Marta Cabrera (Para entrar a vivir, Novatos...) és la codirectora i productora d'Ancestral, un drama que aprofundeix en la complexitat de les relacions familiars des d'un rerefons feminista. La pel·lícula ha arribat avui als cinemes de la mà de la distribuïdora 39 Escalones Films. En aquesta entrevista, la cineasta reflexiona sobre el rerefons feminista de la pel·lícula i la voluntat d'utilitzar el cinema fantàstic com una eina per parlar de la violència masclista, la maternitat i les herències emocionals.

Com neix Ancestral?
És una història que fa molts anys que es gesta. El guió ha evolucionat durant gairebé deu anys i el resultat final és una pel·lícula que jo definiria més com una fantasia que no pas com una obra de terror, combinada amb un drama familiar. Quan jo em vaig incorporar al projecte, el guió ja estava escrit, i la meva aportació va consistir a portar-lo cap a una mirada més social, perquè no es quedés només en un thriller fantàstic.

Quina va ser la teva aportació al guió?
El guió ja contenia un component de drama familiar. Quan hi vaig entrar, vaig intentar donar-li un rerefons més profund, sempre tenint present que era una pel·lícula de gènere i que també havia de ser entretinguda.

Almudena Amor al rodatge d''Ancestral' (Imatge cedida)

Per què vas voler incorporar aquesta mirada feminista?
Al final, sempre acabes explicant les històries que et travessen personalment. Durant els últims anys he viscut situacions que m'han fet sentir la necessitat, com a cineasta, de posar determinats temes sobre la taula. Em semblava una bona oportunitat perquè el públic que acostuma a consumir cinema fantàstic pogués reflexionar sobre aquestes qüestions gairebé sense adonar-se'n.

Què ha significat el premi Fantastic Latido?
Va ser una sorpresa enorme. Ancestral és una pel·lícula molt petita, amb un pressupost molt ajustat i rodada en només quinze dies. Professionalment va ser un reconeixement molt important. Ens va permetre projectar la pel·lícula al Festival de Canes i també comptar amb la distribució internacional de Latido Films.

Què simbolitza la maledicció de la pel·lícula?
Volia utilitzar la fantasia per parlar de la desigualtat i la bretxa de gènere. A la pel·lícula hi ha una maledicció segons la qual els homes acaben cremant quan exterioritzen la seva violència. Les dones que decideixen posar-ne fi tampoc no queden completament alliberades, perquè carreguen amb la maledicció. És una metàfora de l'impacte que la violència deixa en les dones. Quan surts d'una situació de violència, les seqüeles no desapareixen del tot. Cada dona viu aquest procés d'una manera diferent, però totes aquestes experiències deixen una empremta molt profunda.

Per què el foc és tan important?
La idea de la combustió espontània ja existia abans que jo entrés al projecte. Quan m'hi vaig incorporar, vaig relacionar aquest foc amb aquesta necessitat de "cremar-ho tot" que pots sentir davant la ràbia i la impotència. Al final de la pel·lícula, les dones més grans decideixen sacrificar-se per les generacions futures. Aquesta idea connecta molt amb el feminisme: moltes vegades lluites per uns drets que potser tu mateixa no arribaràs a gaudir plenament.

"Les dones que decideixen posar fi a la violència tampoc no queden completament alliberades, perquè carreguen amb les seqüeles"

Quin paper tenen el paisatge i el so?
Jo volia portar la pel·lícula cap a una dimensió més onírica. El so i el paisatge són una part fonamental de la pel·lícula. Volíem que la muntanya es convertís en un personatge més de la història. Les protagonistes viuen aïllades en aquest entorn, i aquest aïllament és també una metàfora del que passa quan una persona viu una situació de violència. En l'àmbit visual, també buscàvem transmetre aquesta sensació d'angoixa i confusió, jugant amb la frontera entre el somni i la realitat. Els colors freds i apagats contrasten amb el foc i reforcen aquest simbolisme.

Per què un repartiment gairebé íntegrament femení?
Per a mi era essencial. Hi ha un únic personatge masculí, però pràcticament no té ni nom ni rostre. Volia que fossin dones de diferents generacions les que ocupessin el centre del relat. Crec que, sobretot a partir d'una determinada edat, les actrius sovint són invisibilitzades. Em semblava important mostrar dones fortes, amb trajectòries vitals pròpies i de diferents edats.

 El repartiment d''Ancestral': Ana Fernández, Luisa Gavasa, Almudena Amor, Consuelo Trujillo i Emma Suárez (Imatge cedida)

Per què prefereixes parlar de supervivents i no de víctimes?
Evidentment, són víctimes, però sobretot són dones que han sobreviscut. Han decidit posar fi a aquesta violència, tot i que això impliqui conviure amb les seqüeles. Els seus projectes i els seus somnis han quedat marcats per aquesta experiència. Per això em semblava important que no apareguessin només com a víctimes, sinó com a dones resilients.

Va ser difícil introduir aquesta mirada feminista dins del cinema fantàstic?
Sí, em va costar molt. També soc la productora de la pel·lícula, i per a mi aquesta mirada era una condició indispensable. Necessitava que expliqués alguna cosa més que una història d'entreteniment. També hi ha un altre tema molt present: la maternitat. M'interessava explorar tant la relació complexa de la Carla amb la seva mare com la manera en què la maternitat transforma la mirada sobre el món.

Aquest compromís social marcarà els teus pròxims projectes?
Té molt a veure amb la meva evolució personal. Amb el temps, i sobretot arran de les meves pròpies experiències, he sentit la necessitat de canviar la perspectiva del que vull explicar com a cineasta. Des del 2023 he començat una nova etapa amb projectes propis i ara tinc molt clar que vull parlar d'aquestes qüestions. Actualment, estic treballant en un documental sobre les dones en el món de l'art i els obstacles que continuem trobant. És un tema que avui considero fonamental.