Les Culpables és un documental dirigit per Marta Duran Lozano que tracta el tabú i el silenci que encara envolten l’avortament, especialment durant l’adolescència. La pel·lícula neix d’una experiència personal de la directora, que va viure un avortament quan era adolescent i que, anys després, va decidir recuperar aquella vivència i connectar-la amb les experiències d’altres dones. El projecte, que ha guanyat el premi Doc Around Europe, es va començar a desenvolupar durant el seu màster en Documental de Creació, i el 2020 es va fer una crida per recollir testimonis anònims de dones que haguessin passat per una situació semblant.

L’argument se centra en sis noies que, en una sala de càsting, llegeixen i interpreten aquests testimonis reals. Les històries pertanyen a dones de diferents edats, èpoques i contextos socials, però comparteixen una experiència que sovint s’ha viscut en silenci. A mesura que avancen les lectures, les protagonistes dialoguen entre elles, reaccionen als relats i descobreixen punts en comú entre experiències que, aparentment, no tenen res a veure. Alhora, Marta Duran participa en el procés des de darrere de la càmera i incorpora la seva pròpia història al relat. D’aquesta manera, el documental combina les experiències individuals amb una reflexió col·lectiva sobre la culpa, la soledat, els prejudicis i la necessitat de parlar obertament de l’avortament.

 Escena de 'Les Culpables', on surt també la Marta Duran Lozano/ Boogaloo Films

Un dels aspectes més destacables de Les Culpables és justament aquesta manera innovadora de construir la narració. En lloc de limitar-se a mostrar entrevistes convencionals, combina les lectures de les actrius amb declaracions, escenes recreades i seqüències que funcionen com a salts enrere. Aquesta barreja fa que el documental tingui una estructura complexa, ja que no sempre queda clar on acaba la interpretació i on comença el testimoni original. Tot i això, aquest recurs contribueix a crear una experiència audiovisual on els relats deixen de ser simples declaracions per convertir-se en escenes que permeten representar visualment allò que s’explica.

També resulta especialment interessant que les sis actrius interpretin testimonis de dones diferents. Aquesta decisió evita associar cada experiència a una única persona i reforça la idea que, malgrat les diferències de classe social, aparença o context, existeixen sentiments i vivències compartides. Les històries s’entrellacen i, en alguns moments, unes semblen respondre a les altres, com si les dones mantinguessin una conversa a través del temps. Així, el documental construeix, de manera molt encertada, un retrat col·lectiu que va més enllà de les històries individuals. Un altre element rellevant és la presència de la directora dins de la mateixa pel·lícula. Duran no es limita a dirigir les escenes, sinó que intervé en les converses, formula preguntes i comparteix part de la seva experiència personal, aportant una dimensió autobiogràfica al documental.

Duran no es limita a dirigir les escenes, sinó que intervé en les converses, formula preguntes i comparteix part de la seva experiència personal

Visualment, la pel·lícula presenta una fotografia molt cuidada i una estètica contemporània. La càmera se centra especialment en les dones que expliquen els testimonis, mentre que els fons senzills eviten distraccions i mantenen l’atenció en les expressions i les paraules de les protagonistes. A més, la presència de l’equip tècnic (des de camarògrafs fins a maquilladors) i del procés de muntatge en algunes escenes fa visible la construcció del mateix documental. La música també té un paper important, especialment quan acompanya les escenes de salts enrere i contribueix a donar continuïtat emocional a la narració. La disposició dels espais a les escenes permet expressar les diferències entre cada experiència i, alhora, establir una connexió entre elles. 

 Escena de la pel·lícula/ Boogaloo Films

Un altre punt molt positiu de la pel·lícula és que no tots els testimonis es presenten des del patiment o el penediment. Algunes dones expliquen la seva experiència amb naturalitat, sense haver-la viscut necessàriament de manera traumàtica. Aquesta diversitat de relats evita una visió simplificada de l’avortament i mostra que no existeix una única manera de viure’l. La incorporació de la perspectiva de l’exparella en un dels casos també amplia el relat i permet observar com aquestes situacions poden afectar altres persones, sense desplaçar el protagonisme de les dones.

Malgrat aquests encerts, la quantitat de recursos que combina la pel·lícula pot dificultar-ne el seguiment en alguns moments. La successió de testimonis, interpretacions, escenes recreades i intervencions de la directora exigeix una atenció constant per distingir els diferents nivells del relat. Ara bé, aquesta complexitat també forma part de la proposta cinematogràfica de la directora, que no busca oferir una explicació lineal, sinó construir una xarxa de veus i experiències que es complementen entre si.

La successió de testimonis, interpretacions, escenes recreades i intervencions de la directora exigeix una atenció constant per distingir els diferents nivells del relat

Les Culpables és un documental que destaca tant per la seva proposta visual com per la manera d’abordar una qüestió social encara marcada pels prejudicis. La combinació de testimonis reals, interpretacions i experiències personals converteix les històries individuals en un relat col·lectiu que qüestiona la culpa i el silenci associats a l’avortament adolescent. El resultat és una obra que posa al centre la importància d’escoltar les dones i reconèixer la diversitat de les seves vivències.