La Maria Dolors Gàzquez és la propietària de la Carnisseria Maria Dolors del mercat d'Hostafrancs de Barcelona, al districte de Sants-Montjuïc. Després de prop de cinquanta anys d'ofici, dels quals els últims vint ha estat al capdavant de la seva pròpia parada, ara, amb 71 anys, intenta traslladar el negoci per poder jubilar-se. Filla de venedors de roba i verdura, va aprendre l’ofici de carnissera al mercat del Centre de l’Hospitalet per vocació. Va arribar a Hostafrancs amb 25 anys per fer de dependenta a la parada que ara té en propietat. 

Ella és la protagonista d'aquesta setmana de l’Ho Deixo, una sèrie d’entrevistes del Diari de Barcelona a persones que arriben a la jubilació amb tota una vida professional per explicar.

S’acomiada després de 45 anys de professió, els últims vint a la seva pròpia parada. És un comiat dolorós?
A mi em fa molta pena deixar la parada. Però arriba un punt que s’ha de saber dir adéu. He gaudit molt de la feina al mercat, però també vull gaudir de la vellesa.

Perdre la parada és el preu que ha de pagar per jubilar-se?
Clar. Si no trobo ningú no tindré més remei que deixar-la a l’Ajuntament, i tinc clar que no em donarien gaires diners. Si no la puc traspassar, també rumio posar una dependenta que continuï amb la parada.

Per què no s’ha jubilat abans?
Sé que jo ja hauria d’estar jubilada fa anys, però entre una cosa i una altra vaig tirant amb la parada perquè estic bé. Els meus fills no volen continuar el negoci i la parada està a la venda, però ara, amb l’arribada del coronavirus, tot es complica encara més. Amb el panorama que tenim qui s'atrevirà a agafar un negoci? Sé que no vull marxar sense saber que una persona que li agrada l’ofici tant com a mi continua amb la carnisseria. I que en sàpiga, perquè per portar una carnisseria s’ha de saber l’ofici! 

71 anys i continua al peu del canó...
Jo no vull passar un altre Nadal a la carnisseria (riu). Sense adonar-me m’he plantat als setanta treballant. Els meus fills ja em repetien “Mama, ja està bé, ja has treballat prou”, i sembla que ha estat ara quan m’he adonat que ja he treballat prou.

Què recorda del primer dia que va aixecar la persiana?
Tinc un record molt dolent perquè un familiar va patir un accident el mateix dia que jo obria la parada. És un record molt borrós. Tot eren plors, tot m’era igual.

La parada va ajudar-la a superar-ho?
Sí, totalment. Però el primer any va ser molt dur. És un record que perdura perquè no es pot oblidar.

Per què decideix comprar la parada?
Em quedava sense feina. Vaig llegir en un cartell que la venien i la vaig comprar. No volia buscar una altra feina de dependenta perquè ja tenia una edat. 

Què recorda de la parada d’aleshores?
Tenia uns vidres darrere i un marbre, no hi havia el taulell ni la nevera que tinc ara. Vaig ser la primera parada que tenia aigua calenta perquè abans no en teníem. Tenia una balança molt antiga que la tinc a casa perquè significa molt per a mi. Em trasllada als inicis de la parada.

Pels seus clients és la carnisseria de confiança del mercat. Què significa la parada per vostè?
La carnisseria Maria Dolors, i ja està. Em diuen que la parada sembla que no sigui meva, perquè com ja vaig estar-hi de dependenta... Obro i tanco com feia abans, amb l’afegit que m’enduc les reclamacions i els maldecaps que abans m’estalviava (riu).

Maria Dolors Gàzquez va arribar a Hostafrancs amb 25 anys per fer de dependenta.

Quin és el gran sacrifici que comporta una carnisseria?
Hores i hores de feina amb clients i també sense clients per posar a punt la parada per l’endemà. Quan és una feina vocacional ho dónes tot. També és veritat que portar una peixateria encara requereix més dedicació que una carnisseria. El mercat és molt sacrificat. Sempre ha estat un sobreesforç.

Anar a l’escorxador ja és d’una altra època…
Jo hi anava al principi per triar la carn que volia perquè els proveïdors et poden donar gat per llebre quan no et coneixen. Jo en sabia, però no sabia que en sabia! I més sent una dona, que et matxaquen més, deien “què sabrà aquesta!”. Ara ja saben que si em donen alguna cosa que no vull, s’ho tornaran a endur. Sóc una mica l’ogre! (riu). Sempre dic als proveïdors que si jo perdo un client per la teva carn, tu perdràs una clienta. 

Els mercats són espais de convivència o de competència?
Les dues coses. Ara hi ha una convivència molt maca que es manté malgrat la competència entre nosaltres. Jo estic al mig de dues carnisseries més, i no tenim conflictes, al contrari, si cal ens ajudem. M'atreviria a dir que quan vaig començar hi havia més incompatibilitats i més mala llet entre les parades, però com que llavors era dependenta, m’era igual. Hi ha més bona maror ara. 

El comerç local s’està morint?
Sempre diuen que sí, però jo no hi estic d’acord. Jo no vendria la parada si el mercat estigués mort! Tu vas al supermercat, t’endús la safata i prou. Aquí pots demanar que t’ho tallin així o aixà. El mercat ofereix coses que els supermercats no tenen. Quan arriba el Nadal, per exemple, els clients del mercat saben que tindran el que hagin demanat. Si vas al supermercat i no trobes allò que volies, potser te'n quedes sense el dia de Nadal!

Els mercats podran sobreviure a les grans superfícies?
Sí, jo ho tinc clar. El supermercat és molt còmode, però si vols qualitat has d’anar al mercat. El que ha canviat és la manera de comprar: abans venien a comprar cada dia i ara, en canvi, es compra més de tant en tant per tenir-ne suficient per a una setmana o fins i tot un mes.

I si la gent jove deixa d’anar a comprar als mercats?
Molta gent jove torna a venir al mercat. És molt significatiu perquè Hostafrancs és un barri de gent gran. Jo tinc una clientela prou jove. És cert que venen més de tant en tant, carreguen el que necessiten per a dues setmanes o un mes. Que els joves vinguin vol dir que el mercat té futur.