Mar Cabra, periodista: “M’havia tirat tanta gasolina a sobre que m’havia cremat” - Diari de Barcelona
L'èxit és, segons el DIEC, el “bon resultat d'un negoci, una empresa". Però, per a Mar Cabra (Madrid, 1983), aquesta definició es va convertir, durant molt de temps, en una gran trampa. La periodista coneix de primera mà què significa estar al cim: l’any 2017, el món la mirava com el màxim exponent del triomf periodístic. Formava part de l’equip del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, que acabava de guanyar el Premi Pulitzer pels Papers de Panamà. Amb això, Cabra culminava una carrera brillant que l'havia portat per la BBC, la CNN i a ser pionera del periodisme de dades al nostre país.
Tot i el prestigi, la realitat interna era una altra: Cabra s’anava cremant a foc lent. Com molts altres treballadors avui dia, la periodista va patir un burnout —la síndrome del treballador cremat—, un esgotament crònic que va acabar col·lapsant la seva salut física i mental, fins al punt de fer-la abandonar la professió en el seu millor moment.
Avui, la periodista ha canviat les exclusives mundials per la divulgació sobre el benestar digital i el suport a les persones, a través de la fundació The Self-Investigation. Ens respon des d’Almeria, on ha anat a presentar el seu nou llibre Vivir a jornada completa. “Estic fent l’entrevista a la vora del mar, mirant l’aigua mentre cau el sol. No es pot estar millor”, explica amb una veu que inspira pau. Entre la costa meridional i la redacció del Diari de Barcelona, connectem amb ella per desgranar com el pes del seu prestigi gairebé li costa la vida, i per què ara la seva prioritat és, simplement, viure.
Poc després de guanyar el premi Pulitzer vas deixar el periodisme. Per què, després d'un reconeixement així, decideixes canviar el rumb de la teva vida?
Estava esgotada físicament i emocionalment: no m’alegrava tant de les coses, estava molt irascible, molt negativa. Plorava moltíssim perquè no em venia de gust anar a treballar i estava angoixada. Això xocava molt amb tots els èxits i els aplaudiments de fora. Per això vaig pensar: “Si l'èxit és això, és una puta merda”.
Què va passar perquè arribessis a desmuntar aquest concepte de l’èxit?
Durant tota la meva vida he estat treballant de valent, amb molta persistència i fent tot el possible per arribar al capdamunt. I què és el més alt en el periodisme? Un Pulitzer. Però quan hi vaig arribar, em vaig sentir buida: no em vaig sentir plena ni feliç. Em vaig adonar que havia perseguit l’èxit incorrecte.
A Vivir a jornada completa, expliques que el teu col·lapse es va anar cuinant a foc lent. Quan vas començar a notar que t’estaves cremant?
La síndrome del burnout és el resultat de l’estrès cronificat. El cos, com bonament pot, envia senyals —com posar-se malalt—, però jo no tenia ni idea d’interpretar-les. Vaig ignorar qüestions tan greus com perdre un ovari o tenir problemes de tiroides. Creia que era mala sort, però era el meu cos dient-me: “T’estàs passant, xata”.
“Em creia que era una màquina, i no: soc humana"
Què et mantenia tan enganxada a la feina per arribar a ignorar, fins i tot, la salut física?
Em vaig creure a cegues la frase de “si trobes la teva passió, mai hauràs de treballar”. Pensava que la passió era la gasolina per arribar a dalt. Però aquesta frase és tramposa perquè li falta: “però no t’oblidis de cuidar-te pel camí”. Em creia que era una màquina, i no: soc humana. Me’n vaig adonar quan la passió va desaparèixer. Ja no tenia motivació intrínseca per aixecar-me al matí. M’havia tirat tanta gasolina a sobre que m’havia cremat.
Confesses que vas sentir “culpa i por” a ser l’ovella negra que es rendeix. Per què fa tanta vergonya parlar de salut mental a la feina?
Hi ha un gran estigma. Segons la Comissió Europea, una de cada dues persones té por de dir que està malament perquè creu que això afectarà la seva carrera. I és una por fundada: conec gent que ho ha dit i se l’ha arraconat. També hi ha l’autoestigma; penses “això només em passa a mi, soc la rara o no tinc el que cal tenir per sostenir aquest nivell”. Però no és així: tothom té problemes de salut mental o viu a prop d’algú que en té.
“Vivim al món digital com si visquéssim amb les portes i finestres de casa obertes"
La hiperconnectivitat va ser un detonant clau del teu burnout. Com et va afectar?
Creia que era molt bona fent multitasca i estava connectada a la feina tota l’estona. No sabia que això tindria un efecte sobre el meu sistema nerviós. Avui vivim al món digital com si visquéssim amb les portes i finestres de casa obertes.
Deu anys després, com afecten les noves tecnologies a la societat laboral?
Cada vegada hi ha més risc de tecno-estrès. És urgent aprendre a relacionar-nos amb la tecnologia de manera saludable en els entorns de treball. Sinó, cada vegada serem més treballadors cremats, amb més estrès digital. Els nous avenços poden ajudar-nos, però també anar en la nostra contra.
Ara com et relaciones amb la tecnologia?
No m’allunyo de la tecnologia; m’hi relaciono de manera intencional. La clau és decidir quan t’hi acostes. En el meu cas, no tinc les notificacions de WhatsApp activades i tinc els grups arxivats. Hem de lluitar contra el sentit de la urgència que ens fa creure que tot és per a "ja", perquè si no, no hi ha desconnexió ni descans; només malaltia a llarg termini.
L’any 2020 cofundes la fundació The Self-Investigation. Com ha evolucionat aquest projecte?
Vam començar donant suport a periodistes durant el confinament i ja hem ajudat més de 13.000 professionals. Ara treballem amb tota mena de professions vocacionals: metges, advocats, educadors.... Em sembla un drama que la feina s’hagi convertit en un centre de patiment en lloc de ser un centre d’esperança. No podem continuar estirant la vocació fins a l’extenuació.
"Em sembla un drama que la feina s’hagi convertit en un centre de patiment"
Per acabar, què és per a tu l’èxit avui?
L’èxit és estar en calma i sana, i des d’aquí decidir lliurement. Com deia Viktor Frankl, “entre l’estímul i la resposta hi ha un espai on resideix la nostra llibertat”. Si estic en calma, puc ser la meva millor versió per a qualsevol cosa que vingui.






