Marta Roqueta (Barcelona, 1988) és periodista i investigadora especialitzada en gènere, a més d'una feminista d'aquelles que no en deixen passar ni una. Des de fa un temps, utilitza el llenguatge no binari com a gènere gramatical no marcat en la majoria dels seus articles i a les xarxes socials, "tant per donar visibilitat com per experimentar gramaticalment". No és d'estranyar que s'hagi vist implicada en la polèmica sobre el llenguatge inclusiu que ha remogut les xarxes les darreres setmanes. Parlem amb ella per videoconferència, perquè està enfeinada preparant la seva tesi doctoral per a la UOC, on estudia l'activisme feminista català a les xarxes socials.

Es pot comparar el moviment feminista amb el LGTBI+ pel que fa al seu ús de les xarxes?
Ja fa temps que la lluita feminista i la lluita trans es van trobant i interseccionant. Cap al 2009 ja comença a aparèixer la qüestió trans al Congrés Estatal de Dones i, a Catalunya, des de fa anys també es compta amb dones trans a totes les marxes feministes. Sí que és cert, i això m’ho va dir la Judith Juanhuix, que a vegades el moviment feminista és cis-centrista, més que no pas trànsfob. Encara tenim aquests dinàmiques cis-cèntriques, però crec que cada vegada hi ha més voluntat perquè els dos moviments vagin de la mà, especialment en l'àmbit digital.

Les xarxes socials suposen un altaveu per aquests moviments?
Les xarxes socials, malgrat ser corporacions amb una sèrie de normes que no han beneficiat ni les dones ni les persones trans, ens han permès connectar-nos entre nosaltres i compartir experiències, és a dir, polititzar allò que pensàvem que era un malestar i veure que el que ens passa és estructural. Però també han qüestionat el privilegi de la interpel·lació, que és la capacitat que té un grup, en aquest cas la subjectivitat masculina blanca, d’imposar la seva visió del món. Gràcies a les xarxes socials, no és només que tu parlis i que una altra persona trans o una feminista o una persona radicalitzada t’escolti, sinó que les persones que pertanyen al grup de privilegi també et comencen a escoltar i, a més a més, reaccionen al que tu estàs dient.

"El poder intenta agafar allò menys subversiu dels discursos dissidents per fer veure que es modernitza, però mantenint l'estructura"

   En la resposta de les institucions, hi notes cert paternalisme?
​​​​​​​Un dels grans conflictes que sempre hi ha hagut al feminisme català és la tensió entre l’activisme de base i la institucionalització de les polítiques feministes. El feminisme militant ha tendit sempre a anar un pas més endavant que el feminisme institucional. I sí, el poder sempre ens veu amb paternalisme, perquè el que intenta és agafar allò menys subversiu dels discursos dissidents per fer veure que es modernitza, però mantenint l'estructura. Dit d’altra manera, s'apliquen retocs a la façana, però l’estructura es manté igual.

Creus que l'acadèmia lingüística s'ha vist amenaçada pel llenguatge no binari?
​​​​​​​No tota la lingüística s’ha vist amenaçada. Per exemple, el lingüista José del Valle fa temps que parla de com adaptar-se a aquestes realitats feministes i el llenguatge que estan creant. Hi ha una part de l'acadèmia que és reticent i una altra part que diu “anem a veure què passa”. Sí que és cert que hi ha una sèrie de personatges que tenen més visibilitat als mitjans, i que la tenen perquè estan més a favor de la subjectivitat dominant. És com el tema trans, on les feministes trans-excloents són una minoria, però són molt sorolloses i tenen gent a l’acadèmia, als mitjans, a la política. Jo crec que a l'acadèmia lingüística també està passant això, que hi ha molta varietat d'opinions, però també hauríem de vigilar a qui se li està donant veu.

Hi ha algú, d'un cantó o de l'altre, que vulgui imposar la seva visió?
Estem parlant de dues concepcions diferents de la llengua. Hi ha un vessant amb el qual jo m'identifico, que és també el de José del Valle i el de lis activistes no binàries, que diu que la llengua és una eina que perpetua la realitat i que ens construeix a nosaltres tant com nosaltres la construïm a ella. Aquesta seria una opció més oberta a la qüestió del llenguatge no binari, perquè defensa que la llengua la fan els parlants. Hi ha un altre vessant, que és el que representa Carme Junyent, que veu la llengua com un producte de la raó autònoma, com un ens. El problema d'aquesta visió és que és molt tramposa. És una visió que no té en compte aquest vessant instrumental de la llengua ni, sobretot en el cas del català, fins a quin punt la llengua ha amagat que la subjectivitat masculina és la subjectivitat per defecte.

"Hem arribat a un punt on l’ésser humà per defecte és un home i, per tant, el masculí gramatical com a gènere no marcat ha esdevingut sempre marcat"

  Et refereixes al masculí no marcat?
A mi em sembla molt bé que hi hagi un masculí gramatical que sigui el gènere no marcat. El problema és que hem arribat a un punt socialment on l’ésser humà per defecte és un home i, per tant, el masculí gramatical com a gènere no marcat ha esdevingut sempre marcat. Sempre. I clar, arriba un moment en què això ha creat una certa incomoditat i, fins i tot, dubtes en la comunicació. Quan jo sento “l'home és un llop per l'home”, això m’inclou a mi o no? Perquè jo no sóc un home. Per altra banda, el dinamisme del gènere ha estat reforçat per un dinamisme gramatical. En el moment en què hi ha persones que no s'identifiquen com a home ni com a dona, aquí s’hi ha de fer alguna cosa. El que a mi m’empipa és que persones com Carme Junyent i moltes altres utilitzin la càtedra per erigir-se com els únics capaços de preservar la llengua. Quan tu tens aquesta visió de la llengua com un ideal i t’erigeixes com l'àrbitre de què pots fer amb aquesta llengua, estàs frenant la creativitat, la cultura i l'ús popular de la llengua.

Justament aquest llenguatge ha estat creat per unes persones que diuen que el català normatiu no representa les seves realitats. En aquest sentit, quin hauria de ser el paper de l'acadèmia?
Crec que el paper de l'acadèmia és observar, veure què passa. Per mi estem en un procés molt bonic de transformació de la llengua. Hi ha hagut un col·lectiu que ha dit: “mira, amb aquesta llengua no m'hi sento còmode; em poso a experimentar”. Jo puc entendre que ara estem en una fase d'experiment en la qual l'acadèmia de la llengua i l'àmbit universitari estiguin a l'expectativa. Per a mi, el problema que hi ha hagut és que en alguns casos s'hi han interposat. Jo entenc que ara l'IEC no es posi corrents a fer una gramàtica no binària, però hi ha hagut acadèmies, com la RAE, que hi han entrat i han dit que no des del principi, i això talla un procés d'elaboració de la llengua. Per què aquí hi interfereixes i en altres processos t’has esperat?

Diu Carme Junyent que no es pot canviar el llenguatge així com així, sinó que primer ha de canviar la societat. Tu creus que el propi llenguatge té la capacitat de crear un imaginari col·lectiu?
Ja d’entrada, el dilema de canviar la realitat o canviar la llengua és fals. En el fons, les persones no binàries no el tenen, aquest dilema. Lluitaran per seguir parlant amb llenguatge no binari i, a la vegada, tiraran endavant canvis socials a un nivell més material. Jo poso l'exemple de la Judith Juanhuix i de la Manoly Rubio. Elles dues s’han mostrat a favor del llenguatge no binari i a la vegada lluiten pels drets materials de les persones LGTBI+. Aquesta idea de transformar la realitat primer i després transformar el llenguatge ens fa retornar a aquests binarismes absurds i occidentals. És més, en el moment que tu anomenes una cosa, aquesta cosa passa a tenir un reconeixement i una visibilitat en l’espai públic, i en certa manera la reprodueix. Nosaltres constituïm les coses, però les coses també ens constitueixen a nosaltres. Només qui té el privilegi de la interpel·lació, és a dir la subjectivitat del qual està institucionalitzada, es pot permetre el luxe de separar les dues coses.

"No pots acusar un col·lectiu que tradicionalment ha estat marginat de tenir eines i connexions amb altes esferes, o d'instaurar un règim totalitari".

​​​​​​​Sobre aquesta mateixa qüestió, aquest mateix dijous has publicat a El Temps un article en què defenses que Carme Junyent, Vicent Partal i altres persones es presenten com la ‘resistència’ enfront d’una suposada imposició estalinista...
Crec que tant Vicent Partal com Carme Junyent han fet malament la seva feina. Vicent Partal, que fa una setmana brandava el codi deontològic, no ha aplicat els principis del periodisme, de la mateixa manera que Carme Junyent no ha aplicat els principis acadèmics de verificació. Ells han rebut unes crítiques i en certa manera han creat un discurs que no té res a veure amb la realitat. Tornant al privilegi de la interpel·lació, el que està succeint ara amb les xarxes socials és que les persones amb subjectivitats dissidents i subalternes estan fent saber el que pensen a les persones que defensen una subjectivitat més hegemònica.

Però això vol dir que han fet malament la seva feina?
No han aplicat bé les regles bàsiques del Col·legi i de l'Acadèmia, no s’han documentat bé abans de parlar. No pots acusar un col·lectiu que tradicionalment ha estat marginat de tenir eines i connexions amb altes esferes, o d'instaurar un règim totalitari. Perquè no ho han fet, i perquè precisament ara mateix estan en un moment de precarietat i de violència molt gran. Què hi ha més totalitari que t’agredeixin o et matin pel carrer per la teva expressió o identitat de gènere? Perquè, repeteixo, aquest discurs és perillós. És un discurs d'odi que han fet servir les feministes trans-excloents, l'extrema dreta, homes marxistes que estan en contra de la incorporació a la lluita obrera o de classe LGTBI... I és un discurs d’odi que ha costat vides.

"Em sembla esperpèntic que estiguem debatent la manera que té un col·lectiu de definir-se ellis mateixis"​​​​​​​​​​​

  Creus que és un d’aquells temes que no s’haurien de debatre?
Jo, personalment, no m'esperava que el llenguatge no binari causés tant rebombori i que haguéssim de dedicar tantes i tantes pàgines i entrevistes a aquest tema. Arriba un moment en què ja em sembla esperpèntic que estiguem debatent la manera que té un col·lectiu de definir-se a ellis mateixis. Això em sembla absolutament horrorós. No hi ha res més totalitari que debatre sobre l'existència i l’autopercepció d'una altra persona. I mentre debatem això, no estem parlant de tots els problemes de les ajudes a la transició de les persones trans, dels problemes per avortar, de la violència obstètrica. Estem ocupant i pàgines i pàgines sobre aquest tema quan tenim problemes molt més grans en la garantia dels nostres drets a Catalunya. Ens trobem en un espiral de violència LGTBI-fòbica important, el desconfinament ha agreujat les situacions de violència masclista, i a mi em posa molt violenta –d’aquí ve la meva mala llet a les xarxes- el fet que estiguem debatent un tema que no hauríem de debatre, que és el dret a l’existència i a l’autodenominació de les persones no binàries.
​​​​​​​
Creus que Tània Verge ha estat contraproduent quan ha centrat el debat en aquest reconeixement simbòlic?
És el que dèiem abans, la institucionalització normalment ha jugat un tema d’apaivagament dels discursos de les subjectivitats dissidents. També és cert, però, que les institucions tenen un paper difícil. Estem en un moment en què a Espanya hi ha un fort moviment contra les persones trans i està bé que des de les institucions es vulgui frenar aquest discurs. Clar, ara s’ha de veure com això es tradueix en polítiques. El que per mi ha estat molt més contraproduent han estat les campanyes d'alguns grups d'Esquerra Republicana dient que “si no acceptes el totis, és LGTBI-fòbia”. Això aliena una mica. Tots els partits tendeixen a instrumentalitzar el feminisme, però Esquerra Republicana ha utilitzat el feminisme com a forma de rentat lila, de manera que pot haver-hi pinkwashing amb el tema no binari. Per tant, es poden criticar els usos institucionals si consideres que són espuris, però sense negar el dret d’un col·lectiu marginat a autodenominar-se.
​​​​​​​
Ja per acabar, quin futur li veus al llenguatge no binari?
Això és molt difícil de dir. Malgrat aquesta oposició d'un sector de l'acadèmia, jo crec que, si es va utilitzant, a la llarga s'anirà estenent. Al final, tampoc genera problemes, si coneixes una persona no binària i et demana que utilitzis el pronom elli, doncs ho fas i ja està. Cada cop hi ha més autoris a nivell internacional que fan servir el llenguatge no binari i, a la llarga, a Catalunya i a Espanya passarà el mateix. Estem en una fase d’experimentació, i no puc dir si d’aquí a deu anys el llenguatge no binari hi serà o no, però sí que crec que ara s’ha de començar a perdre la por. Qui el vulgui fer servir que el faci servir, i ja veurem què surt.