el cap a la Barcelona d'avui, plena de turistes i comerços propis de la globalització, sabrien reconèixer-la?
Els costaria, perquè Barcelona ha canviat molt —per sort—, els últims 40 anys tan socialment, políticament i urbanísticament. En aquell moment, Barcelona era una ciutat convulsa amb un xoc entre capitalisme i obrerisme, i una turbulència social de vagues i atemptats gairebé diaris. Per exemple, el Raval és paradigmàtic. Era l'epicentre de l'activitat política, sindical i social d'aquella Barcelona. Hi havia la seu de la CNT, la prostitució, el tràfic de drogues, l'obrerisme i les seves fronteres —el Paral·lel i les Rambles— són els llocs que més apareixen al llibre.

“Als sindicalistes de llavors els costaria molt reconèixer la Barcelona d’avui“

I si Seguí i Layret veiessin els drets laborals i sindicals d'avui dia, estarien satisfets?
Per a ells seria un somni, aspiraven a molt menys del que ara mateix tenen els sindicats. Lluitaven per alguns avenços perquè la resistència de les autoritats i la patronal era brutal. L'any 17 es produeix la Revolució Russa i tota Europa viu amb por al poder roig i tothom podia ser agent soviètic. Això ja s'ha superat avui dia i els sindicats majoritaris no són revolucionaris.