La cantautora Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999) acaba de publicar D'aquesta aigua no en beuré (Hidden Track Records), el seu segon disc, en què posa en dubte certeses que donem per absolutes. En una entrevista amb l'ACN, explica que és un disc que "agafa aire" i "dona valor a la lentitud" en un moment en què "impera la rapidesa". També reivindica que els pobles siguin un lloc "des d'on es creï la cultura" i lamenta que de vegades sembli que "si les coses no passen a Barcelona no passin". Pujol admet que aquest cop ha sentit "més pressió" que amb el debut, 'Cançons de rebost', però defensa que el nou treball és "real", "transparent" i "molt sincer".

El disc té deu cançons i l'ha produït Jordi Matas. A Mitja vida i De saber no en sé, Pujol parla del seu propi ritme i d'acceptar que ser lenta és una benedicció. A Ullsclucs i Jo soc tracta les contradiccions de la seva identitat. A Moralina inventa refranys per qüestionar la moral inflexible, i a Quilòmetres llum trenca amb la idea d'un temps lineal.

El treball compta amb les veus de Carmen Aciar a Ullsclucs, Sílvia Pérez Cruz a He vist l'amor i Rita Payés a No diguis mai. A més, La mà a la mel parteix d'un poema d'Anna Tobías. En directe, Pujol continua acompanyada de la violoncel·lista Bruna González, amb qui ha fet més de 150 concerts en tres anys.

Un títol que es contradiu

Mar Pujol explica que el títol li va venir a partir del refrany sencer, 'No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré', però que es va quedar amb la segona part. "Em va semblar molt interessant dir una cosa que sempre ens han dit que no diguem i afirmar-la", explica. Segons ella, fer-ho "implica acceptar que necessitem contradir-nos".

L'artista defensa que de vegades cal agafar-se a alguna veritat, perquè si no "tot seria molt relatiu". Així i tot, aquesta veritat conviu amb "el canvi constant de pensament i de món". "Per mi, 'D'aquesta aigua no en beuré' és afirmar una cosa que saps en el fons que canviarà", resumeix.

Pujol no sap si canviar d'opinió s'ha convertit en un acte de rebel·lia. Sí que avisa que, quan ens aferrem massa a les nostres opinions, deixem d'escoltar les dels altres. "Això és el que em sembla perillós, no tenir la voluntat d'una conversa real i d'escoltar realment l'altre", diu.

Crear des dels pobles

La cantautora viu al Lluçanès i diu que veu "amb certa indignació" que es doni poc ressò al que passa fora de Barcelona. Considera que el retrat d'un país el fa "la diversitat de veus" de totes les comarques. "Els pobles no només són un lloc on es consumeix la cultura, sinó que han de ser un lloc des d'on es creï", defensa.

Per això reclama que es donin facilitats als artistes perquè puguin fer la seva feina des del món rural. Només així, diu, es podran sentir "totes aquestes veus diverses".

Més pressió que amb el debut

El seu primer treball, Cançons de rebost, va guanyar el Premi Enderrock 2025 de la crítica al millor disc de cançó d'autor, el Premi Alícia 2025 a artista emergent i el Premi Altaveu 2024. Pujol reconeix que, després d'aquest èxit, el segon disc li ha portat "bloqueig creatiu" i "por al judici". També, però, una exigència que l'ha fet "esforçar-se molt per cada lletra, per cada nota".

En aquest sentit, Pujol assegura que el disc respon als canvis que ha viscut des del debut. "M'ha canviat la vida i, per tant, han canviat les cançons", admet. Si Cançons de rebost era "càlid, íntim, petit, marró", el nou disc el descriu "de color blau, blanc", "cabalós" i "amb l'horitzó a la vista".