Maria Climent (Amposta, 1985) ha publicat la tercera novel·la, Punt de no retorn (l'Altra editorial), una història on reflexiona sobre com decisions inconscients et determinen la vida de forma irreversible. La protagonista, la Júlia, és una dona que ha entrat als quaranta amb una filla de dos, casada amb una dona deu anys més gran que ella i dedicada a una professió, que com moltes altres coses de la seva vida, no l'apassiona. 

L’escriptora porta al límit les “bogeries” i contradiccions d’una dona per deixar d’estar “Aparcada” i escapar de la rutina. La Júlia marxa a Londres no només a la recerca de llibertat, sinó també per retrobar-se amb la persona que era abans de ser mare. Un viatge que la porta a enfrontar-se a la seva sexualitat, la pressió estètica i a la culpa constant de la “mala mare”. En l’entrevista amb ell Diari de Barcelona, Climent tracta alguns dels temes que més la remouen i que travessen la seva nova novel·la.

Com sorgeix Punt de no retorn?
La idea va ser una mica culpa de la meua editora. Jo estava encallada amb una altra novel·la, i em va proposar la boja idea d’escriure una novel·leta eròtica curta per desencallar-me. Com més me motivo és sota pressió, i me va posar de un mes de data límit, per a Sant Jordi. Jo li vaig dir: "que no te faré una novel·la en un mes? Aguanta’m lo cubata". I al cap d’un mes li vaig entregar una envestida de novel·la. Havia començat Punt de no retorn.

Com va ser escriure novel·la eròtica per primer cop?
Pràcticament no n'havia llegit mai i no sabia com fer-ho. Les escenes on abans hauria dit: “i vam acabar al llit”, hi vaig posar la càmera per explicar el que passa. I és això el que té d’eròtica la novel·la. Per això és una paraula que no faré servir per al meu llibre. La meua editora de seguida m’ho va dir: “Això no és una novel·la eròtica, això és la teva tercera novel·la”.

El llibre gira al voltant de la crisi dels 40. Què t’interessava d’aquesta etapa?
És un tema que a mi m’interessa molt. L’he portada a l’extrem, perquè la Júlia és una dona que comença a fer moltes burrades perquè està totalment en crisi. És un moment que estàs una mica cansada de voltar i te vols aposentar una mica. I als quaranta prens decisions una mica forçades per l’edat. Si vols tenir fills penses: “si no ho faig ara ja no ho faig”.

La Júlia diu: “vas conduint per la vida fins que un dia aparques”. Els quaranta són el moment de voler tornar a engegar el cotxe?
Jo ara me'n passo de ganes, d’apretar l'embrague i sortir corrents. La Júlia i la Mòn estan en punts molt diferents, per això també m'interessava fer una parella de dones, perquè volia parlar de la menopausa. La Mòn està just en aquella etapa i la Júlia s'ho veu a la cantonada. Li mostra un futur que no li agrada i això accentua la seua crisi. A més, la Júlia se sent ofegada per la criança i té la sensació d'haver desaparegut de la seua vida. Necessita recuperar part de la persona que era abans de ser mare i desaparèixer.

Al llibre fas un retrat molt cru i quotidià de totes les dificultats que se li acumulen a una dona que entra als quaranta sent mare. Com es gestiona aquesta lluita per seguir sent tu mateixa?
T'agafa una crisi per perdre la xaveta. Pesa molt la culpa de la mala mare. El que creiem és que una bona mare és la meua. I les nostres mares han sigut abnegades, sense inquietuds ni més propòsits a la vida. I si tens altres inquietuds, aquí te ve la culpa. Perquè la Júlia vol que li passen coses, no a ella mare o dona d’algú, sinó a ella persona.

"La Júlia vol que li passen coses, no a ella mare o dona d'algú, sinó a ella persona"

Hi ha un moment a Londres en què la Júlia diu que no encaixa a enlloc. Pot ser que sigui perquè s’ha difuminat tant que ni s'entén, i ja no es cau bé ni a si mateixa?

La Júlia a Londres esperava trobar-se el conservatori del Liceu, i va acabar en un Operación Triunfo entre joves de vint anys. Amb quaranta anys te sents jove, però després et plantes a un lloc on tots podrien ser tons fills i et fa sentir que no encaixes. Per això també la matxaca la culpa.

Amb la situació de la Júlia i la Mòn, reflecteixes la crisi de l’habitatge que es viu a Barcelona, ho vas fer conscientment per fer reflexionar sobre el tema i denunciar-ho?
Sí, el que me resulta molt interessant és la diferència de classes entre una mateixa parella. La Mòn ve d'una bona família d’advocats, i té un pis heretat bonic a l'Eixample. La Júlia, en canvi, bé d’una família humil de poble, i no té cap pis, i porta una situació superprecària. Això encara les separa més. I la Júlia està buscant una llibertat que li és difícil trobar.

La Júlia busca llibertat, però fins a quin punt les decisions estan condicionades per la situació econòmica? 
És clar que com més sucre, més dolç. Vull dir:  com més diners tens, més coses te pots permetre. Però no és tant esta la pulsió de la Júlia com la d'escapar de la seua vida. Quan pren distància descobreix que no era només l'estrès i monotonia, sinó que no es volia tornar a perdre ella mateixa.

Un dels temes de la novel·la és la pressió estètica. Les dones pateixen més pressió estètica per culpa de les xarxes socials?
Ara l’estic visquent més perquè quan tenia vint anys estava la moda de les Kate Moss, però no hi havia xarxes socials. Obro Instagram i m’apareixen dones de cinquanta o seixanta que fan més goig que jo. Et mostren un model que no té res a veure amb la realitat. I això genera molta pressió. 

La Mòn no sent aquesta pressió estètica perquè viu alliberada de la mirada masculina. Per tant, la pressió ve d’aquesta mirada masculina a la qual les dones estan exposades?
Ho vaig voler recalcar. Una de les frases de la Júlia és: “jo qui vull que li agradin estos pits turgents mirant a l’horitzó. A Mòn no, que ja li agraden; a mi no és; és als homes, clar”. És evident que té un problema amb la identitat. No assumís que és bisexual. La Mòn viu alliberada d’esta mirada masculina, s’ha deixat anar i això a la Júlia li molesta.

Per què escrius una protagonista que li costa tant acceptar la seva sexualitat o la seva relació amb la seva parella?
Perquè és una cosa que passa. Conec més d’una dona que diu: “A mi no m’agraden les dones, però ella sí”. No es volen etiquetar. Les etiquetes només se les pot posar una mateixa. Però em crida l’atenció perquè no conec cap home amb aquest discurs.

La Júlia està casada amb una dona amb la qual té una filla, però insisteix a dir que és la seva amiga i refugi. Per què rebutja tant qualsevol cosa que l’apropi al lesbianisme?
La Mòn li diu: “ets una mica homòfoba, carinyo”. No accepta ella formar part d’este grup pel mateix programari que li recorda que és una mala mare, o que s’ha de viure de certa manera o que s’ha d’arribar als seixanta en plena forma.

Pot ser que la falta de referents, sobretot en una dona de la seva generació, fos la raó per la qual li costa tant definir-se com a bisexual i viure amb més llibertat la seva sexualitat?
Potser les generacions més joves ho tenen més normalitzat, però a lo millor algú que ha crescut en un poble on hi havia una lesbiana i un gai, i eren el gai i la lesbiana del poble, no en voldria formar part, o mai s’havia pensat que acabaria sent ells.

No vas tenir por que retratar una relació entre dues dones com la de la Júlia i la Mòn, tan desencantada, contribuís a oferir una imatge poc afavoridora de les relacions entre dues dones?
Sí, em feia por que es dongués a entendre una cosa que no vull. Me vaig documentar, i la vaig deixar llegir a les meues amigues que viuen en parella femenina i tenen fills, per saber quins problemes tenen, perquè són molt diferents amb els que pugue tindre jo amb lo pare de ma filla. Em vaig deixar assessorar i em van donar el vistiplau. 

Així com la Júlia lluita contra les etiquetes, com portes tu les més usuals que t’atribueixen com “literatura femenina i ebrenca”?
Malament. Espero que ara tampoc em pengin l’etiqueta de literatura eròtica. Jo faig literatura igual que qualsevol home. Jo al final tinc moltes lectores, perquè llegim més i no és perquè tinguem menos faena. Però també perquè penso que els homes no els interessa el que diguem les dones. No els interessa el que escrivim, i per tant no mos llegeixen.

Per a tu és fonamental mantenir la teva veu dialectal a les teves novel·les?
És la llengua amb què penso. I allunyar-me del dialecte és allunyar-me de mi mateixa. Escric personatges que siguen d’allà a baix, i es miren el món des del mateix lloc exacte que me’l miro jo, perquè així els puc escriure millor. I, d’altra banda, hi ha una riquesa lèxica que val la pena no deixar perdre.