Després de més d’un lustre, Phoebe Bridgers torna amb Lost Weekend, el seu tercer àlbum d’estudi i la seua consolidació com una de els veus més interessants del pop estatunidenc.

La sonoritat, alineada dins de la trajectòria de l’artista —recorda, en aquest sentit, a la línea seguida a Punisher (2020), nominat al Grammy al Millor Àlbum Alternatiu l’any següent—, encara navega per l’indie pop, el folk i la cançó d’autor. La incorporació de Jack Antonoff a la producció, talismà i mà dreta als últims anys de grans dives com ara Taylor Swift o Lana del Rey, afegeix capes sonores, distorsions i els seus tan característics sintetitzadors a un projecte en què Bridgers dona un pas mes de complexitat.

Així, sense abandonar la seua marca musical, l'àlbum explora nous recursos sonors bastant curiosos. A Haunted, Bridgers flirteja amb la cançó tradicional americana; mentre que The Governor's Waltz, gairebé una cançó de bressol, incorpora el ritme ternari propi d’aquest estil musical i un contrapunt de guitarra puntejada, que genera una sensació de lleugeresa en contrast amb la intensitat lírica.

Perquè, si per una cosa és reconeguda Phoebe Bridgers, és per la franquesa de les seues lletres. Si bé en anteriors projectes les temàtiques —i els traumes— de les cançons eren heterogènies, a Lost Weekend segueixen tres leitmotivs ben marcats. Durant els setze temes de l’àlbum, Bridgers tracta les seues contradiccions internes després de la mort d’un pare abusiu, la desafecció envers el seu expromès, l’actor Paul Mescal, i la nova il·lusió romàntica amb Bo Burnham, humorista i músic estatunidenc, i qui també ha col·laborat en la composició de l’àlbum.

Sobre Burnham tracta, precisament, Bobby, la primera cançó d’amor en tota la discografia de la cantant, i que ja s'ha convertit en un dels grans temes pop de l’any. La simplicitat, rara avis dins d’una discografia repleta d’imatges abstractes, evoca un enamorament juvenil, tendre, costumista, radical i, fins i tot, mortal, en termes lorquians (Now you’re walking around with my heart on your sleeve, And I am right here bleeding). La melodia, que fusiona punts de folk a través de banjos i guitarres acústiques amb elements del rock alternatiu dels 2000, construeix un dels moments més lluminosos de la seua carrera, lluny del minimalisme espectral típic de Bridgers. Li queda bé a Bridgers aquesta nova faceta.

Burnham també es descrit com una salvació a Liberty Tree i I Can’t Wait. Al pont d'aquesta última compta amb la col·laboració de Cameron Winter, vocalista de la banda de rock alternatiu Geese: una més que grata sorpresa pel que fa a la profunditat melòdica d'una cançó desgarradora i preciosa a parts iguals. 

Aquests temes, no obstant, només són un respir en un àlbum marcat per la complexitat femenina, la contradicció i la hipocresia. Així ocorre en Still Standing, una balada intimista en què narra, de manera molt explícita, escenes de maltractament del seu pare —mort el 2022 — a qui, no obstant, confessa trobar a faltar. L’aparent senzillesa musical del tema, que recorda a Stranger in The Alps, el seu primer treball, deixa brillar una veu gairebé nua i cristal·lina, a través de la qual l’oient rep, de manera molt més clara, la fragilitat i la contradicció. Aquesta paradoxa torna a aparèixer a Never Going Back, on es rescata un missatge de veu del seu pare que acaba amb un “t’estime”. 

En una línea similar, Phoebe Bridgers tampoc s’exculpa de la indiferència que li generava la seua exparella, a qui demana perdó a The Governor's Waltz i Lost Weekend. Aquesta última cançó, formada, únicament, per una sola estrofa, ja s’ha postulat com una de les majors joies líriques de tota la discografia de la cantant. Emmarcat a una carretera dels Estats Units redneck, i amb un aire bessó al tan estimat Champagne Problems de Taylor Swift, Bridgers reconstrueix el sentiment de culpa de no poder ser feliç quan tot n’està a favor.

Aquestes dues confessions construeixen una veu femenina que, si bé son moralment qüestionables, reivindica la complexitat i la intel·ligència —tot i destructiva— de la dona. En un món en què molts s’esforcen en pintar de blanc o negre, i en què el model de feminitat submisa retorna al mainstream, resulta reconfortant veure com Bridgers abraça, amb gran elegància, el paper de malvada.