La nova llei aprovada per la Comunitat de Madrid, coneguda com la llei del “concebut no nascut”, permetrà que algunes famílies puguin accedir abans a determinades ajudes i beneficis vinculats al títol de família nombrosa. La norma, impulsada pel govern d’Isabel Díaz Ayuso, va ser aprovada el 2 de juliol de 2026 en un ple extraordinari de l’Assemblea de Madrid, amb els vots a favor del PP i Vox, i reconeix el “concebut no nascut” com a membre de la unitat familiar a determinats efectes administratius i econòmics.

El Partit Popular (PP) la presenta com una política de suport a la natalitat i la maternitat, però el seu abast va més enllà de la gestió d’ajudes públiques: ha reobert un debat polític, jurídic i social sobre els límits del reconeixement del fetus i les possibles conseqüències per als drets sexuals i reproductius.

La llei permet, entre altres qüestions, que les famílies puguin computar l’embaràs per accedir a algunes beques o iniciar tràmits vinculats al títol de família nombrosa sense esperar el naixement de la criatura. En el cas de les ajudes econòmiques i dels beneficis associats al títol de família nombrosa, el reconeixement s’aplica a partir de la setmana 14 de gestació.

Tot i que els seus efectes immediats són administratius, el debat que ha generat la norma va molt més enllà. La voluntat anunciada pel líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, en declaracions a Antena 3, d’estendre una regulació similar al conjunt de l’estat ha convertit la llei madrilenya en un possible precedent jurídic i polític que preocupa activistes i especialistes en drets humans.

Un canvi conceptual amb conseqüències jurídiques

El dret espanyol estableix que el concebut no nascut és un bé jurídicament protegit, però no és titular de drets fonamentals ni té personalitat jurídica plena. La jurisprudència constitucional ha mantingut històricament aquesta diferenciació entre el fetus i la persona ja nascuda, precisament per compatibilitzar-ne la protecció amb els drets fonamentals de la dona embarassada. 

Com recorda la jurista María Eugenia Rodríguez Palop, especialista en drets humans i feminisme, “l’únic que té drets, l’únic que pot ser qualificat com a subjecte de drets és qui ja ha nascut”. Una distinció que, segons subratlla, està consolidada tant en el dret internacional com en el dret espanyol, en el Codi Civil i en la doctrina del Tribunal Constitucional.

És aquesta frontera la que, segons diversos sectors jurídics, podria començar a desdibuixar-se. Rodríguez Palop sosté que el reconeixement del concebut no nascut “no existeix en els termes plantejats per la Comunitat de Madrid dins l’ordenament jurídic espanyol”. Tot i que la norma madrilenya no atribueix personalitat jurídica al fetus, sí que introdueix un canvi conceptual que el situa, per a determinats efectes administratius, en una posició assimilable a la d’un fill ja nascut. 

"L’únic que pot ser qualificat com a subjecte de drets és qui ja ha nascut”, María Eugenia Roríguez Palop, jurista

La jurista adverteix que qüestionar aquesta diferència podria tenir implicacions que van més enllà de l’embaràs. “A Espanya hi ha gairebé 800.000 òvuls fecundats. Em pregunto si Ayuso donaria personalitat jurídica a tots aquests òvuls”, planteja en referència als embrions procedents de tècniques de reproducció assistida.

Les ajudes a la maternitat sota la lupa

La qüestió central no és tant l’ajuda econòmica concreta com el precedent que pot establir. Per als seus detractors, es tracta d’un pas més en una estratègia gradual de transformació del marc jurídic i cultural al voltant dels drets reproductius.

Per a Sílvia Aldavert, directora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i portaveu de Ca la Dona, existeix una contradicció entre l’impuls d’aquest tipus de mesures i la situació dels serveis públics destinats a les famílies. “És molt poc lògic que et donin una ajuda durant les 14 setmanes d’embaràs i que, en canvi, aquesta ajuda desaparegui quan la criatura ja ha nascut”, argumenta.

L’activista defensa que les reivindicacions històriques dels moviments feministes han passat precisament pel reforç de les polítiques públiques de suport a les cures, la maternitat desitjada o la conciliació familiar. “Som nosaltres qui sempre hem reivindicat mesures de suport a les dones que volen ser mares i a les cures col·lectives”, reivindica. La membre de la Comisión por el Derecho al Aborto de Madrid Irene Fernández coincideix en aquesta idea i reclama que les administracions prioritzin la garantia efectiva dels drets sexuals i reproductius, així com el reforç dels serveis sanitaris i dels recursos destinats a la infància.

El context sanitari alimenta aquesta reclamació: la Comunitat de Madrid va registrar una taxa de 13,56 interrupcions voluntàries de l’embaràs per cada 1.000 dones d’entre 15 i 44 anys el 2024, la tercera més alta de l’estat després de Catalunya i les Illes Balears. Segons dades del Ministeri de Sanitat citades per Pedro Sánchez, més del 99 % d’aquestes intervencions es deriven a clíniques privades, ja que la sanitat pública madrilenya pràcticament no en practica. Una estratègia internacional?

"És molt poc lògic que et donin una ajuda durant les 14setmanes d’embaràs i que desaparegui quan la criatura ja ha nascut", Sílvia Aldavert, directora de l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius

“No és una mesura aïllada”, assegura Aldavert. Des de la seva perspectiva, iniciatives com la madrilenya formen part d’una estratègia internacional impulsada per moviments antidrets que ja s’ha desplegat en països com els Estats Units, Hongria, Itàlia o l’Argentina.

“El que fan és anar construint un marc cultural, social, administratiu, polític i jurídic on el fetus acaba tenint la mateixa personalitat jurídica que una persona”, explica. Segons Aldavert, aquestes polítiques no només afecten el dret a l’avortament, sinó que qüestionen el model mateix de drets i llibertats sobre el qual es construeixen les democràcies liberals.

En aquest sentit, Fernández defineix la norma com una mesura amb un “alt grau de posicionament polític i jurídic” emmarcada dins l’agenda dels moviments “antielecció”, denominació que prefereixen al terme “provida”. “Des de fa anys aquests moviments intenten buidar de contingut el dret a l’avortament mitjançant estratègies directes i indirectes”, explica. Per a la comissió madrilenya, la llei funciona com un “cavall de Troia” que pretén col·lidir gradualment amb els drets reproductius sense qüestionar-los frontalment.

El “cavall de Troia” dels drets reproductius

Aldavert considera que els drets sexuals i reproductius són sovint els primers objectius dels discursos reaccionaris perquè s’han convertit en una eina política eficaç per mobilitzar determinats sectors socials. “Hem vist que atacar els drets sexuals i reproductius, els drets de les dones o els drets del col·lectiu LGTBI és un discurs que està funcionant per guanyar eleccions i aconseguir el poder”, afirma.

Per a l’activista, la novetat no resideix tant en els objectius polítics com en les formes emprades per assolir-los. Si les reformes anteriors plantejaven restriccions directes del dret a l’avortament, les noves estratègies passen per aprovar normes aparentment desvinculades d’aquest debat i presentades com a polítiques de suport a les famílies o a la maternitat. “No és una qüestió de fer una llei que vagi directament contra l’avortament. El que estan proposant són lleis separades que, segons diuen, tenen a veure amb la promoció de la maternitat o la protecció del fetus, quan l’objectiu final és un altre”, sosté.

Fernández considera especialment significatiu que aquesta iniciativa s’impulsi en una comunitat autònoma on, segons denuncia l’entitat, la interrupció voluntària de l’embaràs continua sense estar plenament garantida dins de la sanitat pública. “No s’està respectant la llei vigent”, afirma, en referència tant a la prestació pública del servei com a altres qüestions vinculades a l’objecció de consciència.

"El que estan fent és legislar els nostres ventres”, Irene Fernández, activista pel dret a l'avortament

Aquesta denúncia té un correlat concret: Madrid és, avui, l’única comunitat autònoma que no ha elaborat el registre d’objectors de consciència a l’avortament que exigeix la llei estatal des del 2023. El Ministeri de Sanitat va portar el govern d’Ayuso als tribunals per aquest incompliment, i el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha ordenat a l’Executiu regional iniciar-ne la tramitació. La consellera de Sanitat, Fátima Matute, ha defensat que serà un tribunal qui decideixi, mentre reivindica la “llibertat de consciència” dels professionals sanitaris davant del que consideren un intent de “perseguir” els objectors.

Segons l’activista, equiparar progressivament el no nascut amb les persones ja nascudes podria acabar qüestionant no només el dret a l’avortament sinó altres drets vinculats a l’autonomia reproductiva de les dones. “Realment el que estan fent és legislar els nostres ventres”, afirma. La preocupació augmenta davant la possibilitat que una norma similar pugui aprovar-se a escala estatal. “Els drets de les dones continuaran estant al punt de mira”, adverteix.

Quan la política entra en la vivència íntima

Més enllà del debat jurídic i de l’accés als serveis, la llei introdueix una novetat que toca directament l’experiència personal: per primera vegada, un embaràs passa a tenir un reconeixement administratiu formal abans del naixement, amb l’obligació, fins i tot, de notificar-lo a l’Administració si no arriba a terme. És en aquest punt on el debat institucional es troba amb la vivència íntima de les dones embarassades.

La psicòloga humanista Montse Escobar explica que les dones no viuen aquesta experiència de manera homogènia i que l’efecte de mesures com aquesta depèn sempre del context personal. “Algunes persones poden experimentar una sensació de pèrdua d’intimitat o que el seu procés intern va per darrere del reconeixement extern”, assenyala. Aquesta situació pot ser especialment significativa en embarassos no planificats o quan existeix ambivalència respecte de la maternitat.

Escobar subratlla que l’embaràs és una experiència que mobilitza aspectes profunds de la identitat i que no pot reduir-se exclusivament al debat sobre drets o procediments administratius. “Parlar de l’embaràs implica parlar també de vincles, identitat, responsabilitat i, en alguns casos, de la necessitat d’elaborar un dol”, explica.

La psicòloga considera que el principal factor de malestar no acostuma a ser una llei concreta, sinó el clima social que es genera al voltant d’aquestes qüestions. “Quan una decisió profundament personal es converteix en un debat públic molt polaritzat, moltes dones senten que qualsevol opció serà jutjada per algú”, apunta.

La culpa i l’ansietat poden aparèixer quan les expectatives externes (familiars, socials o polítiques) dificulten escoltar la pròpia experiència emocional. Per això, defensa la necessitat d’oferir espais d’acompanyament psicològic lliures de judicis que permetin prendre decisions conscients, informades i coherents amb les circumstàncies personals de cada dona.