Les iaies fent twerking, les terrasses de bar convertides en performances contemporànies i els cossos “desobedients” són alguns dels elements que defineixen l’univers visual de Marina Capdevila. L’artista de Falset (1985) ha convertit la vellesa, l’humor i la crítica social en el centre d’una obra que ha viatjat arreu del món a través del muralisme, la pintura i la il·lustració.

Després d’anys treballant sobretot fora d’Espanya, aquest últim any ha signat projectes destacats a Barcelona, com el cartell de la Cursa El Corte Inglés. Parlem amb ella sobre l’envelliment, la llibertat, l’espai públic i la necessitat de riure’ns una mica de nosaltres mateixos.

El teu treball es caracteritza per retratar persones grans amb humor i vitalitat, trencant molts estereotips. D’on neix aquest interès per aquest imaginari?
Crec que neix d’una barreja entre admiració i ràbia. Fascinació perquè la gent gran em sembla profundament lliure: ja no tenen temps per a segons quines tonteries i això és meravellós. I ràbia perquè vivim en una societat que idolatra el fet de ser jove, mentre amaga tot allò que té arrugues, memòria o lentitud. També crec que això ve molt marcat pel fet d’haver crescut a Falset. Per mi allà la gent gran forma part activa del paisatge, és gairebé patrimoni. Jo he crescut veient avis de noranta anys anant al tros, conduint tractors o fent el vermut.

El teu poble, doncs, ha estat una font important d'inspiració.
Quan vaig marxar del poble em vaig adonar que això no era tan habitual arreu. En molts llocs la vellesa sembla amagada o apartada de la vida pública. Crec que entre els meus avis —que eren bàsicament com els meus personatges: autèntics, exagerats, lliures i sense complexos—, i tots aquests avis de la comarca, va ser inevitable acabar trobant aquí la meva inspiració. I sempre ho treballo des de l’humor, un humor àcid però sempre respectant aquest col·lectiu tan vulnerable. La crítica social entra millor si primer riem.

La figura de la teva àvia ha estat clau en la teva obra. Com ha influït en la construcció del teu univers artístic?
La meva àvia era la meva musa. Ha aparegut en molta de la meva obra, sobretot quan vaig començar a pintar i buscava referents. Acabava pintant-la a ella perquè m’inspirava molt. Observar-la darrere la persiana mig abaixada amb les seves germanes, criticant i controlant tot el que passava a la plaça del poble, era molt inspirador.

Com era ella? 
Tenia una manera d’estar al món molt potent: elegant però salvatge. Una persona sense complexos. Crec que em va ensenyar que envellir no havia de significar desaparèixer. Ella, amb més de noranta anys, anava a comprar el pa amb talons d’agulla i ben maquillada, sempre estupenda i sempre amb ganes de xerrar amb tothom.

​

Marina Capdevila juntament amb la seva àvia sobre una grua

La ironia i l’exageració són molt presents en les teves il·lustracions. Com trobes l’equilibri entre humor i crítica
Intento que l’humor no sigui decoratiu, sinó revelador. L’exageració és una eina molt útil perquè amplia coses que ja existeixen. Vivim en una època bastant obsessionada amb controlar la imatge, amb semblar correctes, saludables i productius. A mi m’agrada introduir cossos desobedients dins d’aquests codis. Una iaia fent twerking ja és una petita revolució visual. També crec que la ironia permet parlar de temes delicats sense caure en discursos moralistes. M’interessa convidar l’espectador a riure’s una mica d’ell mateix. Quan algú riu davant una obra i després es queda pensant: “Espera… de què m’estic rient exactament?”, allà és on passen coses interessants.

"Una iaia fent twerking ja és una petita revolució visual"

Treballes en diferents formats, des del muralisme fins a la il·lustració i la pintura. Què et dona cada disciplina i com decideixes quin llenguatge utilitzar?
Cada format té una relació diferent amb l’espai. El muralisme, per exemple, té alguna cosa molt física i és on em sento més lliure. La pintura surt del circuit tancat de les galeries i conviu amb la gent, amb el soroll del carrer. M’encanta aquesta idea de l’art contaminant-se de realitat. Passen moltes coses en un mateix punt del carrer durant una setmana i coneixes gent de tot tipus que, si no fos per aquesta feina, dubto que hi tingués relació. Això és molt enriquidor; gràcies als murals he conegut llocs i cultures que mai m’hauria imaginat i hi he fet molt bons amics.

​

Mural a The Social Club, al Poblenou

Com es treballar al aire lliure pintant murals arreu del món?
Té un punt d’adrenalina que enganxa. Cada mural són petits reptes: problemes a resoldre, parets més grans, condicions climàtiques dures, noves tècniques pictòriques des de les altures… En canvi, a l’estudi treballo des d’un lloc més íntim i introspectiu. Allà em prenc el meu temps per aïllar-me una mica del món, del soroll, estar tranquil·la amb la meva música i la meva gata, i explorar noves maneres d’afrontar les obres i preparar projectes murals. Necessito les dues coses. És un equilibri que em funciona molt bé. No podria estar tot un any sense fer cap viatge ni pintar cap mural, ni tampoc tot un any tancada a l’estudi pintant. Els viatges són molta informació, molta gent nova, estrès, adrenalina, jet lag… Sempre torno molt feliç però també molt cansada, i m’encanta saber que després puc estar uns dies més tranquil·la a l’estudi. Em sento molt afortunada de poder combinar aquestes dues maneres de treballar.

Has treballat i exposat en contextos molt diversos. Com influeix aquesta experiència internacional en la teva mirada artística?
M’ha ajudat a entendre que les obsessions humanes són bastant universals. Canvien els accents i els menjars, però tothom té por d’envellir, necessitat de pertinença i una relació estranya amb el seu cos. Treballar en diferents països també m’ha fet observar molt com cada societat tracta la gent gran. Hi ha llocs on els avis ocupen l’espai públic amb naturalitat i altres on sembla que hagin de desaparèixer discretament. I després hi ha una cosa visual: viatjar et desordena la mirada. T’obliga a desaprendre codis i això és molt sa per a un artista. M’inspiro constantment en colors, actituds, estampats impossibles i maneres de caminar. Tot acaba entrant dins del meu univers com una mena de collage.

Els teus personatges sovint viuen escenes quotidianes portades a l’extrem. Què t’interessa d’aquest contrast?
Una terrassa de bar ja pot semblar una performance contemporània. A mi m’interessa molt aquest punt on allò normal es torna delirant. Portar les escenes a l’extrem és una manera de fer visibles petites tensions socials que tenim completament normalitzades: l’obsessió pel cos, el consum, la necessitat constant de divertir-nos o la por al ridícul. Els meus personatges estan sempre una mica al límit entre la celebració i el desastre, que és bastant com funciona la vida real. Hi ha moltes microhistòries passant alhora, personatges exagerats i gestos absurds.

Has estat l’autora del cartell de la Cursa El Corte Inglés d’aquest any. Com vas afrontar aquest encàrrec i què hi volies transmetre?
Volia fugir de la idea de la cursa com una cosa competitiva i heroica. M’interessava més entendre-la com un acte col·lectiu, gairebé festiu, on hi ha lloc per a tothom: el corredor professional, el que corre dos minuts i després fa veure que estira, o el que hi va més per l’ambient que per l’esport.

"Viatjar et desordena la mirada, t'obliga a desaprendre codis i això és molt sa per a un artista"

Ha estat difícil plasmar el que es una carrera tan popular com aquesta?
Per això al cartell hi apareixen personatges molt diferents compartint el mateix impuls i avançant junts dins d’una ciutat completament viva. Les escales mecàniques hi tenen un paper central perquè connecten directament amb Barcelona i també amb un imaginari molt popular d’El Corte Inglés. De fet, el meu primer record de Barcelona amb sis anys són precisament les escales mecàniques d’El Corte Inglés de plaça Catalunya. També volia que el cartell transmetés aquesta energia tan barcelonina: llum, moviment i una certa alegria despreocupada. Hi ha palmeres, la nòria de la Barceloneta i gent corrent amb una actitud bastant campechana. M’interessava més celebrar la ciutat que idealitzar el rendiment físic. És un cartell sobre moure’s junts, no sobre arribar primers.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por El Corte Inglés Cultura (@elcorteinglescultura) 

Hi ha algun element d’aquest cartell que connecti especialment amb el teu univers habitual?
Sí, bastants. Encara que aparentment sigui un encàrrec més institucional, hi ha molts elements molt meus. Sobretot aquesta idea de treballar personatges diversos convivint dins d’un caos divertit. En el cartell no hi ha un únic model de cos ni una única manera d’habitar la ciutat. Tothom participa de la cursa a la seva manera, amb aquesta barreja de dignitat i comèdia que tant m’agrada treballar. També hi ha una composició molt collage, amb figures superposades, canvis d’escala i una sensació constant de moviment. És una mica com funciona el meu cap visualment. Evidentment, hi ha aquest component popular i quotidià. A mi m’interessa molt dignificar escenes que podrien semblar banals. Una escala mecànica, una cursa urbana o una farola poden acabar convertint-se en símbols emocionals si els mires amb prou atenció.

En la teva obra apareixen temes com el pas del temps, la bellesa o la llibertat. Creus que l’art pot ajudar a canviar la manera com entenem aquestes qüestions?
Sí, o almenys pot generar esquerdes. No crec que una pintura canviï el món de cop, però sí que pot desactivar imaginaris molt arrelats. La representació importa moltíssim. Si només veiem cossos joves, perfectes i normatius, acabem creient que la resta és un error. L’art té la capacitat de proposar altres maneres de mirar. I mirar diferent ja és una forma de transformació política. Quan algú veu una dona de vuitanta anys ocupant l’espai amb llibertat, desig i humor, potser alguna cosa es mou internament. A mi m’interessa especialment qüestionar aquesta relació tan cruel que tenim amb el temps. Ens passem la vida intentant no semblar l’edat que tenim. És esgotador.

"Quan algú veu una dona de vuitanta anys ocupant l’espai amb llibertat, desig i humor, potser alguna cosa es mou internament"

En què estàs treballant actualment?
Actualment estic en plena fase de conceptualització d’un mural molt gran en un hotel molt emblemàtic de Barcelona, que es realitzarà cap al setembre i que em fa especialment il·lusió. Estic molt contenta perquè, tot i que gairebé el 80 % de la meva feina ha estat sempre fora d’Espanya, aquest últim any m’estan passant coses molt boniques aquí. Entre el projecte del cartell de la Cursa El Corte Inglés i aquest nou mural, sento que també hi ha un reconeixement a la ciutat on fa vint anys que visc. Això emociona especialment, perquè a vegades tens la sensació que primer t’han de validar a fora perquè et facin cas a casa.

Quins projectes tens a l’horitzó?
Estic preparant un parell de produccions murals internacionals. Porto un any i mig molt nòmada, vivint més entre aeroports, grues i pots de pintura que a casa meva. Ara, però, em ve molt de gust tornar una mica a l’estudi, baixar revolucions i acabar algunes peces que tinc començades des de fa temps. I ja estic treballant en alguns projectes de cara al 2027 que em fan moltíssima il·lusió. Intento no pensar-hi massa perquè encara estan naixent, però “se vienen cositas”.