Periodista, escriptora i autora de la newsletter Oficina para llevar, Leticia Sala (Barcelona, 1989) fa anys que reflexiona sobre les emocions, les relacions i les contradiccions de la vida contemporània. Ara, a Dame veneno que quiero vivir (Anagrama), posa el focus en una qüestió cada vegada més present, però encara poc explorada: la relació de les dones amb la bellesa, l’envelliment i la pròpia imatge.

A mig camí entre l’assaig personal i la investigació periodística, Sala analitza com la indústria estètica, les xarxes socials i els nous ideals de perfecció han transformat la manera com ens mirem al mirall. En aquesta entrevista, conversem sobre autocura, pressió estètica, feminisme, els anomenats Sephora Kids i la necessitat de construir noves maneres d’habitar el cos i el pas del temps.

En quin moment vas sentir que aquest tema mereixia un assaig i no un article o una newsletter?
Quan vaig començar a explorar-lo em vaig adonar que connectava amb moltíssims altres temes: el llinatge femení, el feminisme, la relació amb l’amor o amb la bellesa. No em cabia en una newsletter i em va semblar que requeria un format més ampli. A més, hi ha poca literatura sobre una qüestió que és molt present a les nostres vides i a la nostra intimitat.

Has comentat que el llibre neix d’un conflicte genuí. Quina contradicció hi havia al darrere?
La contradicció la sentia més abans de començar a escriure que durant el procés. La principal era la tensió entre voler mirar-me al mirall i agradar-me i alhora preguntar-me si estava perpetuant dinàmiques que no ens fan bé com a societat, especialment a les dones i a les nenes.

Hi havia alguna idea que canviés durant la investigació?
Sí, especialment respecte al bòtox. Ja tenia clar que no era una cosa que em donés pau fer-me, però investigant vaig descobrir que no només afecta els músculs facials, sinó també la manera com sentim i interpretem les emocions. Em va fer adonar que les seves implicacions són més profundes del que pensava.

​​​​​​Portada del llibre 'Dame veneno que quiero vivir' de Leticia Sala.

En els últims anys hem normalitzat molt la idea que cuidar-se sempre és positiu. Quan creus que l’autocura es converteix en una exigència?
És un límit molt difús, i la indústria cosmètica està encantada que ho sigui. La brúixola que em serveix és distingir entre el que faig per por i el que faig per plaer.

Com distingim entre cuidar-nos per sentir-nos bé i fer-ho per encaixar?
Per mi la diferència és exactament aquesta: si ho fas per por o per plaer. Per exemple, si vaig a fer-me un tractament facial perquè em fa il·lusió, ho visc com una cosa positiva. Però, en el meu cas, si passés a tractaments amb agulles sé que ho faria per por a l’envelliment o a les arrugues. I això no ho consideraria autocura. És una distinció molt personal, però em sembla una bona manera d’orientar-se.

Per què t’interessava qüestionar també el llenguatge del benestar i no només el de la bellesa?
Perquè és un tema que sembla frívol, però que connecta amb qüestions molt profundes. Té a veure amb la psicoanàlisi, amb la relació amb les nostres mares, amb l’efecte mirall mare-filla i amb moltes altres coses. Sembla un gest íntim i innocent, però està vinculat a moltes dimensions de la nostra vida. Per això la bellesa no era l’únic que m’interessava explorar.

Per què creus que l’envelliment femení continua generant tanta incomoditat social?
Perquè tenim molt interioritzada la figura de l’home savi i envellit, però no existeix una imatge equivalent de la dona. Si aquesta representació no existeix, és fàcil acabar aferrant-se a la imatge de la joventut. Al fons hi ha una qüestió de supervivència: volem tenir un lloc dins la societat. Si el missatge és que no hi ha espai per a una dona gran, poderosa i sàvia, és lògic intentar conservar una aparença que sí que sembla tenir-lo. Per això la solució no és semblar més joves, sinó ampliar les representacions possibles de les dones.

​​​​​​Foto: Camila Falquez

Al llibre planteges que la cara s’ha convertit en un camp de batalla. Què ens diu això sobre la societat actual?
Ens diu que, quan semblava que hi havia una mica més de llibertat respecte al cos, ha aparegut una nova zona de control: la cara. Les arrugues ocupen avui un lloc central que abans no tenien. I això implica una pèrdua de llibertat. També està molt relacionat amb les xarxes socials i els filtres. No hi ha cap altre moment de la història en què les persones hagin estat tan exposades a la seva pròpia imatge. I això és completament nou.

Diries que estem assistint a una professionalització de l’aparença física?
Sí. Amb les xarxes socials ha aparegut la idea que tots som una marca. Som la primera generació que està descobrint els efectes d’aquestes plataformes i probablement no imaginàvem fins a quin punt afectarien la nostra relació amb la imatge i amb l’envelliment. Quan passes moltes hores observant-te i preguntant-te si surts bé a les fotos, arriba una indústria cosmètica molt ràpida que et promet solucions. I és aquí on apareixen tots aquests tractaments, productes i promeses.

Què et va sorprendre més dels anomenats Sephora Kids?
La diferència entre llegir-ne i veure-ho en persona. Veus nenes molt innocents i plenes de vida parlant de coses que han de corregir a la seva cara. És una barreja de tendresa i tristesa. Recordo una nena de 12 anys que em va explicar que mai s’oblidava el necesser quan dormia fora de casa perquè, si no feia la rutina una nit, ja no servia de res.

Que amb només 12 anys parli amb aquesta seriositat és preocupant.
Exacte. Em va fer molta pena perquè em vaig veure reflectida en ella. Però jo tinc 37 anys i estic escrivint un llibre amb disciplina, i soc conscient que no estem parlant de llibertat quan hi ha una disciplina tan fèrria al darrere. Quan això passa als 12 anys la preocupació és encara més gran, perquè si a aquella edat, quan encara ets una esponja, ja tens aquesta relació disciplinada amb la teva imatge, costa imaginar com evolucionarà quan siguis adulta.

"No estem parlant de llibertat quan hi ha una disciplina tan fèrria al darrere"

Al llibre parles de “violència estètica”. Per què costa tant identificar-la?
Perquè sovint necessitem paraules per reconèixer realitats que sempre han estat allà. Des que es va publicar el llibre, diverses dones m’han explicat situacions que només van saber identificar després de llegir-lo.

Tinc esperança que, a mesura que hi hagi més consciència, també hi hagi més ètica dins les cabines estètiques. Per exemple, no hauria de ser admissible que una professional et faci sentir que tens un problema en una part del cos que ni tan sols t’havies plantejat. Entres en una cabina sense una preocupació determinada i en surts convençuda que necessites un altre tractament. Això sí que és una cosa que podem canviar.

La relació entre mares i filles travessa tot l’assaig. Què vas aprendre observant les dones de la teva família?
Vaig aprendre coses molt bones i altres de més difícils. Quan miro enrere entenc que la gran violència estètica que rebia la meva mare no tenia tant a veure amb les arrugues com amb la cultura de la dieta dels noranta, però té una relació amb l’envelliment que em sembla molt bonica. M’ha explicat que hi ha un moment, als 50-55 anys, en què acceptes els canvis del cos i això és alliberador. 

"Tinc esperança que, a mesura que hi hagi més consciència, també hi hagi més ètica dins les cabines estètiques"

Com a mare, quines converses t’agradaria que la teva filla no hagués de tenir d’aquí a 20 anys?
No crec que estigui malament parlar de bellesa o de cos. El que m’agradaria és que el to fos diferent, més lliure i més positiu per a les dones. Moltes vegades reproduïm comentaris que hem après sense adonar-nos-en, però tinc esperança que en el futur es pugui parlar del cos d’una altra manera i que també hi hagi més espai per a altres temes com la cultura, l’espiritualitat o la intel·lectualitat. Les adolescents continuen parlant molt més del físic que els nois, i això demostra fins a quin punt continua sent una qüestió central per a elles.

Existeix el risc que s’obri una nova bretxa entre les persones que poden mantenir determinats estàndards estètics i les que no?
Absolutament. Aquesta bretxa ja s’està obrint. Quan vaig publicar el llibre vaig llegir un article que plantejava que la gran majoria de la població estarà lluitant contra l’envelliment mentre una petita minoria privilegiada quedarà al marge d’aquesta dinàmica. També hi ha qui parla d’un nou luxe: ja no és portar un objecte car, sinó fer-se un tractament invisible que et faci semblar més jove sense que ningú detecti què t’has fet. 

Aquest boom de l’skincare i dels tractaments és un fenomen recent?
La meva sensació és que hi ha un abans i un després de la pandèmia. Ja existia una tendència, però es va accentuar molt. Durant el confinament vam passar moltes hores observant-nos a través de pantalles i això va intensificar la relació amb la pròpia imatge. Després vaig començar a sentir converses sobre tractaments estètics amb una naturalitat que abans no existia. Vaig pensar: “D’acord, això ara és normal”.

​​​​​​Foto: Adrià Cañameras

Quin paper hi ha jugat TikTok?
Segurament important. Moltes persones de la teva generació hi vau entrar durant aquell període. Encara és aviat per entendre totes les conseqüències de la pandèmia, però en relació amb la imatge sí que percebo un canvi molt clar: és com si les cares haguessin d’assemblar-se als filtres.

Quines autores t’han ajudat més a entendre el vincle entre identitat, cos i mirada aliena?
Una de les que més em va influir va ser Jean Shinoda Bolen, que relaciona l’envelliment amb la saviesa, la identitat i el sentit de la vida. També Susan Sontag, que ja als anys setanta advertia que a les dones no se’ns promet la saviesa de la mateixa manera que als homes. Bolen desenvolupa aquesta idea i parla de dones molt aferrades a la identitat de la noia jove que, quan aconsegueixen transcendir-la, poden accedir a una font més profunda de coneixement i saviesa. És una idea que em va inspirar molt.

Després d’escriure aquest llibre, hi ha alguna cosa que facis diferent quan et mires al mirall?
Sí. El canvi no té a veure només amb com em miro a mi mateixa, sinó també amb com miro les altres dones. Ara observo dones més grans com una font d’inspiració i no com una cosa que m’hagi de fer por. També he canviat la manera d’entendre la relació entre salut i aparença. Arran d’alguns canvis en la meva alimentació he notat molt més impacte en la pell del que havia aconseguit amb molts productes cosmètics. Això m’ha fet relativitzar moltes promeses de la indústria i m’ha donat més tranquil·litat.

També ha canviat la teva manera de consumir cosmètica?
Sí. Ara investigo molt més què hi ha darrere dels productes, d’on venen i quines evidències hi ha darrere de les promeses que fan. Un cop adquireixes aquest hàbit, et relaciones amb el consum de manera molt més crítica i tranquil·la.