Les mares de la postguerra no podien tenir somnis. No eren les heroïnes que havien lluitat a la Guerra Civil, però tampoc gaudien de la llibertat de la generació que les seguiria. En què creien? Eren felices? Carles Xuriguera, Fel Faixedas i un equip de producció majoritàriament masculí intenten posar-se a la pell de les mares dels còmics per retre homenatge a tota una generació. El resultat és ‘Les mares’, una obra que es pot veure fins al 20 d’abril al Teatre Poliorama.

L’última proposta teatral de Faixedas i Xuriguera arriba a Barcelona després d’una bona acollida per part del públic de les comarques gironines des de l'estrena, fa poc més d’un any. El duet còmic ens presenta un diàleg constant entre la Beti i la Maria, les mares de Faixedas i Xuriguera, respectivament. Al llarg de l’obra, ‘Les mares’ repassen les trajectòries vitals pròpies, tractant temes com la sexualitat, el treball, la criança, els estudis, els diners o els somnis, entre d’altres. Tot això s’alterna amb el paper de mare i fill a través de transicions còmiques i pròpies del travestisme des de bon començament, quan els artistes es presenten com a ells mateixos i, progressivament, van assumint el paper de les mares.

L’obra, de 80 minuts, s’allarga lleugerament per les escenes improvisades fora de guió, un tret característic dels artistes que ja es podia preveure. En ser preguntats durant la presentació pel Diari de Barcelona, van deixar clar que volien mantenir-se fidels al guió sense sortir-ne, però el dinamisme de l’obra i la química entre els dos amics van fer inevitable la improvisació, un fet que el públic va percebre fàcilment entre riallades majoritàries.

Riure’s “amb” o riure’s “de”?

Si una dona surt a l’escenari amb roba d’home, és una dona amb roba d’home. Si un home surt a l’escenari amb roba de dona, és un gran acudit. No cal cap gest, cap posat, cap paraula. Des de l’última butaca del teatre es pot veure l’amor i l’afecte que els actors senten per les seves mares, però hi ha una línia molt fina entre fer broma d’una situació i burlar-se del fet de ser dona.

Quan un avi, una mare o un gos mor en una pel·lícula, és impossible no plorar. L’obra és certament emocional, com prometen els gironins, no perquè ells dominin el registre dramàtic, sinó perquè el tema, en si mateix, ja és emotiu. La seva naturalesa còmica els obliga a trencar amb l’emocionalitat desitjada, llançant un gag quan l’escena es troba a la bifurcació entre el plor i el riure. Tot i això, no hi ha broma que facin que no ompli la sala de riallades, demostrant perquè són referents en el que fan. 

Els intèrprets Carles Xuriguera i Fel Faixedas durant l’ovació final de l’estrena. Sebastián Marín.

La posada en escena destaca per l’ús del teatre multimèdia, amb projeccions constants entre escenes. Amb tonalitats en blanc i negre, aquestes projeccions aporten un extra de dramatisme i emotivitat a un ambient generalment còmic. Això obre la porta al metateatre, és a dir, la immersió d’una escena dins d’una altra, amb interaccions creuades, que es complementa amb trencaments constants de la quarta paret per interactuar amb el públic en moments clau, com els trencaments de guió, en què la improvisació s’apodera de l’obra.

Tot i que l’espectacle parteix amb la voluntat de connectar amb un públic de totes les edats, tal com es va mencionar durant la presentació de l’obra, hi ha un públic objectiu amb qui la connexió és molt més clara: les generacions boomer i X. Això deixa inevitablement els espectadors més joves una mica desconnectats de la trama, ja que no tenen la mateixa vinculació emocional amb els moments clau de l’obra. Dit d’una altra manera, si s’acosten aniversaris a la família, ‘Les mares’ no és el regal ideal per a la teva cosina petita que escolta Taylor Swift, però sí per al cunyat fidel a la seva copa de Soberano o Veterano.