Lux de Rosalía ja s’ha convertit en un èxit mundial. Després de dos anys, la cantant catalana ha presentat un àlbum on l’orquestra simfònica, la diversitat de melodies i d’idiomes i el misticisme han estat els protagonistes. Però, quin és el missatge que ens vol donar? Segur que se’ns escapen molts detalls musicals que desconeixem. Per això, el Diari de Barcelona ha convidat l’Àlex Pérez i en Rolf Baecker perquè ofereixin la seva mirada musical.

L’Àlex és compositor, es va graduar en el grau de Sonologia a l’ESMUC i actualment és professor a Taller de Músics. D’altra banda, en Rolf Baecker és professor de l’ESMUC, va estudiar Musicologia a la Universitat de Colònia i està especialitzat en flamenc, instrument de corda i música i religió. Entre la no-dualitat, l’espiritualitat i els simbolismes han anat desgranant l’àlbum de Rosalía i han intentat aprofundir en el missatge que la cantant ens envia.

Per començar, què us va transmetre el primer cop que el vau sentir?
Àlex- A mi m’ha entusiasmat. Una vessant és des de la part estètica com de la bellesa, de sentir-me aclaparat en escoltar una obra així. En un temps com el d’ara, on vivim en una societat líquida, tot és molt ràpid i, de cop i volta, ens arriba un artista mainstream que ens proposa un salt en el temps. Ha estat una cosa superior, encara no he trobat ni les paraules per explicar el que he viscut amb aquest disc i el que penso que viurem.

Rolf- Potser la primera escolta no és el que més m’ha impactat, perquè em fa l’efecte que és una cosa que cada vegada que la torno a escoltar m’ofereix més vies possibles per indagar.

A- Jo vaig buscar informació com un boig fins que vaig trobar una entrevista on la Rosalía deia que l’àlbum s’havia d’escoltar a les fosques i vaig dir “així és com ho faré”. No recordo com va ser. Recordo seure a casa meva, a terra, durant una hora amb els ulls tancats. Al principi sí que analitzava, però va haver-hi un moment en què de cop i volta em vaig fondre amb la música i no recordo més. Aquest disc va més enllà dels conceptes i no es pot entendre amb el procés mental típic, sinó que el que es busca és justament l’experiència, poder-lo viure.

Molts mitjans l’han puntuat com un 10 de 10. L’han qualificat com dels millors. Esteu d’acord?
A- És que no he sigut molt fan del rànquing.

R- Jo també en tinc dubtes.

A- En general, quan parlem de qualitat musical entrem en un tema que és impossible de definir. Si tenim criteris quantificables, potser ens podem acostar a una cosa. Si és jutjar la qualitat, hauríem de saber una mica quines intencions hi ha darrere. Fins a quin punt hi ha interessos per fer-nos partícips d’una experiència espiritual, mística? Vam observar altres iniciatives semblants si pensem, per exemple, en Madonna quan va tenir el seu gir una mica espiritualista.

És complicat perquè tota l'estona hi ha simbolisme. Jo penso que ella no ho quantificarà pels diners, em fa la sensació que realment és una obra feta des d'un lloc bastant genuí i honest. És un disc en què necessitarem molts anys per poder ubicar. Som davant d'una cosa que, evidentment, el fet que sigui mainstream ens fa dubtar si això realment és una cosa d’art entesa com a tal o si hi ha molt d’interès econòmic al darrere.

En aquest sentit, considereu que aquest art es podria considerar art d’avantguarda?
A- El tema de l’avantguarda sempre m’ha generat dubtes, perquè què trenquem, no? És a dir, negar la tradició és afirmar la tradició. Jo trobo que aquest disc més que avantguardista és un intent de poder musical. D'alguna manera explica el que vol explicar sense pensar si ho trencarà o no ho trencarà. És una sensació que s'apropa més a abraçar el passat que a trencar amb el passat.

R- L’art es concebia en el passat com a una espècie de demostració del domini de certes tècniques, per la qual cosa en aquest sentit podríem dir que sí que és art. L'avantguarda musical té aquest punt de no ser compatible amb les masses, però evidentment això no és una cosa que passi aquí, que crec que és un punt positiu de Lux. Malgrat la multiplicitat de referències que es troben, és un disc que també es pot escoltar perfectament prescindint de tot això i només gaudint de com sona. Una mica, salvant les distàncies, com El nom de la rosa d'Umberto Eco.

I us ha cridat l’atenció que la religió sigui el tema central?
A-Jo penso que el tema central no és la religió, en el fons. Per exemple, a Sauvignon Blanc ens parla de la copa de vi. I ens parla també, en altres cançons, de buidar-nos per omplir-nos. Ens parla que el nostre cos és com un canal. El disc no parla de la religió, sinó de l'espiritualitat. Parla d'intentar entendre, i ho fa a través d'un concepte que és l'amor diví. Aquest Déu que en comptes de jugar amb el càstig, amb la culpa, amb el perdó, és un Déu amb què ens relacionem a través de l'amor. Per això va molt bé, perquè és un disc que tracta d'amor mundà, dels seus ex, de la seva vida. 

Si tu et vols quedar aquí t’hi pots quedar, però si vols anar més enllà també ens està parlant de l'amor a Déu. I amb Sexo, Violencia y Llantas és tot un procés d'aquest primer amor amb el patiment, el dolor. Totes aquestes cançons dels primers dos moviments, més fosques, porten a aquesta manera d'entendre la religió, el càstig. I poc a poc la llum es va obrint i ens va guiant cap a aquest amor diví i ens ensenya com entregar-s'hi. Des del punt de vista musical està també ple d'això. Els instruments, de cop i volta a nivell de producció, tens una guitarra a De Madrugá, que, per exemple, comença molt primeta, sense greus, i paulatinament es va omplint i en el moment en què entren els timbals i no te n'has adonat, perquè s'ha enganxat amb la guitarra. El que ella busca sonorament és no contraposar els elements, sinó unir aquests dos mons. Igual que estic unint el món terrenal amb el món espiritual, com puc unir el passat amb el present?

Pel que fa al punt de vista musical, hi ha cap element que s'ha utilitzat tradicionalment en la religió musical que es vegi en aquest disc?
R- Sí, hi ha unes quantes referències, en aquest sentit. Daniel Gómez va fer la tesi doctoral sobre la Rosalía i va concloure que n'hi ha unes de bastant explícites a Hildegard von Bingen. És interessant per a l'espiritualitat, perquè és una de les grans místiques i, a més a més, de les poques místiques medievals. Per tant, aquí hi ha aquesta salutació al misticisme femení medieval, que també té immediatament una implicació en l'ús del llenguatge. Perquè aquí veiem, per exemple, que hi ha conceptes espirituals que s'expressen amb un vocabulari que sembla contraproduent, un vocabulari sexual. Fins i tot, al final de Berghain, on diu “I’ll fuck you 'till you love me”.

A- De fet, ella diu que en general referencia molt, tant musicalment com en el relat, tot allò que té a veure amb la irreverència femenina. Tenim la Björk, que clarament és una de les representants en aquest tractament sonor també més actual. Però després també hi ha una cançó, quan canta en ucraïnès, que recorda la història d’Olga de Kíev, una reina vikinga que va assassinar tots els seus pretendents per venjar la mort del seu marit.

Musicalment, per exemple, a la primera cançó hi ha la cadència picarda, com també una de molt típica: de cop i volta estàs en la tonalitat menor i, de sobte, a la resolució te’n vas al mateix acord, a la fonamental en un to major, cosa que porta llum. I quina paraula hi ha en aquella última nota? “Déu”. 

Tenim el Mio Cristo, Piange Diamanti, que és com una espècie d’ària. Per parlar de la nostàlgia, del pas del temps, tenim un fado; tenim un vals, que hi ha un moment que sembla una ranxera, també, per parlar-nos justament d’aquest despit. Per això dic que es tracta d'un disc que cada cop que l’escoltes realment hi ha alguna cosa nova que penses: “Uau, no hi ha absolutament res —o com a mínim res que jo cregui— que hagi deixat a l’atzar”.

Què és el que més us ha sorprès d’aquest àlbum i quina és la tècnica musical que penseu que és més espectacular per vosaltres?
A- Jo crec que ha fet una cosa que fa molt de temps que no es fa, com a mínim en el mainstream. Havíem oblidat un aspecte amb què l’òpera, per exemple, juga molt: entendre que amb la música podem entendre allò que diu el text i fer-lo encara més comprensible, igual que a les bandes sonores. És una cosa que l’església també va entendre quan va arribar al poder i es va dir: “ostres, la música té molt de poder, deixa’m prohibir-la i que només hi estigui a través del culte”.

R- Jo també coincideixo en que això és fonamental. Si mirem una mica els possibles precursors que, per exemple, s’han ficat des de la música popular urbana en la música clàssica o n’han tret elements, molt sovint eren coses molt superficials —seqüències harmòniques típiques o certes estructures musicals—. Era una cosa més realment pels sentits, sense indagar en qüestions molt més profundes de la música clàssica, com la relació entre música i text, la retòrica musical, la semiòtica, l’hermenèutica… I tot això és subtil i fa que la gent ho escolti.

Fins i tot hi ha una cançó en 5x8, per exemple. Normalment, quan fas experiments rítmics hi ha una gran massa de públic que no és capaç de seguir-te. Estem acostumats només al 4x4. I això també penso que és una virtut: si, d'una banda, oferim aquesta possibilitat d’aprofundir, però, d'altra banda, després hi posem una paret entremig, el resultat no serà el desitjat. En canvi, si convides a entrar, a passar per una porta, i després comentes: "mira, tot això també ho pots sentir, això és una cosa positiva i espero que tingui el seu efecte".

A- És com quan veus un paisatge. Si saps de biologia o com funciona tot, pots aprofundir-hi i trobar-hi més capes, més interès. Però encara que no en sàpigues, només que miris aquell paisatge ja sents una plenitud, una mena de pau. No cal entendre la complexitat per sentir-la. Amb Lux passa el mateix que amb un paisatge: l'escoltes i penses: “Déu existeix”.

En una conversa prèvia heu introduït el concepte de la no-dualitat. Ens podríeu explicar què significa?
A- És molt complex, perquè la no-dualitat parteix de l’afirmació que no es pot entendre a través dels conceptes i processos mentals, ho has de fer a través de l’experiència. És un corrent en el qual es basa sobretot l’Advaita Vedanta, una branca de l’hinduisme, i el xivaisme del Caixmir, però també el taoisme amb el ying i el yang. El que ens explica és que en el món tenim aparents dicotomies: el bé i el mal, la llum i l’ombra, jo i ell, Déu i nosaltres, la Terra i jo. Però en el fons no són oposicions sinó una unió: no hi ha infinits individus sinó una totalitat.

I això és justament el que la Rosalía fa tota l’estona: confrontar-nos en una mena de dicotomia a través del relat de l’amor contra l’espiritualitat, el pop contra el classicisme. Fins i tot per mitjà les tècniques de gravació. Hi ha tècniques molt clàssiques, com la reverb del piano de Sauvignon Blanc, el Dani López, que és de la Garrotxa, i l’ha gravat ell la seva habitació. Clar, això la música pop no ho fa, es posa la reverb de mentida.

En una entrevista de The New York Times, la Rosalía explica que la seva germana diu que Lux no és pop, però ella vol pensar que sí. Què en penseu vosaltres? Quins són els límits del pop?
R- Els musicòlegs en diem música popular urbana, que és una música que neix també amb les tecnologies i té unes finalitats notablement comercials, no? Llavors, clar, dins d'aquest aspecte, si realment considerem que la finalitat econòmica és consubstancial amb la música pop, en el fons hi ha una finalitat comercial darrere de Rosalía, no ens equivoquem. No obstant, no cal considerar-ho com una cosa dolenta. Normalment, quan parlem de coses populars entenem que hi ha una cosa que és popular i una altra que és artística. Aquesta distinció entre l’artístic i el popular es dissol aquí.

A- El pop al final és això: que tothom hi accedeixi o que tingui una certa repercussió. I, evidentment, si jo hagués elaborat aquest disc no hauria fet pop, perquè no hagués estat en boca de tothom. M’haurien dit que estic boig, que estic fent una cosa per a la qual la gent no està preparada. La Rosalía ha posat tota la maquinària d’una discogràfica com Sony Columbia a treballar en un concepte com l’espiritualitat, que probablement ara és com un moment convuls en el món: crisi de valors, auge de l’extrema dreta, auge de moltes coses. I és un moment dolent per fer això, perquè se la pot titllar ràpidament de retrògrada. Llavors, no sé si és pop ella o si és pop el que fa, però el que queda clar és que aquest disc ho serà, de pop.

Acompanyant l’Àlex Pérez i el Rolf Baecker a la sortida del campus Poblenou, seguim xerrant sobre Lux, ja que la complexitat i les capes d’aquest disc podrien omplir hores de conversa.