Fer riure sense dir ni una paraula. Aquesta és una de les grans virtuts de Leandre Ribera (1966), pallasso i director escènic que fa més de quatre dècades que recorre escenaris d'arreu del món amb un llenguatge propi que combina l'humor, el gest i la poesia. Fundador de la companyia La Tal i creador d'un univers artístic que l'ha convertit en un dels referents del clown contemporani, la seva trajectòria va fer un gir l'any 1993, quan va descobrir el teatre de carrer a Austràlia.

Aquest octubre, el Ministeri de Cultura li ha concedit el Premi Nacional de Circ 2026, un reconeixement a la seva carrera i a la tasca de transmissió de coneixement a les noves generacions. Lluny de donar-se per satisfet, Ribera continua reivindicant la llibertat artística, el contacte humà i la capacitat del pallasso per emocionar en una societat cada vegada més digitalitzada.

Primer de tot, enhorabona pel Premi Nacional de Circ. Com vas rebre la notícia? T'esperaves un reconeixement d'aquesta magnitud?
Sabia que feia anys que em proposaven. Em va trucar en Joan Ramon, del Central del Circ, que forma part del jurat i que em va proposar, i em va passar una persona de l'INAEM que em va comunicar oficialment la notícia. Conec uns quants membres del jurat i, per tant, no sé si dir-te que no m'ho esperava. Tampoc no sé fins a quin punt significa tant per a mi. Sé que és important perquè se'n donen pocs, però, al final, el circ és un món petit. Som uns quants els que ens hi dediquem. És gairebé un gueto. Tot segueix igual, però el premi em confirma que he de continuar endavant. També m'ha permès retrobar vells amics. Jo segueixo mirant-me la punta dels peus.

El jurat ha destacat especialment la teva generositat a l'hora de transmetre coneixements a les noves generacions. Què t'agradaria que aprenguessin de tu?
Més que aprendre de mi, el que intento és ajudar-los. A mi m'agraden molts pallassos i hi ha artistes que tenen espectacles molt bons, però que no aconsegueixen entrar en determinats circuits o tenir la visibilitat que m'agradaria que tinguessin. El que intento és construir un vehicle que els permeti arribar més lluny, però sense tocar la seva màgia. No es tracta tant que aprenguin de mi, sinó d'ajudar-los a ser més visibles.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Ministerio de Cultura (@culturagob)

Si retrocedim als teus inicis, com va néixer la vocació de ser pallasso? Com recordes aquells primers anys amb la companyia La Tal?
Vaig començar molt jove a interessar-me pel món de l'espectacle. Als set anys feia màgia, amb la caixa Borràs, i després em vaig decantar cap al mim. En aquella època hi havia influències molt importants, com el Festival de Pallassos de Cornellà o el Tortell Poltrona. Però vaig veure un pallasso, Yves Lebreton, quan tenia uns setze anys, i vaig pensar: això és exactament el que vull fer. Després, amb La Tal, érem molt joves i anàvem a totes. Sortíem de festa i, per no adormir-nos, aparcàvem el cotxe davant del lloc on havíem d'actuar. Érem uns pallassos una mica punks. Va ser una època molt divertida.

L'any 1993 vas marxar a Austràlia, on vas descobrir el teatre de carrer. Què va canviar aquella experiència en la teva manera d'entendre l'espectacle i la relació amb el públic?
Vaig descobrir el carrer, i Austràlia és un dels llocs més durs per fer-ho perquè hi ha molt poca gent. Aquí et poses a la Rambla i de seguida tens un cercle de públic muntat. A Austràlia, reunir gent pot costar mitja hora. Va ser una cura d'humilitat. Venia d'un èxit relatiu i local amb La Tal i allà vaig trigar un any a aconseguir fer un cercle de públic. A poc a poc vaig trobar una manera d'apropar-me a les persones, de crear empatia, que després ha influït en tota la meva carrera.

Després d'Austràlia vas començar a actuar per tot el món. Hi ha algun país o alguna etapa que hagi estat especialment important en la teva trajectòria?
Vaig tenir molta sort que els francesos m'adoptessin. Vaig tornar d'Austràlia amb trenta anys, vaig actuar a la Fira de Tàrrega i vaig tenir molt d'èxit. D'allà em van sortir molts contractes i va ser la meva porta d'entrada a França. Em van acollir en un circuit fantàstic, amb una quantitat enorme de festivals de teatre de carrer. He viscut moltes experiències a Edimburg, al Japó, a Xile i en molts altres llocs, però l'entrada al circuit francès va ser molt important.

Si compares el Leandre que va començar fa quaranta anys amb el d'ara, què ha canviat més: tu o el públic que tens al davant?
Les dues coses. Jo era molt jove quan vaig començar i ara soc una altra persona. Hi ha coses que abans podia fer i ara no, però també n'hi ha que faig millor. El públic també ha canviat. Als teatres cada vegada veig més cabells blancs i menys gent jove. I el carrer també s'ha transformat. Quan els Comediants van recuperar el carrer a Catalunya, allò era una catarsi. Ara el teatre de carrer és una cosa establerta, que funciona, i s'ha convertit en una activitat molt familiar. El món ha canviat molt.

Has actuat davant de públics de cultures molt diferents. L'humor és realment universal o has hagut d'adaptar els teus espectacles segons el país?
És una adaptació constant, fins i tot dins d'un mateix país. No és el mateix actuar al Poblenou que en un poble petit. Moltes vegades canvia més la manera d'expressar el que sentim que no pas allò que sentim. Aquí acabo un espectacle i em diuen: «Ets molt graciós!». A França faig exactament el mateix i em diuen: «Ets un poeta». La reacció és gairebé idèntica. Però hi ha diferències culturals importants. Tinc un gag en què m'omplo la boca d'aigua i em poso dues aixetes al cap. Aquí la gent riu perquè entén la referència, però al Japó em miraven estranyats. No entenien què tenia de graciós fer veure que era una aixeta.

Sovint associem el pallasso amb el nas vermell, el maquillatge o les sabates grosses. Creus que encara existeixen massa estereotips sobre el teu ofici?
Sí, hi ha molts estereotips, però el món del pallasso és molt més ampli. Pensem en Charlot, en Jim Carrey o en Mr. Bean. Tothom els entén i reconeix que hi ha alguna cosa de pallasso en tots ells. Potser el problema més gran és que simplifiquem molt aquest món, quan en realitat és immens. Hi ha una pallassa francesa meravellosa, Catherine Germain, que diu que els pallassos no fan poesia, sinó que cadascun és un poema diferent.

Bona part del teu llenguatge artístic es basa en el gest i el silenci. En una societat plena de pantalles i estímuls constants, és cada vegada més difícil fer riure sense dir una paraula?
No, jo crec que és justament al contrari. El públic desitja riure i tu només ets l'eina que li permet fer-ho. Crec que s'agraeix molt aquest espai de suggeriment que ofereixen el silenci i el gest, perquè permeten lectures molt diferents. Tinc el privilegi de poder actuar davant de nens de set anys i persones de noranta i arribar a tots dos. Cadascú interpreta el que veu a la seva manera, i aquesta universalitat és possible, en bona part, perquè no utilitzo la paraula.

Què és més difícil, fer riure una persona o aconseguir emocionar-la?
És més bonic emocionar-la, però és més fàcil fer-la riure, perquè la persona ja està desitjant riure. El riure és una clau de comunicació. Quan rius amb algú, ja et coneixes, ja no hi ha por i apareix una certa intimitat. Recordo que a Belfast un programador em va explicar que contractava pallassos perquè, quan rius al costat d'algú, és molt difícil que després li donis un cop de puny. El riure té aquesta capacitat d'apropar les persones.

Però darrere del pallasso també hi ha una persona, amb moments de tristesa o vulnerabilitat. Com gestiones els dies que no tens ganes de fer riure, però has de sortir a l'escenari?
En el meu cas, l'humor no neix tant de la voluntat de fer riure com de la construcció d'una situació, d'un ritme o d'un gag. Hi ha dies que no estàs tan predisposat i actues d'una manera més automàtica, més professional. Però jo intento transmetre com estic realment. Si em faig gran, si estic trist o cansat, no vull que això sigui un problema a l'escenari. Si ho comparteixes amb el públic, continues sent proper. La gran feina no és tant fer riure com crear aquesta empatia, aquesta comunicació amb les persones.

"La gran feina no és tant fer riure com crear aquesta empatia, aquesta comunicació amb el públic"

Des de fora pot semblar que fer riure és espontani, però quanta feina hi ha darrere d'un espectacle? Com saps què funciona davant del públic?
Moltíssima. Primer construeixes un edifici: hi poses els fonaments, les parets i les columnes. Després l'enfrontes al públic i és el públic qui et va dient què funciona i què no. En el meu cas, és el públic qui em dirigeix els espectacles. Un muntatge pot trigar cent o dues-centes representacions, dos o tres anys, a estar acabat. I saber què funciona és molt subtil. És instint, és orella. Notes quan el públic està en tensió, quan el tens agafat i quan l'has de deixar anar. És com preguntar-li a un surfista com sap que una onada té força.

Malgrat el reconeixement internacional de molts artistes catalans, creus que el circ i l'ofici de pallasso continuen sent disciplines menystingudes dins del sector cultural?
Cada vegada menys, crec. Els pallassos tenim una mica un problema de màrqueting. El circ no tant, perquè ha aconseguit superar-lo. Ara vas a molts espais culturals i trobes programació de dansa, circ i teatre, però gairebé enlloc no hi posa «pallasso». De tota manera, penso que la situació va millorant. Hi ha moltes iniciatives per crear públic i donar visibilitat a aquestes formes d'expressió. La meva feina és aconseguir que la gent vingui i s'ho passi bé, i això ho estic aconseguint. Premis com aquest també ajuden.

Després de quatre dècades de trajectòria, creus que avui és més difícil guanyar-se la vida fent de pallasso que quan vas començar?
Sí, perquè ara el nivell és molt més alt. Quan vaig començar no teníem ni idea de res, sortíem al carrer, fèiem espectacles i a tothom li semblava fabulós. Avui els joves comencen molt més formats i tenen molta més competència. Però també hi ha molts més circuits i estructures professionals. Quan vaig començar, els teatres estaven fets pols, no tenien llums, tècnics ni gaire infraestructura. Tot era molt més precari, però també més lleuger i fàcil. Ara hi ha més recursos, més companyies i més creacions, però també més dificultats.

Es parla sovint de la precarietat dels treballadors culturals. Quines són les principals dificultats que es troba actualment un pallasso per viure dignament de la professió?
Sempre estem una mica a la corda fluixa. Depenem del proper espectacle, que es mantingui el circuit o que no hi hagi unes eleccions municipals i es deixi de programar. Però, en el meu entorn, la gent treballa i més o menys ens en sortim. Fem cursos, ensenyem o busquem altres actuacions quan cal. Els pallassos som supervivents. Tant podem fer la publicitat d'un supermercat amb xanques com aparèixer en una pel·lícula. Sempre busquem la manera de continuar treballant.

"Els pallassos som supervivents. Sempre estem una mica a la corda fluixa"

El teatre de carrer ha estat fonamental en la teva carrera. Creus que ciutats com Barcelona continuen apostant prou per portar la cultura a l'espai públic?
Primer hem de diferenciar el teatre de carrer que es fa passant el barret del teatre de carrer contractat. Són dos universos diferents. Sobre si les administracions hi aposten prou, no ho sé. A Barcelona tenim la Mercè, el Festival del Poblenou i altres iniciatives. També hi ha FiraTàrrega i festivals nous que van apareixent. El teatre de carrer té una cosa meravellosa: arriba a tothom. És una manera de viure l'espai públic molt mediterrània, de fer festa al carrer, però donant-li un valor més poètic, narratiu, simbòlic i polític.

Avui qualsevol persona pot fer riure milions d'usuaris amb un vídeo de pocs segons. Què pot oferir un pallasso en directe que no pugui substituir una pantalla?
El mateix que qualsevol espectacle en viu: la sensació de comunió entre el públic i l'artista. És una sensació de comunitat, d'energia compartida. A mi m'agrada actuar davant de molta gent perquè aquesta comunió es fa més gran. És com un concert. Com a humans, necessitem sentir que formem part d'un grup. A més, el pallasso acostuma a transmetre valors positius, sensacions agradables i optimistes. Compartir tot això amb altres persones penso que és bo per al món.

Has dedicat bona part de la teva vida a fer riure i emocionar els altres. Ser pallasso t'ha ajudat també a entendre la teva pròpia felicitat i a conèixer-te millor?
Sí. La meva professió m'ha construït com a persona, m'ha fet ser qui soc. Em considero un privilegiat perquè gràcies a aquesta feina he pogut viatjar per tot el món i, allà on vaig, em trobo gent que està contenta de veure'm, que em rep amb un somriure i que m'està esperant. Això em permet no perdre l'optimisme davant de les terribles coses que passen al món.

Tot i les satisfaccions que t'ha donat la professió, hi ha hagut algun moment en què t'hagis plantejat deixar-ho? Has passat per crisis o moments en què hagis dubtat de tu mateix?
Sí, hi ha moments que et dius: «No soc divertit, ja no té sentit el que faig». Però segueixes endavant i passes per moltes etapes. He tingut moments de més fama, en què era molt més esperat, i això també suposa una pressió enorme que et pot fer passar-ho malament. Altres vegades he estat més trist o he viscut moments personals difícils i he continuat actuant gairebé per automatisme. Però al final te'n surts i continuar fent-ho també t'ajuda.

Mirant cap al futur, creus que hi haurà pallassos d'aquí a cinquanta anys? Com poden evolucionar en una societat dominada per les xarxes socials i l'entreteniment digital?
No en tinc ni idea de què passarà d'aquí a cinquanta anys, però ara els pallassos estan de moda. Hi ha molts cursos arreu del món i molta gent que s'està formant. Catalunya és una potència mundial en pallassos. I la figura del pallasso segurament evolucionarà. De fet, ja hi ha gent que construeix una imatge molt pròxima a la del pallasso a internet. Però aquí apareix una de les preguntes més difícils: què és un pallasso? Cap de nosaltres no ho sap definir exactament. La gràcia és que cadascú és diferent i les possibilitats són immenses. El pallasso sobreviurà.

Per acabar, si tinguessis davant aquell Leandre que començava a descobrir el món dels pallassos fa quaranta-dos anys, què li diries?
Que no tingui por, que faci el que li agrada. Potser li diria que podria haver anat una mica més lluny, que no hagués buscat tant el que volia el públic i que hagués perseguit una mica més allò que ell mateix volia fer. Perquè, al final, el públic acabarà venint.