La directora de cinema brasilera Lillah Halla ha presentat aquesta setmana a Barcelona el seu primer llargmetratge, Levante (2023), en el marc de la 34a Mostra Internacional de Films de Dones. Després de triomfar a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes amb el curtmetratge Menarca (2020), Halla construeix a Levante un relat potent, energètic i vibrant sobre la Sofía, una jove jugadora de voleibol que s’enfronta a un embaràs no desitjat. 

Al Brasil, l’avortament és il·legal tret dels casos de violació, risc vital per a la gestant i anencefàlia. Sota el govern de Jair Bolsonaro (2019-2022), una ordre del Ministeri de Salut va establir que els metges avisessin la policia davant d’avortaments per violació. Lula da Silva (2023-present) la va revocar, però persisteixen barreres institucionals i la despenalització continua sense consens polític, legal ni social.

Parlem amb la directora sobre el seu compromís feminista i amb una mirada crítica envers els sistemes que condicionen els drets reproductius al Brasil.

La pel·lícula s'ambienta al Brasil de Jair Bolsonaro, un període de forta repressió contra l'avortament. Per què és necessària precisament en aquest context? 
L’avortament és i ha sigut un dels temes més tabús del Brasil, ja ho era abans de Bolsonaro i només ha empitjorat. És una política de mort i de persecució. Molta gent ha anat a la presó. Durant el govern de Bolsonaro, per exemple, la mort per conseqüències dels avortaments clandestins al Brasil ha estat la cinquena causa més comuna de mort en dones i persones amb úter. Per això parlar-ne és realment urgent.

Veiem al film com altres països veïns, com l'Uruguai, tenen una política molt més flexible.
Sí, va ser molt inspirador un viatge que vam fer la productora, la coguionista i jo a la frontera del Brasil amb l'Uruguai. A l'Uruguai, des de la presidència de José Mujica s'han pogut canviar les lleis per descriminalitzar la “interrupció”. A efectes pràctics, la frontera és fluida per gairebé tot: hi ha acords comercials, en salut... Però això és l'excepció, i ser d'un costat o d'un altre pot ser un cas de vida o mort. La pel·lícula va néixer allà, amb la idea de la frontera fluida com a leitmotiv: no només pel viatge de la protagonista cap a l'Uruguai sinó també en el cos, en l’espai i en el binarisme dels personatges.

Lililah Halla durant l'entrevista amb el diari de Barcelona, a l'hotel Astòria

Fins a quin punt està inspirada en casos reals? 
Aquesta pel·lícula és una ficció perquè no podria ser un documental, però tot el que hi ha a la pel·lícula està inspirat o traumatitzat des de la realitat. La Sofía, per descomptat, és un personatge que es basa en moltes altres. Hi ha moltes entrevistes i investigació darrere de cada punt d'aquesta trama. Neix de casos, d’històries, de moviments… Sento que jo he agafat el paper de mediadora per aconseguir que tot això serveixi, comuniqui, ajudi i emocioni.

Quins impediments us heu trobat a l’hora de fer la pel·lícula? Com ha estat la seva rebuda al Brasil? 
L’estrena es va fer primer al festival de Canes i després al Brasil, pel tema de calendaris. I durant aquests sis mesos jo tenia molta por per la seguretat de la gent, sobretot de l'elenc que estava donant la cara. El procés d'investigació de la pel·lícula va costar moltíssim i durant la filmació teníem molta cura de què dèiem i què estàvem fent.

Controlar el relat, sobretot.
Per descomptat. Era necessari buscar els buits legals que ens permetessin parlar del tema. Per exemple, hi ha hagut molta persecució al Brasil fins i tot per la publicació d'informacions sobre l'avortament, però si la font és l'Organització Mundial de la Salut t'empara la llei. Vam anar amb molta cura per estar protegides en tot moment en cas de judici. Però en comptes de parlar de totes les innombrables situacions d'intent de supressió de la història de la pel·lícula, prefereixo quedar-me amb l'estrena de la pel·lícula a Rio: vam reunir tots els col·lectius queer feministes que ens havien ajudat i vam convertir el moment en una gran manifestació. Va ser màgic i una lliçó, també. No ens podem deixar paralitzar per la por.

Aquesta voluntat de lluita dels entorns queer i feministes també la troba la Sofía a la pel·lícula en les seves companyes d’equip. Cal incidir en la lluita col·lectiva?
Totalment! És la premissa en el fons: lluitar fins al final, sempre optimistes, perquè surti tot. La pel·lícula ha tingut mil títols, però l’original, Levante (alçament, en portuguès), ho resumeix molt bé. Si qualsevol altra persona de l'equip de voleibol de la Sofía estigués passant per qualsevol cosa en aquest Brasil conservador i controlador dels cossos, la pel·lícula seria exactament la mateixa.

La Sofía és filla de mare immigrant i de barri amb pocs recursos. Com influeix el privilegi de classe i gènere en les possibilitats per avortar al Brasil? 
Sí, el Brasil és una necropolítica. L’absoluta majoria de persones amb úter que es moren de conseqüències desastroses i totalment evitables són dones negres i persones de classes socials més baixes. És, per descomptat, un tema delicat, perquè jo al Brasil soc blanca. Per això la pel·lícula s’ha anat formant a través d’un procés de presa de decisions i vivències col·lectives amb tot l’elenc. L'elenc és increïble. La pel·lícula no és meva, sinó nostra.

El 25 d’octubre hi ha la segona volta de les eleccions al Brasil entre Flávio Bolsonaro i Lula da Silva. Canviarà la situació?
Voldria donar-te un panorama optimista, però no sé quan s'aconseguirà. Independentment del resultat de la
segona volta en dues setmanes, l’extrema dreta ha guanyat pes al Congrés, i el Senat és deliberadament misogin i violent en el control de fronteres. Però les organitzacions de base també són cada vegada més potents i les diputades queer, feministes i trans mai havien sigut tantes com ara.

Aquesta setmana estàs per Barcelona presentant la pel·lícula a la 34a Mostra Internacional de Films de Dones. Quina és la teva relació amb la ciutat? 
Em fa molt feliç portar la pel·lícula aquí perquè Levante també està basada en moltes feministes queer barcelonines que llegeixo, sento i admiro des de lluny. Per exemple, m’ha ressonat molt al film el llibre d’investigació d'Itziar Ziga, Devenir perra, sobre casos en la història en què dones en situacions de gran opressió han arribat a límits impensables per a la seva autodefensa i supervivència. Va plantar en mi una gran llavor sobre la insurgència.

Creus que l’art pot canviar les coses? 
Jo ho voldria i d'una manera immensa. Crec en canvis a partir dels processos artístics, si no, no hagués passat deu anys lluitant per fer aquesta pel·lícula. Les històries fan empatitzar, i el seu camp d'abast és molt més gran del que podria aconseguir jo sola. Creem mons quan fem pel·lícules.