Hi ha llibres que neixen per ser llegits i d’altres que neixen per ser escoltats. Manual per infiltrar-se malament n’és un. Una obra que atrapa i té la virtut de parlar-nos des d’una posició que tots podem reconèixer. Març Llinàs entra al panorama literari com algú que domina els codis de comunicació contemporània, aquells on la immediatesa del missatge prima sobre la pausa de la reflexió escrita. 

Infiltrar-se és, per definició, un exercici d’equilibri sobre la mentida, però què passa quan l'espia va amb sabates de pallasso? El debut de Març Llinàs arrenca amb una confessió íntima sobre la identitat trans que marca el to de tota l’obra: una barreja d’humor irònic i vulnerabilitat. L’autor no enganya; el seu esperit és el de la crònica del supervivent, que riu per no plorar, i aquesta honestedat brutal és el seu actiu més gran per connectar amb un lector que se sent igual.

Ell deixa clar que no ha vingut a llegir un manual d’espionatge, sinó a observar com la realitat s’estripa sempre que intentem ser algú que no som. L’expectativa no és resoldre un crim, sinó descobrir fins on pot arribar l’absurd humà quan es posa una placa falsa al pit i una perruca mal ajustada. 

El propòsit del text és analitzar com construïm qui som en un entorn crític. Llinàs, doncs, utilitza l’exemple de les infiltracions policials en moviments d’esquerra —extretes de capçaleres com El Salto, o elDiario.es— per reflexionar sobre el fet de disfressar-se. Aquesta és la metàfora principal del llibre: si la policia s’infiltra en els nostres espais sense nosaltres saber-ho, fins a quin punt ens infiltrem nosaltres en una societat que no ens accepta?

L’autor oscil·la entre el reportatge periodístic i la vivència personal. En aquest sentit, el llibre és un èxit com a eina de reflexió social i entreteniment ràpid que interpel·la directament les contradiccions d’avui en dia.

Tanmateix, quan ens endinsem en el terreny estrictament literari, l’obra comença a trontollar. Això fa que analitzem més l’estructura que l’anècdota. La clau no és la història en si, sinó el fil que la cus. El llibre pateix d’una oralitat sobreabundant que acaba fent que es perdi en la seva pròpia xerrameca i desdibuixi la història. El ritme és tan frenètic —tan proper al tempo de la ràdio— que el text troba a faltar una arquitectura que sostingui la profunditat del que s’hi planteja.

L’agilitat del discurs, que en un altre àmbit resultaria una virtut, aquí actua com una arma de doble tall que impedeix al lector assimilar el pes de la qüestió. A més, el missatge corre el risc d'evaporar-se un cop s'apaga la darrera rialla. En el fons, l’obra funciona millor com a manifest generacional i exercici de sàtira que com a peça literària amb voluntat de permanència. 

En definitiva, ens trobem davant d’una proposta honesta amb un rerefons molt important, però que es queda a mig camí de la maduresa formal. Llinàs ha construït un personatge amb qui podem empatitzar, però ha oblidat que un llibre exigeix una consistència que sobrevisqui a l’enrenou del moment. Cal quelcom més que una bona interpretació per sostenir la funció de l’obra; cal una mica de dramatúrgia que no depengui del carisma de l'autor.

És una bona infiltració en el món editorial, però el micròfon ocult encara fa massa soroll de fons per deixar-nos escoltar el que el llibre realment ens vol explicar.