La nit al cor, de Nathacha Appanah, és un llibre que posa el focus a explicar tres relats de maltractament separats per milers de quilòmetres i diferents situacions vitals, però units per una mateixa realitat: la violència exercida contra les dones. La de Chahinez Daoud, que va ser assassinada pel seu marit després d’haver estat cremada viva a plena llum del dia a prop de Bordeus. La d’Emma, cosina de l’autora, assassinada a l’illa Maurici l’any 2000. I la de la mateixa Appanah, que va aconseguir sobreviure a la violència d’un altre home. 

Llegir aquestes històries avui obliga a mirar al nostre voltant i preguntar-nos fins a quin punt hem avançat realment. Perquè la violència masclista continua formant part de la nostra societat mentre, al mateix temps, assistim a una mena de regressió cultural en què alguns dels drets i avenços, que durant dècades han costat lluites feministes, tornen a ser qüestionats. 

En els últims temps s’han fet virals continguts de dones, i també d’homes, defensant que el vot femení no hauria d'existir o plantejant obertament si realment hi hauria d'haver els mateixos drets entre sexes. Molts d’aquests vídeos poden presentar-se com una broma, una provocació o simplement una manera d’aconseguir visites. Però potser el problema no és només que algú digui una barbaritat davant d’una càmera, sinó que aquestes absurditats s’han convertit en entreteniment i acumulen milers de reproduccions o comentaris. 

Les xarxes tenen aquesta capacitat: no necessiten que una idea sigui acceptada perquè es normalitzi. Només necessiten que sigui repetida. Quan una provocació apareix una vegada, ens sorprèn. Quan apareix cada setmana, ens acostumem a ella. I quan ens hi acostumem, deixa de semblar tan greu. El discurs que qüestiona els drets de les dones es converteix en mem, el mem es converteix en contingut i el contingut acaba formant part de la conversa quotidiana.

@itsjengib I’m sorry, but this makes me embarrassed to be a woman. The brainwashing is strong with this cult… #turningpoint #turningpointusa #feminist #cult #brainwashed ♬ original sound - itsjengib 🇨🇦

I això passa mentre la violència masclista continua sent una realitat. A Espanya, des de 2003, any en què es van començar a recopilar aquestes dades oficialment, més d’un miler de dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles. No parlem d’una realitat del passat ni d’un problema que pertanyi a una societat que ja no existeix. Parlem de dones assassinades avui, de dones que denuncien, que fugen, que demanen ajuda i que, en alguns casos, acaben sent assassinades precisament per haver intentat sortir d’una relació violenta.

Per això és especialment important no perdre de vista què hi ha darrere d’aquesta violència. La nit al cor no parla només dels seus moments més extrems. Les històries d’Emma, Chahinez i Nathacha també parlen del que passa abans: del control, de l’aïllament, de la por, de la dependència i d’una estructura de poder que pot convertir una relació en una presó molt abans que aparegui l’agressió física. Dues d’elles no van poder escapar, però una sí. I és aquesta última qui avui pot tornar sobre el passat i explicar allò que les altres ja no poden explicar.

És precisament aquí on el llibre connecta amb una altra realitat molt més quotidiana i aparentment allunyada de la violència que explica Appanah: la manera com continuem mirant les dones i els seus cossos. Perquè el masclisme no es manifesta sempre de la mateixa manera. Entre l’assassinat d’una dona i un anunci publicitari hi ha, evidentment, una distància enorme. Però això no significa que no puguem preguntar-nos quina cultura permet que totes dues realitats coexisteixin.

Un exemple recent és la campanya protagonitzada per Sydney Sweeney per a una plataforma d’apostes esportives. En un anunci relacionat amb l’esport, l’actriu apareix pràcticament nua mentre simula practicar diferents disciplines, una imatge que ha generat crítiques de diverses esportistes per la sexualització del cos femení en un àmbit en què les dones encara lluiten perquè se les valori per la seva capacitat esportiva i no pel seu físic.

I aquí la qüestió no és dir què pot o no pot fer Sydney Sweeney amb el seu cos. Una dona és lliure de despullar-se, sexualitzar la seva imatge o utilitzar-la com vulgui. El debat és un altre: per què, quan volem vendre alguna cosa, el cos d’una dona continua sent un dels reclams més recurrents? No és el mateix la llibertat d’una dona sobre el seu propi cos que la mirada d’una societat sobre aquest cos. 

​Sydney Sweeney a la Gala de l'Acadèmia al Museu de l'Acadèmia de Cinema de Los Angeles. Foto: Allison Dinner EPA / EFE

La violència masclista no comença quan apareix un cadàver, i tampoc desapareix quan deixem de parlar-ne. Continua present en les estructures, en els comportaments i en els discursos. Haver conquerit drets no significa que puguem deixar de defensar-los. I haver avançat no significa que no puguem retrocedir. Potser la responsabilitat d’aquesta generació és precisament aquesta: no donar per fet allò que altres dones van haver de lluitar per aconseguir. Perquè darrere de cada xifra hi havia una dona. I darrere de cada dona hi havia una vida que mereixia continuar. L'Emma no és una dada, la Chahinez no és una notícia antiga i la Nathacha no és simplement una supervivent. Són tres dones que van tenir una vida abans que la violència les convertís en una història. Per això recordar-les també és una forma de resistència.