“La nostra vida és allà on vivim, on fem vida, en la gent amb qui ens relacionem; en definitiva, en allò que anomenem llar.” La llar és això: un, dos o tres, un grapat de metres quadrats on emmagatzemem tota la nostra existència i uns records que s’encongeixen amb cada mudança, amb cada desnonament, silenciats pel soroll de la cinta d’embalar de les caixes que s’acumulen al replà.

La crisi de l’habitatge travessa un moment crític: es manifesta als carrers, monopol·litza el debat parlamentari i ocupa les escales dels barris més gentrificats. Allà on miris, l’habitatge ho impregna tot, perquè, al capdavall, ho és tot. Llucia Ramis (Palma, 1977) sap perfectament de què parla. A Un metre quadrat (Libros del Asteroide i Editorial Anagrama, 2026), la periodista mallorquina construeix una narració desenfadada en primera persona, a mig camí entre les memòries, el reportatge i la crònica de la Barcelona contemporània.

A partir de les deu mudances que ha viscut durant les últimes tres dècades a la capital catalana, Ramis articula un relat que posa rostre a la problemàtica de l’habitatge des de l’experiència pròpia, amb dosis precises de sentimentalisme i introspecció que converteixen el llibre en una lectura àgil i absorbent, fàcil de devorar en un cap de setmana.

De les Illes Balears als carrers de Buenos Aires, passant per Barcelona, Ramis repassa entre línies el model de ciutat turística del qual han estat artífexs —o culpables— figures com Pasqual Maragall, Joan Clos o Ada Colau, i que ha conduït la capital catalana cap a una mena de mort d’èxit, similar a la que pateixen molts mallorquins davant els milers de vols mensuals que expulsen veïns i veïnes de casa seva o els empenyen, com la mateixa autora, a fugir-ne a qualsevol preu.

L'habitatge com a nou ascensor social

La periodista construeix un treball periodístic precís, reconegut amb el IV Premi de No-ficció Libros del Asteroide, aprofundint en qüestions com el model estatal d’habitatge públic, les relacions socials condicionades pels domicilis, l'ascensor social que representa l’accés a un habitatge o la manera com el mercat empeny moltes persones a renunciar als seus principis per hipotecar-se contra la seva voluntat.

Després d’haver destinat 140.000 euros al lloguer, Ramis es pregunta fins a quin punt la decisió d’hipotecar-se a Barcelona després de vint-i-set anys encadenant contractes és realment voluntària. S’hipoteca perquè ca nostra ja no és una llar? Abans que el turisme l’expulsi definitivament de la ciutat? Perquè la desconfiança entre propietari i llogater és ja irreversible? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja l’autora en un relat que posa els punts sobre les is, assenyala responsables i dona nom als culpables.

Després de 27 anys i 140.000 euros destinats al lloguer, Ramis es pregunta fins a quin punt el mercat ens força a hipotecar-nos

I ho fa des d’una perspectiva gens privilegiada, honesta i profundament real, amb la qual més d’un lector o lectora se sentirà identificat. La por quan s’acosta el final del contracte, els calfreds en sentir una llengua desconeguda pel pati interior, les obres del pis de dalt que ja no serà per al veïnat sinó per al turista, el procés feixuc d’entrevistes, contactes i visites… Tot plegat configura un ritual d’humiliació al qual se sotmet bona part de la població que vol viure a la gran ciutat, fruit de la incapacitat —o la manca de voluntat— d’una classe política present i passada davant unes dinàmiques de poder i econòmiques cada vegada més agressives.

Des de la primera pàgina, l’autora recorda que el dret a l’habitatge és un dret reconegut a la Constitució espanyola, però que no és fonamental, no és jurídicament exigible i queda sotmès a una aplicació progressiva. En definitiva, una trampa que narradores com Llucia Ramis desemmascaren i que obre la porta a debats nous, més sòlids, més crus i molt més realistes sobre la crisi de l’habitatge.