Publicat el 27 de juliol 2026

A la Galeria H₂O sona música mentre es camina. No és un fil musical de fons, sinó una peça diferent per a cada fotografia. Està pensada perquè el visitant no passi d’una imatge a l’altra en silenci, sinó que s'endinsi en l'exposició gairebé sense adonar-se’n. L’estudi Aire ha creat aquest disseny sonor, i el resultat és que l’exposició es viu més com una experiència immersiva que com una successió de quadres penjats a la paret. 

Però el que es desplega a la sala va més enllà d’una exposició de fotografia. Viure o l’enigma de la raó és una conversa entre dues generacions: els diaris d’Adelina i les fotografies que la seva neta, Marta Mas Girones, ha fet del seu propi present i de la seva por a la mort. Una conversa sobre la salut mental, la memòria, la llibertat i la por de no haver viscut prou. 

Abans d’arribar a la primera fotografia, però, hi ha un text. Parla d’una dona que va deixar l’escola quan tenia nou anys, que es va casar, que va tenir dos fills el primer amb necessitats especials i que durant 20 anys va omplir llibretes blaves que ningú va llegir mentre va viure.

"La meva àvia estava atrapada entre quatre parets i la seva ànima volava"

Hi ha un fragment que Mas torna a recordar diverses vegades durant la conversa, com si encara no se n’hagués desfet del tot. Adelina hi parla d’un article d’un filòsof que ha llegit al diari i que li ha agradat molt. Just després, escriu: “Me gustaría saber por qué quien reparte inteligencia me ha dado tanta curiosidad sobre temas filosóficos y quien reparte el físico, el cuerpo, me ha situado en un lugar donde me resulta difícil alcanzar altos entendimientos”. Com si no volgués quedar-se amb aquesta tristesa, la mirada se li’n va cap al jardí, cap al llimoner de casa seva. 

"Per mi és molt simbòlic perquè el llimoner marcava el límit de casa seva, estava al jardí, tocant el mur", diu Marta Mas Girones en conversa amb el Diari de Barcelona. L’artista assegura que quan va llegir el text de la seva àvia va entendre moltes coses del projecte. "La meva àvia estava atrapada entre quatre parets i la seva ànima volava, o volia volar. I no hi havia un món on poder-ho fer", assenyala. 

El llimoner ja no hi és; es va morir fa temps. La fotògrafa s’ha retratat al mateix racó del jardí, sense l’arbre, i aquesta és una de les imatges centrals de la mostra. 

Un text escrit entre brot i brot 

El títol de l’exposició surt d’un altre text, potser el més dur de tots els que Adelina va deixar escrits. La seva neta explica que aquest text el va redactar en una pausa entre dos episodis d’esquizofrènia. Relata com hi ha arribat, com se sent i per què, per a ella, allò que viu és real. Acaba amb una frase curta: "Qué pequeño es mi mundo". El llimoner reapareix. També les quatre parets de casa. 

Mas fa dos anys que prepara aquesta exposició i assegura que aquest text ha remogut més gent del que s’esperava. "M’han vingut a explicar que la seva àvia, o la seva mare, o la seva tia, s’havia suïcidat, o havia tingut una depressió molt forta, i que allò no era un desajust químic, era contextual. No podien ser felices perquè la vida que els havia tocat no era una vida seva. Era una vida al servei d’algú altre", retrata l’artista.

La por de no haver viscut prou

Al costat de les llibretes blaves de la seva àvia, hi ha una fotografia de la seva amiga Laura a la seva platja preferida a l’Escala: escenes petites, gestos entre amigues, tardes assegudes en una roca i converses que no busquen res més que passar el temps juntes. Mas assenyala que ha arribat a aquest projecte des d’un lloc molt diferent del d’Adelina. Fa 10 anys que conviu amb la hipocondria, i des de petita, té una relació amb la idea de la mort.

"Vaig entendre que, de la mateixa manera que la meva àvia va embogir perquè no tenia una vida per viure, jo havia embogit perquè tenia por de no poder viure la que sí que tenia", exposa. D’aquí surt la distinció que travessa tota l’exposició: no és tant la por de morir com la por de no haver-ho aprofitat prou. Les fotografies funcionen com un contrapès a aquesta angoixa. "Quan estic dins d’un d’aquests moments, sento que la mort queda lluny", afirma mentre mira la fotografia de la seva amiga. 

Per què fotografies i no paraules

Adelina va escriure perquè no tenia cap altra manera d’explicar-se. Mas ha triat la fotografia, diu, perquè amb l’escriptura no se n’ha sortit mai prou bé. "Soc una escriptora mediocre", riu. Ha provat la pintura, la ceràmica i el teatre, però només amb la càmera ha estat "igual de boja que bona". 

Durant els dos anys que ha treballat en aquest projecte, va fer unes 90 fotografies. Portava sempre la càmera a sobre. A la sala n’hi ha un total de 13 fotografies. "No hi ha gaire mètode. Fotografio el que em sembla bonic, o el que intueixo que és important, i després ja li trobes l’explicació", relata. Reconeix que hi ha, al darrere, una obsessió que va lligada a la mort: la por que un moment desaparegui per sempre si no queda fixat en algun lloc. 

"He tingut molta sort"

L'artista torna diverses vegades a una idea: la sort. "He tingut molta sort de néixer l’any 95 i no el 20", afirma. Ve d’una família de classe mitjana, ha pogut estudiar el que ha volgut, ha fet vuit anys seguits de teràpia i s’ha pogut medicar quan ho ha necessitat. Res d’això va existir per a la seva àvia. "Estic convençuda que jo hauria embogit igual, o més, si hagués nascut l’any que va néixer ella", assumeix. 

És en aquest contrast entre les dues dones, entre les dues èpoques el que sosté tota l’exposició: els quaderns d’una i les fotografies de l’altra, els uns al costat de les altres, com una conversa que Adelina mai va poder tenir amb el món exterior.

La petjada que vol deixar als visitants

Mas no vol que qui surti d’aquesta sala en surti carregat de pes. "He intentat trobar un equilibri entre els textos dolorosos, des de la ferida de la meva àvia, i unes fotos que et connectin amb la vida i et diguin que les coses petites valen la pena", manifesta. Li agradaria que qui hi entri sense saber res de la seva família en surti pensant en les seves pròpies mares o àvies, i amb ganes d’aprofitar el temps que li ha tocat. 

Ella mateixa creu que ja ha travessat, d’alguna manera, la bogeria que tant va témer de petita. Li ha costat vuit anys de teràpia i entendre que medicar-se no és cap derrota. "Que la por de morir-te no t’impedeixi viure una bona vida", reivindica. Potser és la frase que li hauria agradat que la seva àvia hagués pogut escriure. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —