Sona el despertador. La Núria es desperta i mira el mòbil. Desperta en Jordi, el seu fill. Prepara l’esmorzar mentre revisa el rellotge per no arribar tard a la feina. Amb una mà ajuda el nen a posar-se la jaqueta i amb l’altra acaba de preparar la seva bossa. No hi ha ningú més a casa. Tot depèn d’ella. No perquè les circumstàncies l’hi hagin obligat, sinó perquè així ho va escollir.

La seva jornada comença molt abans que la majoria, i cada pas del dia està organitzat amb precisió. No hi ha torns ni repartiment de tasques, ni una segona opinió amb qui compartir decisions quotidianes. Horaris, responsabilitats i imprevistos recauen exclusivament sobre ella. La Núria és mare sola per elecció, una decisió meditada durant anys i presa quan va entendre que no volia renunciar a la maternitat esperant una parella que potser no arribaria. 

La seva història no és excepcional. En les darreres dècades, el model familiar tradicional ha deixat de ser l'únic referent. A Catalunya i a l’Estat espanyol, les famílies monoparentals han augmentat de manera sostinguda, i en la gran majoria de casos estan encapçalades per dones. Segons les darreres dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) sobre nuclis monoparentals, gairebé un 80 % de les famílies d’aquest tipus tenen una dona com a cap de família, una xifra que reflecteix un canvi profund en les estructures familiars i socials.

Aquest augment no respon solament a separacions o ruptures de parella, o a situacions inesperades, sinó a una nova realitat. Cada vegada més dones decideixen ser mares sense parella per elecció pròpia. Segons articles especialitzats en criança, la maternitat en solitari ha passat de ser una situació excepcional o estigmatitzada a convertir-se en una opció conscient i planificada per a moltes dones.

Un dels factors clau d’aquest fenomen és el retard en l’edat de maternitat. Segons les dades del 2024 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’edat mitjana a la qual les dones tenen el primer fill és de 33,2 anys, xifra que augmenta lleugerament any rere any. Aquesta situació és la que porta a moltes d’elles a replantejar-se la maternitat quan no tenen una parella estable.

Una decisió que madura amb el temps

La decisió de ser mare en solitari no acostuma a ser impulsiva. En la majoria dels casos, arriba després d’un llarg procés de reflexió, sovint marcat per dubtes, pressió social i por al futur. Les dones que opten per aquest camí expliquen que la maternitat apareix com un desig persistent que no volen continuar posposant.

És el cas de la Marta Neus, que va decidir ser mare sola després d’anys d’esperar una estabilitat sentimental que no acabava d’arribar. “Sempre havia tingut clar que volia ser mare, i la primera idea que et ve al cap és ser-ho en parella”, explica. Tot i això, tenia clar que tenir un fill era una decisió important, i “més val tenir una criatura sola que amb una persona amb qui no t’hi acabes d’entendre”.

Amb el pas dels anys, moltes dones arriben a una conclusió similar: esperar la parella “ideal” pot acabar convertint-se en una espera indefinida. Aquesta mirada també la comparteix la Núria, que assegura que sempre havia dit que volia ser mare jove. “Però en arribar als 30 i veure que no tenia parella, ni pensava que arribaria aviat com per poder formar una família, vaig decidir fer-ho jo sola” diu contradient tot el que havia imaginat des de petita. 

Contradir el relat que una mateixa s’havia imaginat de la seva futura vida no és fàcil. Per a moltes dones, assumir que la maternitat no arribarà en el marc que havien imaginat implica un procés de dol per una idea de família que no es complirà tal com s’havia projectat. Però també obre la porta a un altre tipus de decisió, que com assegura la Núria, “s’acaba convertint en la millor que podria haver pres mai”. 

El camí cap a la maternitat

Un cop presa la decisió, el procés fins a arribar a convertir-se en mare és llarg, costós i emocionalment exigent. L’accés cada cop més normalitzat a la reproducció assistida i altres mètodes reproductius suposa un impuls per a la majoria de les dones. 

El mitjà de comunicació inviTRA.cat assegura que clíniques i centres mèdics constaten en els darrers anys un augment de pacients femenines sense parella que recorren a tècniques com la inseminació artificial o la fecundació in vitro. Tot i això, no totes les dones poden assumir el cost dels tractaments. La majoria de les dones que se sotmeten a aquests tractaments asseguren que el desconeixement inicial sobre aquests és habitual, així com sobre l’impacte econòmic que suposen.

La Ruth recorda que, quan ella va decidir començar el procés fa poc més de 10 anys, va haver de recórrer exclusivament a la sanitat privada perquè “cap hospital públic accedia a fer tractament a dones sense parella”. Una situació que, tot i haver millorat, continua generant desigualtats segons la comunitat autònoma, la situació econòmica i l’edat de la dona.

“La maternitat sembla que arriba quan una vol, però en realitat pot convertir-se en un procés en si mateix”, adverteix la Ruth. Algunes dones tarden anys a aconseguir l’embaràs, sense haver previst el desgast emocional i psicològic que això comporta.

Aquest procés per quedar-se embarassada se suma als sentiments de por, ansietat i inseguretat barrejats amb l’alegria i la il·lusió, així ho asseguren psicòlegs com l’Anna Miravete, psicòloga sanitària. “El que fa més respecte és pensar que tot dependrà de tu, i dubtes de si podràs tirar endavant sola amb tot el que suposa ser mare: la feina física, l’esforç mental i l’organització del dia a dia”, assegura la Marta.

El dia a dia: una maternitat sense relleus

Si la decisió de ser mare és complexa, el dia a dia, sens dubte, és el gran repte. La maternitat en solitari no admet pauses ni torns de descans. Tot recau sobre una sola persona. Les 24 hores del dia. Els set dies de la setmana. Els 365 dies de l’any. 

La Marta ho explica amb una naturalitat que amaga una gran exigència: “El fet de conciliar la feina i la criança és el més difícil quan estàs sola”. A les set del matí, ella i el seu fill Arnau estan desperts i comencen la seva rutina. A les 7.30 h ja és a la porta de l’escola. Cinc minuts després, ella entra a la feina. Treballa un 70 % de la jornada laboral a la residència d’avis, a cinc minuts de l’escola del nen. “A les 13 h surto corrents per tornar-lo a recollir. Sempre és el primer a entrar i l’últim a sortir”, relata.

El temps entre una cosa i l’altra pràcticament no existeix. Tornar cap a casa, dinar, fer la migdiada. El seu fill encara no té dos anys, i el fet de matinar tant fa que al migdia estigui molt cansat. Mentre ell dorm, ella aprofita per avançar les feines que necessita fer sola: cuinar, endreçar, preparar bosses, etc. Quan es desperta, a mitja tarda, tot torna a girar al seu voltant: berenar, passeig, parc, compres, estones de joc. 

La rutina és estricta perquè no hi ha marge per improvisar. “Tenir un hàbit molt marcat és el que ens ajuda més”, assegura. Les setmanes en què ha de treballar tardes o caps de setmana “tot es complica una mica més” i necessita una cangur o algú de la seva família que l’ajudi. El cansament és una constant. “Hi ha dies i setmanes de dormir molt poc”, admet.

Aquesta organització constant deixa poc espai per fer coses sense el seu fill. “Actualment, vida personal ben poca”, reconeix. Però no ho diu amb queixa, sinó amb lucidesa. Sap que és una etapa, i la decisió que va escollir fa uns anys implicava el que ara viu dia rere dia. 

La Núria comparteix aquesta sensació de responsabilitat absoluta. Tot i ser de Flix, un poble de la Ribera d’Ebre, on resideix tota la seva família i el seu suport, va decidir continuar vivint a Barcelona i no renunciar a la seva vida a la ciutat tot i les inseguretats que tenia abans de començar el procés. 

La reducció de jornada li ha permès compaginar la seva vida laboral amb la vida familiar. “En Jordi va a l’escola infantil durant les hores que jo vaig a treballar, i d’aquesta manera no necessito algú que m’ajudi”, explica. Tots dos passen les tardes junts, fent altres activitats com natació, música o anar al parc, però “viure a Barcelona i poder pagar una vida per als dos suposa un gran esforç”.

 Portada de “Lloc segur”, la cançó que la Núria ha escrit pel seu fill

Ajudes i suport: una xarxa desigual

El suport extern és clau per sostenir aquest model de maternitat. La psicòloga Anna Miravete afirma que la xarxa social és un dels principals factors protectors: “Som éssers socials i necessitem els altres, i en la criança això encara es veu més”. 

En el cas de la Marta Neus, el primer suport va ser un amic que la va encoratjar a tirar endavant. En el dia a dia, però, reconeix que ho gestiona gairebé tota sola, tot i viure en el mateix poble que tota la seva família i comptar amb la seva ajuda. Al contrari que la Núria, que tot i viure sola a Barcelona i poder compaginar-ho tot, compta amb l’ajuda dels seus pares, ja jubilats, que es traslladen alguns dies a la ciutat per donar-li suport. “Sobretot venen les setmanes en què el nen està malalt o jo estic malalta, perquè no puc cuidar-lo i necessito ajuda de veritat”, reconeix. 

Les ajudes públiques són limitades: el carnet de família monoparental ofereix alguns descomptes, però moltes mares consideren que són insuficients. La Ruth, però, valora com d’avançada està la societat catalana i espanyola i com s’accepten aquestes decisions. “En altres països, ni tan sols està permès accedir a tractaments de reproducció assistida si no tens parella”, critica.

La reincorporació al món laboral és un altre moment crític. La Marta Neus recorda amb indignació aquest moment: “Vaig rebre comentaris que em van fer mal. Una persona em va dir que m’ho hauria d’haver pensat millor abans de quedar-me embarassada, que hauria d’haver sigut conscient que estaria sola”. 

La mirada de la societat

Malgrat els avenços, la maternitat en solitari encara genera prejudicis. Preguntes com “i el pare?” o comentaris sobre la decisió continuen sent habituals. Algunes dones han après a viure amb aquestes mirades, mentre que altres reconeixen que els suposa inseguretat i falta de confiança quan s’han de presentar a algú, matricular el nen o la nena a l’escola o demanar permisos a la feina. 

Tot i això, la percepció social està canviant. “En els darrers anys, la societat ha acceptat de forma més generosa aquest model familiar. Abans havia d’explicar-ho però avui en dia, i sobretot les dones, s'interessen molt i ho veuen com una opció real”, defensa la Ruth. Cada cop hi ha més visibilitat de models familiars diversos. Una dona sola, un home sol, dues dones, dos homes. El més important és que els infants creixin en un entorn segur i estimat, conclouen totes les mares.

La maternitat en solitari no és un camí fàcil, però per a moltes dones és un projecte vital ple de sentit. Totes aquestes històries reflecteixen una societat en transformació, en què les dones prenen decisions cada cop més lliures sobre el seu futur.

Lluny de ser una excepció, les mares solteres per elecció representen un model familiar cada vegada més present. Un model que qüestiona esquemes tradicionals i posa al centre el desig i l’amor.