Marta Duran (Cardedeu, 1997) va convertir una experiència personal en el punt de partida de Les Culpables, un documental que aborda l’avortament en l'adolescència a partir de testimonis reals. La pel·lícula va néixer com el seu treball final de màster i es va començar a construir durant el confinament, quan Duran va rebre més d’un centenar de testimonis anònims de dones que havien avortat. 

El film, que forma part de la selecció oficial al DocsBarcelona 2026 i al Thessaloniki International Documentary Festival, qüestiona la manera com la societat parla de l’avortament i, sobretot, la idea que les dones hagin de sentir culpa o justificar la seva decisió. Duran reflexiona al Diari de Barcelona sobre el tabú generalitzat al voltant d'aquest tema. 

Per què vas decidir parlar específicament de l’avortament adolescent?
Vaig viatjar a l’Argentina durant les protestes en favor de la legalització de l’avortament. Allà, vaig veure activistes que es jugaven la vida, que podien anar a la presó, i dones que portaven cartells amb els noms de noies que ho havien fet i havien mort. En aquell moment, vaig comprendre que jo era una privilegiada per haver pogut avortar amb 17 anys en un país on era legal, segur i gratuït. A més, vaig entendre que aquella vergonya i aquell tabú que jo sentia també formaven part d'aquest privilegi.

També em vaig adonar que no tenia referents sobre l’avortament. Vaig pensar que calia obrir la conversa i fer-ho d’una altra manera: parlar de l’experiència en si i no presentar l’avortament com una decisió necessàriament agònica o traumàtica.

Qui són les “culpables”?
El títol serveix precisament per fer aquesta reflexió. Crec que era una manera de reapropiar-nos de les etiquetes que històricament ens han fet mal i donar-los un altre significat. L’avortament sempre es relaciona amb la culpa. Crec que som un país que ha heretat moltes idees de culpa i càstig. També, té molt a veure amb com vivim la sexualitat. El desig i la culpa moltes vegades estan entrellaçats, i l’adolescència és precisament l'etapa en què comencem a descobrir tot això.

 "L’avortament sempre es relaciona amb la culpa"

Per què creus que l’avortament encara genera tant silenci?
Perquè és un tema que toca tecles molt delicades: la sexualitat de les noies joves, el desig de les dones i la reproducció. Sovint sembla que la maternitat sigui una qüestió col·lectiva i no individual. Poder decidir sobre el nostre cos i sobre si volem ser mares o no encara genera moltes tensions.

Com afecta aquest silenci a una adolescent que es troba davant d’un embaràs no desitjat?
Crec que és el que pot fer que l’experiència sigui molt més traumàtica. Un avortament és un procés mèdic, com tants d'altres, però pot despertar emocions molt doloroses. En els testimonis del documental s'observa clarament que les noies que han rebut una educació sexual oberta a casa o que han tingut algú amb qui parlar des del primer moment ho viuen d'una manera molt diferent.

  Cartell de la pel·lícula / ElevenPR

Com va ser el procés de creació del documental?
La pel·lícula va sorgir com el meu treball final de màster i la vaig començar durant el confinament de la Covid. No podia entrevistar dones de manera presencial, així que vaig publicar un anunci a les xarxes socials. Era un formulari, que es podia respondre en anònim, i vaig rebre més d'un centenar de testimonis. En llegir-los, vaig veure que allà hi havia el cor de la pel·lícula. A més, el fet que fossin anònimes també havia de formar part del documental, perquè precisament aquest parla del tabú, els prejudicis i el silenci social que encara vivim.

Hi ha algun testimoni que t’hagi sorprès especialment?
Em van sorprendre en especial els testimonis dels anys setanta de dones que viatjaven a Londres per avortar. Això, ho coneixia gairebé com una “llegenda”, però vaig trobar diversos testimonis que descrivien aquesta experiència. Una noia, per exemple, que, amb prou feines havia sortit del seu poble, va haver d'agafar un avió sola cap a un altre país, sense dir-ho a la família. O una altra, amb més recursos econòmics, que havia viatjat acompanyada del seu pare. Totes dues provenien de contextos socials molt diferents, però havien viscut experiències molt similars. 

També em va impactar un altre dels testimonis: una noia que explicava com després de l’avortament se sentia malament per no sentir-se prou culpable. Havia interioritzat tant la idea de com havia de sentir-se que, com que no va ser així, pensava que alguna cosa no anava bé.

 "Volia entrar en el cervell d’una adolescent i entendre-la, no mirar-la des de fora"

Com vas evitar que el documental caigués en una mirada paternalista cap a les adolescents?
Haver passat jo mateixa per l’experiència em donava, almenys, un primer filtre sobre què hauria rebut com a paternalista i què m’hauria servit realment. També treballàvem amb les noies i parlàvem moltíssim. Per a mi era molt important no centrar-ho en el càstig, ni parlar del moment en què et quedes embarassada com si estiguéssim renyant o jutjant les noies. Volia que tota l’estona hi hagués una relació d’entesa i que ens tractéssim de manera completament horitzontal.

L’adolescència també és una etapa tragicòmica: molt divertida i molt complexa; de manera que, colia que el to de la pel·lícula estigués relacionat amb això. Els testimonis expliquen coses molt dures i tristes, però també expliquen situacions patètiques, ridícules o divertides. Volia entrar en el cervell d’una adolescent i entendre-la, no mirar-la des de fora.

Volies que l’espectador empatitzés o que qüestionés els seus propis prejudicis?
Al principi pensava que, a través dels testimonis, era impossible que algú no empatitzés amb elles. Amb el temps he vist que és molt difícil canviar l’opinió d’una persona que té una posició molt assentada sobre l’avortament. És un tema que genera opinions molt fermes. Per això ara prefereixo centrar les energies a fer una pel·lícula per a les persones que la necessiten: persones que han passat per aquesta experiència o que poden estar acompanyant algú que hi ha passat.

 Fotograma de 'Les Culpables' / ElevenPR

Creus que encara existeix la idea que una dona ha de “pagar” emocionalment haver avortat?
Crec que hi ha una idea molt arrelada segons la qual s'ha de tenir un motiu molt fort per decidir no continuar amb un embaràs. Si has patit una violació o si s’ha trencat el preservatiu, sembla que la societat acceptarà més fàcilment la decisió perquè "no ha estat culpa teva". En canvi, simplement no voler ser mare sovint costa més d’acceptar. 

Què diu de la nostra societat el fet que encara necessitem parlar del tabú de l’avortament?
Tenim la falsa sensació que la història és una línia recta cap endavant i que tot el que hem guanyat socialment ja és nostre per sempre. La realitat, però, demostra que no és així. Ho hem vist als Estats Units i a Polònia: els drets que hem aconseguit es poden perdre. Per això és important tenir-ho present, votar, manifestar-nos i continuar reivindicant els nostres drets.