[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 20 de setembre 2020

Fa 50 anys que Mª Antonia es va enamorar de la infermeria. Va ser quan operaven al seu pare a l’Hospital Militar que es va adonar que aquell era el seu lloc. Sempre s’havia sentit còmoda a les distàncies curtes amb persones que tinguessin algun problema, i va arribar a la conclusió que podia aportar tot allò que se’l removia per dins i que podia beneficiar a altres persones. I què se li remou? Comprensió, empatia, la capacitat d’ajudar. El fet de poder contribuir a reconduir l’actitud d’una persona a la qual, per una malaltia o altra, li queia el món damunt.  

Tot i haver penjat la bata blanca d’infermera, Mª Antonia continua ajudant als altres com a voluntària a la fundació CECAS, dedicada a l’atenció de persones amb drogodependència. I, al mateix temps, continua formant-se en l'àmbit personal a l’Escola de la dona i a l’Aula d’extensió universitària per a la gent gran.


Com recordes els teus primers anys com a infermera?

Tenia 20 anys quan vaig començar. Per mi va ser un xoc. Recordo el primer pacient amb una tetraplegia molt elevada; un noi que, a més, va tallar amb la seva parella perquè la seva condició era molt greu. Això em va impactar molt. De fet, ara segueixo mantenint el contacte amb ell.

Un altre pacient que també em va tocar molt va ser un arquitecte que just començava la seva carrera, va tenir un accident de cotxe i va quedar paraplègic. Avui és el marit de la meva millor amiga.

Vull dir que continuo relacionant-me amb determinats pacients que vaig tenir fa 45 anys.  Però és que, per mi, amb 20 anys, va ser un impacte bèstia a tots els nivells. A un xaval de 18 anys que li diguis “s’ha acabat”... per mi tot això va ser un món que vaig haver de processar.

En quines altres unitats has treballat?

Després de tetraplègics vaig canviar a la REA (Unitat de Reanimació), que és semblant a l'UCI, perquè volia conèixer casos crítics, on vaig estar cinc anys. Després em van oferir el càrrec de supervisora, que vaig desenvolupar durant 35 anys.

Realment he estat més anys fent gestió com a supervisora que de personal assistencial. Però mai vaig deslligar-me de l’assistència, ja que estava en la Unitat de qualitat i seguretat del pacient.

Quin és l’aspecte més dur de la teva professió?

Destacaria tres qüestions. Primer, l’aspecte emocional, per tot l’impacte que suposa. Això depèn també de la unitat en la qual treballes perquè, òbviament, no és el mateix estar a una planta d’hospitalització convencional que estar a urgències o a l'UCI.

Segon, l’aspecte de responsabilitat professional. Quan estàs a l'UCI tens un metge al costat, estàs recolzada. Però quan estàs a una planta convencional, aquest suport no el tens. Quan tens un problema, has de trucar a urgències perquè vagi el metge quan pugui, i això et genera molt estrès i molta ansietat en l'àmbit professional.

I, tercer, l’aspecte físic, perquè si et toca una unitat de 30 llits, amb torns de 12 hores... Tu pots acabar recorrent fàcilment 14 kilòmetres.

Què fa a una bona infermera?

L'empatia i saber tractar amb els pacients. Crec que de la meva generació a la d’ara hi ha hagut un canvi significatiu. Les infermeres ara surten molt tecnificades, saben moltes coses, però el fet d'estar a peu de llit, a empatitzar amb els pacients.... Les de la meva generació veiem que ja no és el mateix. És clar que sempre hi ha excepcions, però crec que abans era molt més vocacional i més sacrificat.

També és veritat que aquesta relació infermera – pacient s’ha vist reduït, per una banda, per l’impacte de la tecnologia; ara tot està als ordinadors. Per una altra banda, a la meva època les visites dels familiars estaven molt restringides. Si a això li sumem que els pacients amb lesions medul·lars podien estar ingressats fins i tot durant anys, es creava molt vincle. Recordo que ells ens deien: “Vivim l’exterior a través de vosaltres” perquè els explicàvem tot el que fèiem el cap de setmana, que si havies anat al cinema, a la platja...

Com va ser jubilar-te?

Fins cinc anys, abans de jubilar-me sempre deia que, encara que guanyés la loteria, jo seguiria treballant. Gaudia moltíssim treballant i, a més, era com la meva teràpia. A la feina m’oblidava completament dels meus problemes. Però els últims cinc anys ja estava desitjant marxar, perquè es va endurir molt l’hospital. Havies de ser productiu, t’exigien cada vegada més.

A més, jo com a supervisora estava entremig. Has de tenir una mica de mala llet per ser supervisora perquè si no et prenen el pèl, però jo em considerava molt bona companya i, per mi, les meves companyes també eren les infermeres assistencials. Qualsevol comandament intermedi és dur.

Creus que es valora la professió com es deuria?

No. Perquè d’entrada la infermeria ve de ser una ATS (ajudant tècnic sanitari), que ja t’ho diu tot: ajudant del metge. Ara, amb la Covid, crec que s’està començant a valorar més la infermeria perquè s’ha vist com treballen. Veient a les meves companyes i el que m’expliquen, que estaven a primera línia, dic: “Olé vosaltres”. Em sento orgullosa d’haver sigut infermera. Però crec que fins ara no s’havia valorat tant.

En les consultes, si el metge arribava tard, era a la infermera a qui posaven com fulla de julivert.

Això els pacients però, i els metges?

Depèn molt del servei i de si ja et coneixen o no. Si et coneixen es fien molt de tu. Però si ets nova, costa una mica. Has de guanyar-te la confiança del metge.

Però també és veritat que quan arriben els residents de primer o de segon que no saben res, s'enganxen a la infermera, que al final és qui acaba ensenyant-los moltes coses. També som les infermeres les que els diem: “O t’espaviles o li dic al metge adjunt que t’espavili”. Al final és com tot, has de demostrar que ets responsable i que tens ull clínic.

Recordes alguna etapa tan dura a nivell de saturació d’hospitals?

No. Però hi ha un matís. El que jo he viscut va ser la necessitat d’ampliar llits. Si la planta tenia menjador, podien arribar a posar fins a sis llits perquè no hi havia espai. En neurologia, per exemple, va haver-hi una època que fins i tot als passadissos posàvem llits. En la situació d’ara, amb la pandèmia, necessites llits, monitors, respiradors i personal especialitzat perquè no qualsevol pot ficar-se en una UCI.

Alguna anècdota que t’hagi marcat.

Tinc dues. L'any 2002, el director de Trauma es va adherir al pla dels Hospitals sense fum. Jo fumava una mitjana de dos paquets al dia, i no se li va ocórrer altra cosa que dir: “Mª Antonia, tu hauries de presentar l’Hospital sense fum en Trauma”. Ho vaig presentar perquè em van convèncer. També és veritat que estava a favor que no es fumés als hospitals. La meva història era: “Soc fumadora, però respecto les zones amb fum i les zones sense fum”. A més, tot això va influir en el fet que deixés el tabac, perquè jo crec que de no haver sigut per això, seguiria fumant ara mateix.

També recordo que hi havia un equip de bàsquet de paraplègics. Les infermeres de la unitat ens vam fer fans. Vall d’Hebron tenia una pista de bàsquet i venien d’altres hospitals, com de la Guttmann, i feien partits. Les infermeres procuràvem tenir-ho tot per baixar quan jugaven per animar als de la Vall. I quan es van inaugurar els jocs paralímpics, recordo que una part dels que portaven la bandera havien estat pacients nostres, i em va marcar molt veure’ls passar amb la bandera.

Que consell donaries a algú que comença a exercir ara?

Que tingui paciència, que observi i aprengui de les veteranes. Que sigui humil, i que es formi en relacions interpersonals, en dol, en resolució de conflictes, en intel·ligència emocional. Aquesta formació va implícita a la professió.

I a algú que no trigui a jubilar-se?

Que busqui el seu nou espai, la seva nova realitat. Que cultivi aficions i que no s’aïlli. Que cerqui alternatives a aquesta comunicació i relació amb la gent que, indiscutiblement, amb la jubilació disminueix considerablement. Però, sobretot, que visqui i gaudeixi de la vida.

Es deixa de ser infermera?

No, mai. Jo sempre he dit que serè infermera fins que mori. L’essència perdura fins al final, encara que una perdi la tècnica per la falta de pràctica.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —